Dues flors

Dues flors

Totes dues som flors que ens voleu treure els nostres pètals,
que ens voleu deixar sense aigua ni llum per no créixer més.
Ens ofeguen amb la història que crèieu passada per deixar-nos a l'oblit,
pel simple fet de no entendre que dues persones es puguin estimar.

Molts ens han apartat de la societat, ens han etiquetat d'extranys;
fins i tot parlant de genèticament malformats.
Ens han rebutjat les nostres peticions, els nostres desitjos;
ens han girat la cara quan pel carrer anàvem agafats.

I què té de dolent que dues persones s'estimin,
que molts es capfiquin en arrencar els nostres pètals;
per vosaltres no existeix cap Déu que ens faci bons cristians,
tampoc volem, doncs l'església són els primers que ens trepitgen al passar.

Som dos meitats iguals que per fi ens hem trobat,
no volem navegar més per un mar d'aparences desconegudes,
doncs el verb estimar no ha estat mai definit incorrecte,
per dues persones de sexe no oposat.