Presoner de l'oblit
La lluna somriu,
vestit extens en un cel ple d'estrelles.
Somïa, com en aquests indrets fa el Sol,
que espera que el teu nom faci honor al despertador.
El sol, com jo,
decideix que no existeix per somiar
i aquests somnis s'esvaeixen
com boira en primavera.
Malgrat m'agradi la lluna,
l'altre comparteix paral·lelisme amb mi;
tot i que il·lumini el cel clar,
està totalment apagat.
No somriu, no està trist,
simplement es mostra de cara
i sovint entre núvols per no ser vist.
S'amaga a simple vista dels ulls de la gent
amb ningú vol compartir l'experiència
de ser un presoner més de l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada