Sento l'angoixa que de mi s'apodera,
quan cada matí veig sortir el Sol.
Només sóc un màrtir fora la carretera
i tot i així no estic sol.
Cal aixecar la vista per adonar-se'n,
que el vent s'ha endut tots els records;
els bons moments decideixen absentar-se'n
dels versos que escric des del cor.
I es que aquest amb prou feines batega
per arribar a final de mes amb tot clar.
Negligir els colors vermells és el que m'ofega
quan la foscor és una cel·la d'on no pots escapar.
Entre llàgrimes recullo tot el que tinc davant,
ja que jo estic ple de res i buit de tot;
ja ni tan sols coneixo el determinant
que a la felicitat li a sortit un sot.
Sot ple d'angoixa i de nostàlgia,
d'una ràbia i una impotència imparables,
una crisi econòmica i mental
que el meu cos deixa inestable...
i no tinc les forces suficients, ni els recursos
per fer la meva vida, recuperable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada