La vida dins un got d'aigua
La calma del meu cap
torna a estar inquieta.
Odio els aires de tardor que tambalejen
a tot sentiment que habita al meu cos.
Si diuen que la primavera altera les neurones
la tardor les apaga amb la seva foscor.
Tardes completes esperant una resposta
que queda enigmada a dins el cor.
I les tempestes que ahir abundaven
embassen qualsevol buit de dins meu;
intento respirar d'allà on falta oxigen
i m'ofego com un peix dins el mar.
És retòrica la vida, és inútil subsistir,
aquest camí que ens marca el destí
està plagat de pedres i trampes per tot arreu,
malgrat això, intentem alçar la vista, cercant allò evident;
Només tenim milers de dies i milions de coses pendents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada