El teu nom vora el mar...

El teu nom vora el mar...

El teu nom,

qui pogués recordar el teu nom

escrit a les rajoles d'aquest paratge,

tant sorrenc i tan humit.

Romana amb certa inestabilitat,

com el batec del meu cor,

que amb molta certesa s'accelera

i es relaxa quan les onades s'apropen.

Aquestes, amb l'escuma,

deixen enrere les ombres que escric

i, amb un pols tremolós,

tornava a escriure el teu nom.

La sorra cau lentament entre els dits,

transcorre amb calma com el temps,

en què per nosaltres els segons eren eterns

amb el silenci dels nostres llavis.

Esperant una resposta,

esperant que com les onades

s'empassessin tot l'orgull;

per tornar a tirar endavant.

-

De fons em contempla el sol,

deu pensar, que fa cada alba venint aquí,

amb la mirada perduda,

plorant sense sentit.

La lluna m'acomoda,

el sol em fa patir,

xiuxiuarien els meus llavis

quan el veig sortir pel fons.

Tanta brillantor, tanta fermesa,

els meus llavis són com la platja,

secs i plens de sorra, esperant ser mullats,

esperant que les onades esborrin el teu gust.

-

Se'm fa difícil pensar,

quan torno a escriure el teu nom,

que faig aquí a la platja,

contemplant com surt el sol.

I em perdo en el teu nom,

escrit en cada cop,

que la lluna agafa l'aire,

per esborrar-te altra cop.

És doncs el matí,

qui amb un vestit es posa el teu nom,

el sol es reflexa a l'aigua,

els teus ulls són la raó,

de perquè la meva mà t'escriu,

arrossegant-se pel passat,

a la platja d'aquest paisatge,

tan bonic i contaminat.

I són imatges que es dibuixen,

sobre el mar blau i clar,

els arbres són la dansa,

que els teus cabells fan ballar.

I allà torna, ve una onada,

carregada de rancor,

la nostàlgia agafa força,

quan torna a esborrar el teu nom.

Així resto les hores,

així passen els anys,

donant voltes i voltes,

sense poder-te atrapar.

... és cada segon, cada instant,

cada cop que escric a la sorra

el teu nom vora el mar...