Vaig neixer lluny d'aquí,
en l'endemig de la pobresa i germans morts;
ple de coratge i d'esperança vaig fugir,
per demanar a la vida una nova oportunitat.
La sorra s'escapava dels dits mentre esperava
a que una barca em portés fins aquí.
Quan s'escorría de les mans recordava
a tots els éssers estimats que ja havia enterrat.
Amb prou feines vaig arribar viu,
a cada tempesta quan tenco els ulls recordo el moment,
les onades eren altes i els trons ensordidors
i de les mans mullades lliscaven alguns desconeguts.
D'això ja fa deu anys i ho recordo com ahir,
no va ser mai fàcil viure aquí,
sense amics, sense idiomes, sense estudis
i, a més a més, treballant de sol a sol.
Com de sol a sol, sol em trobo,
marginat per una societat superficial i desigual
que amb el pas del temps res ha canviat;
tot és igual a quan vaig arribar...
quan tenia deu anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada