Avinguda de somnis
Avinguda de somnis,
asfalt de records;
en ell s'hi capten totes les imatges,
que el meu cap guarda dins el cor.
La llum no arriba aquests indrets,
tot és fosc i marginal;
postals perdudes entre pètals de flors,
punts de llibres a la primera plana.
La llibreta de malsons agafa protagonisme,
sobreposant-se a les planes de la il·lusió.
Fulles blanques representant l'advers,
en feixos de llum sense colors.
diumenge, 31 de maig del 2020
dissabte, 30 de maig del 2020
Sorolls a l'aire
Sorolls a l'aire
Fred de l'hivern,
llançol de capa gelada sobre el cos;
alço la vista sobre el cel plujòs,
espurnes líquides precipitant amb força.
Esperant un tren sense destí aparent,
a les vies s'hi respira l'aire de l'espera,
espera sense agulles ni rellotges,
expectativa de fum i cendres.
I el foc del sol apagat,
l'exhaureixen les gotes de pluja;
ara lentament com objecte dins l'aigua,
com parts de mi en l'aire.
I, malgrat estigui sol a les andanes,
sento pases difoses cap a mi;
juguen amb mi els meus sentiments,
quan busco un origen amb els ulls.
Senyals perdudes,
carrers buits;
sorolls a l'aire...
Fred de l'hivern,
llançol de capa gelada sobre el cos;
alço la vista sobre el cel plujòs,
espurnes líquides precipitant amb força.
Esperant un tren sense destí aparent,
a les vies s'hi respira l'aire de l'espera,
espera sense agulles ni rellotges,
expectativa de fum i cendres.
I el foc del sol apagat,
l'exhaureixen les gotes de pluja;
ara lentament com objecte dins l'aigua,
com parts de mi en l'aire.
I, malgrat estigui sol a les andanes,
sento pases difoses cap a mi;
juguen amb mi els meus sentiments,
quan busco un origen amb els ulls.
Senyals perdudes,
carrers buits;
sorolls a l'aire...
Ombres
Ombres
Ombres,
s'oculten a la foscor,
companyia abstracte del cel astral
en aquest infern terrenal.
Ombres,
s'oculten a la foscor,
companyia abstracte del cel astral
en aquest infern terrenal.
divendres, 29 de maig del 2020
Presoner de l'oblit
Presoner de l'oblit
La lluna somriu,
vestit extens en un cel ple d'estrelles.
Somïa, com en aquests indrets fa el Sol,
que espera que el teu nom faci honor al despertador.
El sol, com jo,
decideix que no existeix per somiar
i aquests somnis s'esvaeixen
com boira en primavera.
Malgrat m'agradi la lluna,
l'altre comparteix paral·lelisme amb mi;
tot i que il·lumini el cel clar,
està totalment apagat.
No somriu, no està trist,
simplement es mostra de cara
i sovint entre núvols per no ser vist.
S'amaga a simple vista dels ulls de la gent
amb ningú vol compartir l'experiència
de ser un presoner més de l'oblit.
La lluna somriu,
vestit extens en un cel ple d'estrelles.
Somïa, com en aquests indrets fa el Sol,
que espera que el teu nom faci honor al despertador.
El sol, com jo,
decideix que no existeix per somiar
i aquests somnis s'esvaeixen
com boira en primavera.
Malgrat m'agradi la lluna,
l'altre comparteix paral·lelisme amb mi;
tot i que il·lumini el cel clar,
està totalment apagat.
No somriu, no està trist,
simplement es mostra de cara
i sovint entre núvols per no ser vist.
S'amaga a simple vista dels ulls de la gent
amb ningú vol compartir l'experiència
de ser un presoner més de l'oblit.
dimecres, 27 de maig del 2020
Tanco els ulls, confonc la realitat
Tanco els ulls, confonc la realitat
Caic de peus a terra,
les mans m'ajuden a no ensopegar-me;
l'impacte ha estat suficientment dur,
com per no tenir forces per aixecar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
Em disfrasso amb somriures artificials,
m'amago sota un abric d'alegria
en el què hi habita la soletat.
La boira es fa densa,
la condensació es fa present als ulls;
plens de tristesa i nostalgia,
plens de records, plens de res.
Plena és la vida com ho està de somnis,
buida és la meva al despertar,
ja suficientment freda és aquesta
com perquè tot ara hagi acabat.
No distingeixo la distància del cel a l'infern,
només sé que just al mig no puc incorporar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
Caic de peus a terra,
les mans m'ajuden a no ensopegar-me;
l'impacte ha estat suficientment dur,
com per no tenir forces per aixecar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
Em disfrasso amb somriures artificials,
m'amago sota un abric d'alegria
en el què hi habita la soletat.
La boira es fa densa,
la condensació es fa present als ulls;
plens de tristesa i nostalgia,
plens de records, plens de res.
Plena és la vida com ho està de somnis,
buida és la meva al despertar,
ja suficientment freda és aquesta
com perquè tot ara hagi acabat.
No distingeixo la distància del cel a l'infern,
només sé que just al mig no puc incorporar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
dilluns, 25 de maig del 2020
Del cel a l'infern (2011)
Avui us presento el llibre de poesia Del cel a l'infern, redactat entre el 7 de gener i el 3 de febrer de 2011.
Aquest llibre forma part d'una trilogia corresponent a una seqüència autobiogràficacircumstancial d'aquell moment. En els propers dies o mesos, es presentaran els poemes d'aquest llibre, per després endinsar-nos a la segona part (La lluna) i finalment a la tercera (...jugant amb els estels).
Espero que gaudiu la lectura, fa tant de temps que no els llegeixo que crec que no ho faré tampoc quan els publiqui al blog! Prefereixo anar a cegues i presentar el que vaig fer al seu moment.
Us deixo les cites de l'entrada! Salut!!
Aquest llibre forma part d'una trilogia corresponent a una seqüència autobiogràficacircumstancial d'aquell moment. En els propers dies o mesos, es presentaran els poemes d'aquest llibre, per després endinsar-nos a la segona part (La lluna) i finalment a la tercera (...jugant amb els estels).
Espero que gaudiu la lectura, fa tant de temps que no els llegeixo que crec que no ho faré tampoc quan els publiqui al blog! Prefereixo anar a cegues i presentar el que vaig fer al seu moment.
Us deixo les cites de l'entrada! Salut!!
“La despedida es el umbral del cielo
y la esencia del infierno”
[Emily Dickinson]
“Dame la mano que contigo es más llevadero,
este camino que conduce del cielo al infierno.”
[Carlos Chaouen, Que te diría.]
“Yo bajando a los infiernos y tu
cruzando el paraíso”
[José Maria Sanz. “Loquillo”, Cruzando el paraíso]
“mis alas volvieron rotas
y entre otras cosas
ya no escriben con tinta de luz.
El paraíso deviene al infierno (···)”
[Enrique Bunbury (Héroes del silencio), “En los brazos de la fiebre”]
diumenge, 24 de maig del 2020
El Poeta Halley
Bon dia!
Fins aquí han arribat els versos prohibits que estaven redactats. No sé si algun dia seré capaç de reprendre'ls o no, però de moment, els teniu disponibles.
Abans d'aterrar de ple al llibre Del cel a l'infern, vull fer una pausa per presentar-vos el que considero una de les joies d'aquesta darrera dècada.
El Poeta Halley és una cançó, del disc amb el mateix nom, del grup barceloní Love of Lesbian. Aquesta cançó parla (o segons l'he entès jo) de la dificultat de trobar la inspiració, d'escriure, de despullar-te de tot pensament i vestir els fulls de paper amb aquests.
Tant amb la poesia com amb el grup de música ens ha passat. No us podeu imaginar la impotència a l'hora de voler crear i trobar-te davant d'un bloqueig mental que no es pot superar.
Un dia, us penjaré la lletra de la banda que parla d'això i que es presentarà al proper cd (el tercer), però que ja la podeu escoltar als directes.
Ara només ens queda gaudir d'aquesta meravella que va fer fa uns anys LoL i del poema recitat per Serrat del final. Gaudiu-ho!
Fins aquí han arribat els versos prohibits que estaven redactats. No sé si algun dia seré capaç de reprendre'ls o no, però de moment, els teniu disponibles.
Abans d'aterrar de ple al llibre Del cel a l'infern, vull fer una pausa per presentar-vos el que considero una de les joies d'aquesta darrera dècada.
El Poeta Halley és una cançó, del disc amb el mateix nom, del grup barceloní Love of Lesbian. Aquesta cançó parla (o segons l'he entès jo) de la dificultat de trobar la inspiració, d'escriure, de despullar-te de tot pensament i vestir els fulls de paper amb aquests.
Tant amb la poesia com amb el grup de música ens ha passat. No us podeu imaginar la impotència a l'hora de voler crear i trobar-te davant d'un bloqueig mental que no es pot superar.
Un dia, us penjaré la lletra de la banda que parla d'això i que es presentarà al proper cd (el tercer), però que ja la podeu escoltar als directes.
Ara només ens queda gaudir d'aquesta meravella que va fer fa uns anys LoL i del poema recitat per Serrat del final. Gaudiu-ho!
dissabte, 23 de maig del 2020
Quan tenia 10 anys
Quan tenia 10 anys
Vaig neixer lluny d'aquí,
en l'endemig de la pobresa i germans morts;
ple de coratge i d'esperança vaig fugir,
per demanar a la vida una nova oportunitat.
La sorra s'escapava dels dits mentre esperava
a que una barca em portés fins aquí.
Quan s'escorría de les mans recordava
a tots els éssers estimats que ja havia enterrat.
Amb prou feines vaig arribar viu,
a cada tempesta quan tenco els ulls recordo el moment,
les onades eren altes i els trons ensordidors
i de les mans mullades lliscaven alguns desconeguts.
D'això ja fa deu anys i ho recordo com ahir,
no va ser mai fàcil viure aquí,
sense amics, sense idiomes, sense estudis
i, a més a més, treballant de sol a sol.
Com de sol a sol, sol em trobo,
marginat per una societat superficial i desigual
que amb el pas del temps res ha canviat;
tot és igual a quan vaig arribar...
quan tenia deu anys.
Vaig neixer lluny d'aquí,
en l'endemig de la pobresa i germans morts;
ple de coratge i d'esperança vaig fugir,
per demanar a la vida una nova oportunitat.
La sorra s'escapava dels dits mentre esperava
a que una barca em portés fins aquí.
Quan s'escorría de les mans recordava
a tots els éssers estimats que ja havia enterrat.
Amb prou feines vaig arribar viu,
a cada tempesta quan tenco els ulls recordo el moment,
les onades eren altes i els trons ensordidors
i de les mans mullades lliscaven alguns desconeguts.
D'això ja fa deu anys i ho recordo com ahir,
no va ser mai fàcil viure aquí,
sense amics, sense idiomes, sense estudis
i, a més a més, treballant de sol a sol.
Com de sol a sol, sol em trobo,
marginat per una societat superficial i desigual
que amb el pas del temps res ha canviat;
tot és igual a quan vaig arribar...
quan tenia deu anys.
divendres, 22 de maig del 2020
Dues flors
Dues flors
Totes dues som flors que ens voleu treure els nostres pètals,
que ens voleu deixar sense aigua ni llum per no créixer més.
Ens ofeguen amb la història que crèieu passada per deixar-nos a l'oblit,
pel simple fet de no entendre que dues persones es puguin estimar.
Molts ens han apartat de la societat, ens han etiquetat d'extranys;
fins i tot parlant de genèticament malformats.
Ens han rebutjat les nostres peticions, els nostres desitjos;
ens han girat la cara quan pel carrer anàvem agafats.
I què té de dolent que dues persones s'estimin,
que molts es capfiquin en arrencar els nostres pètals;
per vosaltres no existeix cap Déu que ens faci bons cristians,
tampoc volem, doncs l'església són els primers que ens trepitgen al passar.
Som dos meitats iguals que per fi ens hem trobat,
no volem navegar més per un mar d'aparences desconegudes,
doncs el verb estimar no ha estat mai definit incorrecte,
per dues persones de sexe no oposat.
Totes dues som flors que ens voleu treure els nostres pètals,
que ens voleu deixar sense aigua ni llum per no créixer més.
Ens ofeguen amb la història que crèieu passada per deixar-nos a l'oblit,
pel simple fet de no entendre que dues persones es puguin estimar.
Molts ens han apartat de la societat, ens han etiquetat d'extranys;
fins i tot parlant de genèticament malformats.
Ens han rebutjat les nostres peticions, els nostres desitjos;
ens han girat la cara quan pel carrer anàvem agafats.
I què té de dolent que dues persones s'estimin,
que molts es capfiquin en arrencar els nostres pètals;
per vosaltres no existeix cap Déu que ens faci bons cristians,
tampoc volem, doncs l'església són els primers que ens trepitgen al passar.
Som dos meitats iguals que per fi ens hem trobat,
no volem navegar més per un mar d'aparences desconegudes,
doncs el verb estimar no ha estat mai definit incorrecte,
per dues persones de sexe no oposat.
dijous, 21 de maig del 2020
Gràcies
Gràcies
Precipiten llàgrimes al no poder fer res,
la ràbia es calca al vermell dels meus ulls;
tot són promeses falses per arribar al poder,
tot és manipulació i mitjans de comunicació.
Amb els nostres diners presenten les imatges
que amb aquestes comenceu el vostre engany;
el món està totalment de potes enlaire
i només penseu en enfilar-vos als seus extrems.
Un cop allà observar com els dies pasen,
mentrestant, aneu cobrant per no fer res.
En canvi nosaltres treballant a més no poder
i això si encara tenim sort que l'atur no ens enxampi.
Per aquest motiu em sento afortunat,
d'estar nit i dia treballant;
gràcies per no deixar-me veure les estrelles
ni poder captar la llum i calor del Sol.
Gràcies de part de pares i mares,
que amb prou feines poden veure els seus fills
i gràcies també de part dels malalts i estudiants
per encarir un servei de futur i necessitat.
En definitiva, gràcies de part de tots els habitants,
per fer que els nostres diners et siguin de tanta utilitat.
Precipiten llàgrimes al no poder fer res,
la ràbia es calca al vermell dels meus ulls;
tot són promeses falses per arribar al poder,
tot és manipulació i mitjans de comunicació.
Amb els nostres diners presenten les imatges
que amb aquestes comenceu el vostre engany;
el món està totalment de potes enlaire
i només penseu en enfilar-vos als seus extrems.
Un cop allà observar com els dies pasen,
mentrestant, aneu cobrant per no fer res.
En canvi nosaltres treballant a més no poder
i això si encara tenim sort que l'atur no ens enxampi.
Per aquest motiu em sento afortunat,
d'estar nit i dia treballant;
gràcies per no deixar-me veure les estrelles
ni poder captar la llum i calor del Sol.
Gràcies de part de pares i mares,
que amb prou feines poden veure els seus fills
i gràcies també de part dels malalts i estudiants
per encarir un servei de futur i necessitat.
En definitiva, gràcies de part de tots els habitants,
per fer que els nostres diners et siguin de tanta utilitat.
dimecres, 20 de maig del 2020
Angoixa
Angoixa
Sento l'angoixa que de mi s'apodera,
quan cada matí veig sortir el Sol.
Només sóc un màrtir fora la carretera
i tot i així no estic sol.
Cal aixecar la vista per adonar-se'n,
que el vent s'ha endut tots els records;
els bons moments decideixen absentar-se'n
dels versos que escric des del cor.
I es que aquest amb prou feines batega
per arribar a final de mes amb tot clar.
Negligir els colors vermells és el que m'ofega
quan la foscor és una cel·la d'on no pots escapar.
Entre llàgrimes recullo tot el que tinc davant,
ja que jo estic ple de res i buit de tot;
ja ni tan sols coneixo el determinant
que a la felicitat li a sortit un sot.
Sot ple d'angoixa i de nostàlgia,
d'una ràbia i una impotència imparables,
una crisi econòmica i mental
que el meu cos deixa inestable...
i no tinc les forces suficients, ni els recursos
per fer la meva vida, recuperable.
Sento l'angoixa que de mi s'apodera,
quan cada matí veig sortir el Sol.
Només sóc un màrtir fora la carretera
i tot i així no estic sol.
Cal aixecar la vista per adonar-se'n,
que el vent s'ha endut tots els records;
els bons moments decideixen absentar-se'n
dels versos que escric des del cor.
I es que aquest amb prou feines batega
per arribar a final de mes amb tot clar.
Negligir els colors vermells és el que m'ofega
quan la foscor és una cel·la d'on no pots escapar.
Entre llàgrimes recullo tot el que tinc davant,
ja que jo estic ple de res i buit de tot;
ja ni tan sols coneixo el determinant
que a la felicitat li a sortit un sot.
Sot ple d'angoixa i de nostàlgia,
d'una ràbia i una impotència imparables,
una crisi econòmica i mental
que el meu cos deixa inestable...
i no tinc les forces suficients, ni els recursos
per fer la meva vida, recuperable.
dimarts, 19 de maig del 2020
Poble reprimit, resistirem
Poble reprimit, resistirem.
Mullo els dits amb tinta vermella,
escriuré pàgines sobre la història que ens condemna;
no parlaré de guerres polítiques ni de l'església,
pel simple fet que encara, jo, no m'he eixugat les mans.
Parlaré pintant aquestes pàgines blanques
amb el color del sentiment i de la meva sang;
recordant l'opressió que viu el nostre poble,
la nostra terra, el nostre cant.
I ja fa uns quants segles que vivim atrapats,
o més ben dit, envoltats per un país que es creu en superioritat.
I malgrat consti en els textos que al 1714 vam ser derrotats,
per a nosaltres va ser, amb orgull, la resistencia contra l'autoritat.
Resistim amb la paraula, amb la llengua i amb els cants,
resistim amb la cultura i en tot l'àmbit social,
resistim amb la poesia, la tradició i l'evolució;
vam resistir, resistim i resistirem la repressió als pobles catalans.
Puc ser un ploramiques, un malparit i un malparlat;
però motius no em falten per no restar callat.
Possiblement molts m'odien per ser un descarat;
però per sobre de tot, sóc català.
Així que amb quatre dits faré un poema,
plasmant sobre paper groc la meva sang.
Mà al cor i cridant amb força,
terra lliure als països catalans.
Mullo els dits amb tinta vermella,
escriuré pàgines sobre la història que ens condemna;
no parlaré de guerres polítiques ni de l'església,
pel simple fet que encara, jo, no m'he eixugat les mans.
Parlaré pintant aquestes pàgines blanques
amb el color del sentiment i de la meva sang;
recordant l'opressió que viu el nostre poble,
la nostra terra, el nostre cant.
I ja fa uns quants segles que vivim atrapats,
o més ben dit, envoltats per un país que es creu en superioritat.
I malgrat consti en els textos que al 1714 vam ser derrotats,
per a nosaltres va ser, amb orgull, la resistencia contra l'autoritat.
Resistim amb la paraula, amb la llengua i amb els cants,
resistim amb la cultura i en tot l'àmbit social,
resistim amb la poesia, la tradició i l'evolució;
vam resistir, resistim i resistirem la repressió als pobles catalans.
Puc ser un ploramiques, un malparit i un malparlat;
però motius no em falten per no restar callat.
Possiblement molts m'odien per ser un descarat;
però per sobre de tot, sóc català.
Així que amb quatre dits faré un poema,
plasmant sobre paper groc la meva sang.
Mà al cor i cridant amb força,
terra lliure als països catalans.
dilluns, 18 de maig del 2020
Gravetat política
Gravetat política
No ens esborrem com aigua de maig,
no ens empresonem en les nostres pròpies reixes;
la negació ha de ser el principal motiu
i la preferència destacable de la nostra queixa.
Els de dalt són els que manen,
els qui fan d'un dia de sol una tempesta;
no recriminaríem tant la seva feina,
si no traspassessin la línia marcada.
Manquen idees pel benestar,
sobren fets per pensar,
que ells són els qui ens roben la vida,
la paraula, els drets i la llibertat.
No fem de la indiferència el remei buscat,
capaç de produir ruptures i una cura mortal;
que la injecció d'aquesta substància
és suficient per encaminar-nos a la derrota.
Si trepitgen més enllà d'aquesta línia,
ens trenquen la pròpia llibertat,
està dins els nostres drets la defensa
i el luxe de poder contraatacar.
Perquè a ells que són per sobre de tots,
trobaran sentit a aquestes paraules:
“Com més amunt estigueu,
més forta serà la caiguda”.
No ens esborrem com aigua de maig,
no ens empresonem en les nostres pròpies reixes;
la negació ha de ser el principal motiu
i la preferència destacable de la nostra queixa.
Els de dalt són els que manen,
els qui fan d'un dia de sol una tempesta;
no recriminaríem tant la seva feina,
si no traspassessin la línia marcada.
Manquen idees pel benestar,
sobren fets per pensar,
que ells són els qui ens roben la vida,
la paraula, els drets i la llibertat.
No fem de la indiferència el remei buscat,
capaç de produir ruptures i una cura mortal;
que la injecció d'aquesta substància
és suficient per encaminar-nos a la derrota.
Si trepitgen més enllà d'aquesta línia,
ens trenquen la pròpia llibertat,
està dins els nostres drets la defensa
i el luxe de poder contraatacar.
Perquè a ells que són per sobre de tots,
trobaran sentit a aquestes paraules:
“Com més amunt estigueu,
més forta serà la caiguda”.
diumenge, 17 de maig del 2020
Carta als reis
Carta als reis
Estimats reis,
us escric en motiu del meu desacord;
no és un problema d'actitud ni desacord,
possiblement només sigui ideològicament.
Encara que pogués fer dos cèntims d'aquests,
el motiu principal d'aquesta carta és demanar.
Per aquesta raó i perquè m'he portat molt bé,
m'agradaria que em portessin els següents regals:
Primer de tot, desitjo viure en un món d'igualtats,
m'agradaria passejar pel carrer sense ser criticat.
Sé que tot això no és culpa vostra sinó de la societat,
que malgrat aquesta ha trencat estètica segueix un patró de superficialitat.
El meu segon desig és diners de cartró,
estic fart de que el món tingui una mentalitat tan capitalista,
de que més de la meitat de població estigui aturada
i, polítics, església i vosaltres mateixos visquin tan bé.
El meu tercer desig, va relacionat amb el segon,
és una simple pregunta que només vosaltres em respondreu.
Com pot ser possible que sense fer ni brot, sense treballar
ni fer servir el cap, arribeu tranquilament a final de més?
Seguidament unes magnífiques aportacions;
només demano canviar les bales per pètals de flors,
menys policia i exèrcit i més educació
i que totes les subvencions a l'església se les emporti la sanitat.
Per acabar i per no estar tota la nit, només demano carbó,
no perquè m'hagi portat malament ni molt menys;
el demano per a veure si els hi agrada
i us adoneu, que ja els hi passat l'arròs.
Estimats reis,
us escric en motiu del meu desacord;
no és un problema d'actitud ni desacord,
possiblement només sigui ideològicament.
Encara que pogués fer dos cèntims d'aquests,
el motiu principal d'aquesta carta és demanar.
Per aquesta raó i perquè m'he portat molt bé,
m'agradaria que em portessin els següents regals:
Primer de tot, desitjo viure en un món d'igualtats,
m'agradaria passejar pel carrer sense ser criticat.
Sé que tot això no és culpa vostra sinó de la societat,
que malgrat aquesta ha trencat estètica segueix un patró de superficialitat.
El meu segon desig és diners de cartró,
estic fart de que el món tingui una mentalitat tan capitalista,
de que més de la meitat de població estigui aturada
i, polítics, església i vosaltres mateixos visquin tan bé.
El meu tercer desig, va relacionat amb el segon,
és una simple pregunta que només vosaltres em respondreu.
Com pot ser possible que sense fer ni brot, sense treballar
ni fer servir el cap, arribeu tranquilament a final de més?
Seguidament unes magnífiques aportacions;
només demano canviar les bales per pètals de flors,
menys policia i exèrcit i més educació
i que totes les subvencions a l'església se les emporti la sanitat.
Per acabar i per no estar tota la nit, només demano carbó,
no perquè m'hagi portat malament ni molt menys;
el demano per a veure si els hi agrada
i us adoneu, que ja els hi passat l'arròs.
dissabte, 16 de maig del 2020
Menú electoral
Menú electoral
Vosaltres creeu el nostre odi,
l'ira és un postre dur de rosegar.
Conjuguen els verbs en primera persona
quan tenss a l'esquena un poble a carregar.
Les teves mentides són el primer plat,
junt amb uns entrants d'enganys i deshonor.
De la llengua i la boca escups les engrunes
que només els sords recullen;
sords de la teva colla,
sords de paraules amb sentits,
sords de seguir un profeta
cegat pel poder que adquirirà.
I el segon plat ja és a taula,
ja ha guanyat un candidat,
ens el fan menjar fred i sense fam,
el que no ens agrada sense dret a opinar.
No ens quedem muts davant l'engany,
tot això que ens mostren no és més que entrebancs
a la nostra lluita contra el capitalisme electoral,
als nostres drets a lluitar per a la llibertat.
divendres, 15 de maig del 2020
Rimes prohibides
Rimes prohibides
Ets capaç de controlar els teus actes,
però no la teva consciència.
Tots aquells maldecaps que avui no et deixen dormir
apareixen reflexats en el fons de la teva mirada.
Les ferides són les marques que s'estenen pel cos,
malparat, estèril de pensaments i claredat,
de raonar amb cap i seny senyalant promeses
fetes a la babalà, sense sentit ni esment.
Se les emporta l'aire com l'ampolla que solcava el mar,
sota reflexes de lluna plena, ombres desemparades;
segueixen el camí destinat per la llum que l'acompanya,
per la mateixa que provoca l'essència d'aquesta albada eterna.
I en extreure el tap precipiten les idees,
suren sobre una mar inestable d'ideals,
onejant tot pensament il·lustrat i marcant
el camí amb els rajos del sol.
Una nova vida, una nova lluita,
l'ampolla ha estat oberta dels desitjos empresonats,
dels motius argumentats contra un sistema corrupte;
comença la lluita amb seny i paraules,
comença el recital dels versos prohibits.
Ets capaç de controlar els teus actes,
però no la teva consciència.
Tots aquells maldecaps que avui no et deixen dormir
apareixen reflexats en el fons de la teva mirada.
Les ferides són les marques que s'estenen pel cos,
malparat, estèril de pensaments i claredat,
de raonar amb cap i seny senyalant promeses
fetes a la babalà, sense sentit ni esment.
Se les emporta l'aire com l'ampolla que solcava el mar,
sota reflexes de lluna plena, ombres desemparades;
segueixen el camí destinat per la llum que l'acompanya,
per la mateixa que provoca l'essència d'aquesta albada eterna.
I en extreure el tap precipiten les idees,
suren sobre una mar inestable d'ideals,
onejant tot pensament il·lustrat i marcant
el camí amb els rajos del sol.
Una nova vida, una nova lluita,
l'ampolla ha estat oberta dels desitjos empresonats,
dels motius argumentats contra un sistema corrupte;
comença la lluita amb seny i paraules,
comença el recital dels versos prohibits.
dijous, 14 de maig del 2020
El llibre inèdit!
Bona tarda!
Avui us presento un llibre que porta moltíssim temps entre teranyines i els calaixos de la meva ment: Versos prohibits.
Aquest havia de ser la continuació orgànica de ... vora el mar, però amb un caire més reivindicatiu.
No obstant això, s'ha anat quedant en l'oblit i vaig passar a fer altres llibres que la situació personal em demanava. És per aquest motiu que en els propers dies, aniré penjant algun que altre poema corresponent a aquest llibre, pensat en publicar-se a finals de 2010, principis de 2012.
Us deixo les cites que sempre poso a cada volum:
Avui us presento un llibre que porta moltíssim temps entre teranyines i els calaixos de la meva ment: Versos prohibits.
Aquest havia de ser la continuació orgànica de ... vora el mar, però amb un caire més reivindicatiu.
No obstant això, s'ha anat quedant en l'oblit i vaig passar a fer altres llibres que la situació personal em demanava. És per aquest motiu que en els propers dies, aniré penjant algun que altre poema corresponent a aquest llibre, pensat en publicar-se a finals de 2010, principis de 2012.
Us deixo les cites que sempre poso a cada volum:
“Yo soy libre solamente en la medida en que reconozco la humanidad
y respeto la libertad de todos los hombres que me rodean.”
(Mijail Bakunin)
“Nuestras cicatrices tienen la virtud de mostrarnos,
que el pasado fue real”
(Hannibal lecter)
“Podrán cortar todas las flores, pero nunca
terminarán con la primavera”
(Ernesto 'Che' Guevara)
dimecres, 13 de maig del 2020
Com aconseguir el llibre físicament?
Bon dia!
Us deixo l'enllaç de Lulu Press., una editorial lliure on tinc editats tots els llibres.
Ahir vam acabar el llibre ...vora el mar, el qual el podeu llegir íntegrament al blog i de forma gratuïta.
No obstant això, si alguna persona el vol tenir en format físic, el pot aconseguir accedint a l'enllaç següent:
Us deixo l'enllaç de Lulu Press., una editorial lliure on tinc editats tots els llibres.
Ahir vam acabar el llibre ...vora el mar, el qual el podeu llegir íntegrament al blog i de forma gratuïta.
No obstant això, si alguna persona el vol tenir en format físic, el pot aconseguir accedint a l'enllaç següent:
Salut!!
dimarts, 12 de maig del 2020
Frases perdudes
Frases perdudes
Ara tot s'acaba,
la brisa del mar gela la meva pell
que s'alça suaument cap al cel vermellós
marcant l'alçada infinita sobre els nostres caps.
Poques fulles s'arrosseguen pel terra,
abatudes, com jo, recordant la dansa de les fulles,
tardor rere tardor torno al mateix indret,
dia rere dia espero el teu aire.
Però la decepció s'apodera,
les onades tomben els somnis que suraven,
s'enfonsen lentament, com la sorra fina
guiada per l'aigua gelada.
-
Els peus ensorrats,
quiet observo amb deteniment el paissatge,
faig de far i de guia a tota esperança perduda,
a tota vida sense existència, a tot i a res.
Esperant una resposta,
cercant la teva olor,
recordant qualsevol tacte suau
que recordés la teva pell.
No puc pensar en res més,
el dit segueix la traça que pel matí feia,
suaument traçant vocals, inquietament les consonants,
altre cop, el teu nom vora el mar.
-
Allà de fons una estrella,
qui sap si estarem mirant la mateixa.
Estarem els dos observant el cel?
Cau el capvespre a la platja.
La lluna dibuixa somriures al cel astral,
santa meravella sobre el sostre infernal.
A poc a poc la foscor s'apodera de l'ambient,
ara ja em sento en hàbitat familiar.
La claror desafia la negror,
petits feixos de llums es veuen atrapats pel buit,
identificat per Caront avanço endinsant-me al mar,
puja la marea, oblit efímer.
L'aigua crea una dansa atractiva,
la marea s'alça davant les ordres del director d'orquestra,
tot segueix la sinfonia marcada,
tot és nostalgia, estima i enyorança.
-
Em torno a agenollar,
ara amb més intensitat marco els dits sobre la sorra,
la lluna em contempla com ho feia el sol,
llàgrimes d'estels davant la trista situació.
La sal de l'aigua es combina dins els meus ulls,
precipiten sobre la sorra fent difós el teu nom.
Llàgrimes a doju cauen amb força sobre el terreny,
cada cop dominat més per la marea alta.
-
Per molt que m'hi esforci la lluna observa desanimada,
els meus intents absurds per tornar a escriure el teu nom,
l'aigua em cobreix ja vora els braços,
alço la vista, estic abatut.
Sé que allà on siguis potser serà per l'alba,
hi haurà més sorra i el sol et contemplarà,
espero que envers a mi, dibuixi un somriure
i t'agafi en els seus braços amb calma i felicitat.
Ara la marea és baixa,
quan es faci fosc algun dia t'arribarà,
versos perduts escrits amb nostalgia,
imatges representades amb paraules que enllacen.
La lluna i el sol es retroben al cel,
quant d'amor separat per distància,
quanta bellesa sobre aquest mar blau.
La desesperació porta a la bogeria,
el meu cap no aguanta més;
envàs de vidre ple de records,
que vull desfer i oblidar.
El meu cos glaçat torna a observar l'horitzó,
observant la immensa mar, cercant la felicitat.
En absència del far que donava l'essència a la meva existència,
en presència d'un cec viatger sense destí ni referència.
Perdut en un món de bojos,
perdut dins un món solitari,
llanço a la capa blava
frases perdudes dins d'una ampolla...
... amb versos prohibits a dins.
Ara tot s'acaba,
la brisa del mar gela la meva pell
que s'alça suaument cap al cel vermellós
marcant l'alçada infinita sobre els nostres caps.
Poques fulles s'arrosseguen pel terra,
abatudes, com jo, recordant la dansa de les fulles,
tardor rere tardor torno al mateix indret,
dia rere dia espero el teu aire.
Però la decepció s'apodera,
les onades tomben els somnis que suraven,
s'enfonsen lentament, com la sorra fina
guiada per l'aigua gelada.
-
Els peus ensorrats,
quiet observo amb deteniment el paissatge,
faig de far i de guia a tota esperança perduda,
a tota vida sense existència, a tot i a res.
Esperant una resposta,
cercant la teva olor,
recordant qualsevol tacte suau
que recordés la teva pell.
No puc pensar en res més,
el dit segueix la traça que pel matí feia,
suaument traçant vocals, inquietament les consonants,
altre cop, el teu nom vora el mar.
-
Allà de fons una estrella,
qui sap si estarem mirant la mateixa.
Estarem els dos observant el cel?
Cau el capvespre a la platja.
La lluna dibuixa somriures al cel astral,
santa meravella sobre el sostre infernal.
A poc a poc la foscor s'apodera de l'ambient,
ara ja em sento en hàbitat familiar.
La claror desafia la negror,
petits feixos de llums es veuen atrapats pel buit,
identificat per Caront avanço endinsant-me al mar,
puja la marea, oblit efímer.
L'aigua crea una dansa atractiva,
la marea s'alça davant les ordres del director d'orquestra,
tot segueix la sinfonia marcada,
tot és nostalgia, estima i enyorança.
-
Em torno a agenollar,
ara amb més intensitat marco els dits sobre la sorra,
la lluna em contempla com ho feia el sol,
llàgrimes d'estels davant la trista situació.
La sal de l'aigua es combina dins els meus ulls,
precipiten sobre la sorra fent difós el teu nom.
Llàgrimes a doju cauen amb força sobre el terreny,
cada cop dominat més per la marea alta.
-
Per molt que m'hi esforci la lluna observa desanimada,
els meus intents absurds per tornar a escriure el teu nom,
l'aigua em cobreix ja vora els braços,
alço la vista, estic abatut.
Sé que allà on siguis potser serà per l'alba,
hi haurà més sorra i el sol et contemplarà,
espero que envers a mi, dibuixi un somriure
i t'agafi en els seus braços amb calma i felicitat.
Ara la marea és baixa,
quan es faci fosc algun dia t'arribarà,
versos perduts escrits amb nostalgia,
imatges representades amb paraules que enllacen.
La lluna i el sol es retroben al cel,
quant d'amor separat per distància,
quanta bellesa sobre aquest mar blau.
La desesperació porta a la bogeria,
el meu cap no aguanta més;
envàs de vidre ple de records,
que vull desfer i oblidar.
El meu cos glaçat torna a observar l'horitzó,
observant la immensa mar, cercant la felicitat.
En absència del far que donava l'essència a la meva existència,
en presència d'un cec viatger sense destí ni referència.
Perdut en un món de bojos,
perdut dins un món solitari,
llanço a la capa blava
frases perdudes dins d'una ampolla...
... amb versos prohibits a dins.
dilluns, 11 de maig del 2020
Cap nota pendent
Cap nota pendent
Cap nota pendent,
tot està al seu lloc
quan realment no ho està;
però tant se val, sempre ha estat igual.
Sempre ha estat igual,
perquè sempre creiem que tot està fet,
que no queden motius per lluitar
o, fins i tot, per seguir endavant.
Aleshores, que ens motiva a continuar?
Quines i d'on treiem les forces?
Tot és tan relatiu?
tan confós?
Tan tant que fins i tot jo vaig perdut,
en el camí de la meva vida,
el meu camí?
el meu destí?
Cap nota pendent,
tot està al seu lloc
quan realment no ho està;
però tant se val, sempre ha estat igual.
Sempre ha estat igual,
perquè sempre creiem que tot està fet,
que no queden motius per lluitar
o, fins i tot, per seguir endavant.
Aleshores, que ens motiva a continuar?
Quines i d'on treiem les forces?
Tot és tan relatiu?
tan confós?
Tan tant que fins i tot jo vaig perdut,
en el camí de la meva vida,
el meu camí?
el meu destí?
diumenge, 10 de maig del 2020
En el teu cor hi viu el desembre
En el teu cor hi viu el desembre
Freda tardor oculta en l'escalfor del Sol,
intento trobar respostes i solucions,
no hi ha res a fer... no trobo el camí;
el meu cap és ple de silencis.
Silencis eterns, sorolls ínfims,
efimeressa constructiva i cognitiva
provocada per la manca d'imatges bones,
que esdevenien borroses amb les llàgrimes.
I en els teus ulls hi veig la primavera,
en el teu cabell la lleugeresa del març,
en la teva cara hi veig l'abril, però no semblant
a com s'hi reflexa a la meva, buida, trista...
Plena de tardor, plena de cels tapats,
de setembres, octubres i novembres;
plena de res, absència de quelcom...
Que si alcem la vista ja no hi han estrelles,
núvols negres que s'apropen fent soroll
i que recorda que estem vora el canvi;
i malgrat tot l'amor que em puguis donar...
sé; que en el teu cor, hi viu el desembre...
Freda tardor oculta en l'escalfor del Sol,
intento trobar respostes i solucions,
no hi ha res a fer... no trobo el camí;
el meu cap és ple de silencis.
Silencis eterns, sorolls ínfims,
efimeressa constructiva i cognitiva
provocada per la manca d'imatges bones,
que esdevenien borroses amb les llàgrimes.
I en els teus ulls hi veig la primavera,
en el teu cabell la lleugeresa del març,
en la teva cara hi veig l'abril, però no semblant
a com s'hi reflexa a la meva, buida, trista...
Plena de tardor, plena de cels tapats,
de setembres, octubres i novembres;
plena de res, absència de quelcom...
Que si alcem la vista ja no hi han estrelles,
núvols negres que s'apropen fent soroll
i que recorda que estem vora el canvi;
i malgrat tot l'amor que em puguis donar...
sé; que en el teu cor, hi viu el desembre...
dissabte, 9 de maig del 2020
Reflejos sobre el mar
Reflejos sobre el mar
Llora el cielo con lágrimas de dolor,
salpicando a mis pupilas en los charcos de mi paladar;
rasgado y consumido solo para poderte olvidar.
Y maté a mi salud en cada esquina,
esperando una respuesta mientras ésta
se escondía en callejones muy lejanos a mí.
Y ahora noto como la arena va ensuciando mis zapatos,
como aquella pieza de barro que destruye la paciencia.
No son más que agua mezclada con tierra seca,
no es más que una sensación con olor a tierra mojada.
Se esfuma la niebla con espesa claridad,
bañando de humo mi boca cada vez que no estás,
algo parecido al que jode los pulmones que dabas de respirar.
Y bañé a mi nudo cuerpo en cada despertar,
entre besos y caricias mientras variábamos
gestos de sentimiento con lujuria derramada.
Y ahora noto como el tiempo se me va de las manos,
como un reloj de arena escurriéndose entre mis dedos.
No son más que celos, no son más que caricias,
no son más que heridas que nunca cicatrizan.
Échales sal y verás ese eterno dolor, reflejado en la luna y el sol,
simetría perfecta con el mar.
Sentirás, en la herida el compás, mezclado con tu olor,
combinación errónea para olvidar.
Y he recorrido suspiros y largos caminar,
mucho tiempo, quizás lo suficiente ya,
no demasiado, pero esto bastará
si no que te jodan pues para mí todo acabó.
Llora el cielo con lágrimas de dolor,
salpicando a mis pupilas en los charcos de mi paladar;
rasgado y consumido solo para poderte olvidar.
Y maté a mi salud en cada esquina,
esperando una respuesta mientras ésta
se escondía en callejones muy lejanos a mí.
Y ahora noto como la arena va ensuciando mis zapatos,
como aquella pieza de barro que destruye la paciencia.
No son más que agua mezclada con tierra seca,
no es más que una sensación con olor a tierra mojada.
Se esfuma la niebla con espesa claridad,
bañando de humo mi boca cada vez que no estás,
algo parecido al que jode los pulmones que dabas de respirar.
Y bañé a mi nudo cuerpo en cada despertar,
entre besos y caricias mientras variábamos
gestos de sentimiento con lujuria derramada.
Y ahora noto como el tiempo se me va de las manos,
como un reloj de arena escurriéndose entre mis dedos.
No son más que celos, no son más que caricias,
no son más que heridas que nunca cicatrizan.
Échales sal y verás ese eterno dolor, reflejado en la luna y el sol,
simetría perfecta con el mar.
Sentirás, en la herida el compás, mezclado con tu olor,
combinación errónea para olvidar.
Y he recorrido suspiros y largos caminar,
mucho tiempo, quizás lo suficiente ya,
no demasiado, pero esto bastará
si no que te jodan pues para mí todo acabó.
divendres, 8 de maig del 2020
Pinenques i castanyes a la vila de Viladrau
Pinenques i castanyes a la vila de Viladrau
Cauen castanyes del cel,
plenes d'eriçons, plenes de punxes;
fan mal quan impacten sobre el meu barret,
amb el vent la tija se'm tambaleja.
Sembla que sigui una endevinalla,
però tot i així em dóna una castanya;
ara si que no parlo literalment
sinó que és l'impacte el que em panseix.
Les zones amb ombra m'acomoden,
humides i plenes d'herbes ajuden en el creixement;
pins alts i forts m'acullen en tardes fredes
i em protegeixen en nits de calamarsa.
Però que hem de fer
si els dies que fa sol pel matí
la gent em trepitja per collir els dolents?
No entenc perquè la gent surt
i creu que em coneix
i després em deixen allà tot sol, ferit i abandonat...
i després s'anomenen a ells mateixos
caçadors de bolets.
Cauen castanyes del cel,
plenes d'eriçons, plenes de punxes;
fan mal quan impacten sobre el meu barret,
amb el vent la tija se'm tambaleja.
Sembla que sigui una endevinalla,
però tot i així em dóna una castanya;
ara si que no parlo literalment
sinó que és l'impacte el que em panseix.
Les zones amb ombra m'acomoden,
humides i plenes d'herbes ajuden en el creixement;
pins alts i forts m'acullen en tardes fredes
i em protegeixen en nits de calamarsa.
Però que hem de fer
si els dies que fa sol pel matí
la gent em trepitja per collir els dolents?
No entenc perquè la gent surt
i creu que em coneix
i després em deixen allà tot sol, ferit i abandonat...
i després s'anomenen a ells mateixos
caçadors de bolets.
dijous, 7 de maig del 2020
La vida dins un got d'aigua
La vida dins un got d'aigua
La calma del meu cap
torna a estar inquieta.
Odio els aires de tardor que tambalejen
a tot sentiment que habita al meu cos.
Si diuen que la primavera altera les neurones
la tardor les apaga amb la seva foscor.
Tardes completes esperant una resposta
que queda enigmada a dins el cor.
I les tempestes que ahir abundaven
embassen qualsevol buit de dins meu;
intento respirar d'allà on falta oxigen
i m'ofego com un peix dins el mar.
És retòrica la vida, és inútil subsistir,
aquest camí que ens marca el destí
està plagat de pedres i trampes per tot arreu,
malgrat això, intentem alçar la vista, cercant allò evident;
Només tenim milers de dies i milions de coses pendents.
La calma del meu cap
torna a estar inquieta.
Odio els aires de tardor que tambalejen
a tot sentiment que habita al meu cos.
Si diuen que la primavera altera les neurones
la tardor les apaga amb la seva foscor.
Tardes completes esperant una resposta
que queda enigmada a dins el cor.
I les tempestes que ahir abundaven
embassen qualsevol buit de dins meu;
intento respirar d'allà on falta oxigen
i m'ofego com un peix dins el mar.
És retòrica la vida, és inútil subsistir,
aquest camí que ens marca el destí
està plagat de pedres i trampes per tot arreu,
malgrat això, intentem alçar la vista, cercant allò evident;
Només tenim milers de dies i milions de coses pendents.
dimecres, 6 de maig del 2020
Les mans del destí (a Carles Roig i Pou)
Les mans del destí (a Carles Roig i Pou)
Avui, dia com qualsevol altre,
dia que m'empressona en aquesta espiral;
ja fa tres anys del nostre comiat,
va ser trist, però et recordo com un gran amic.
Podria escriure't milers de paraules,
cap d'elles tindria el sentit que té un teorema;
un teorema reafirma una teoria amb fonament,
la fa aplicable i d'aquesta manera certa.
En canvi, podria escriure grapats de versos,
parlant del forat que ha creat aquest comiat,
que qualsevol teoria matemàtica no podrà mai trencar aquest enllaç,
sembla curiòs que l'ínfim i l'infinit vagin tan relacionats.
Però això és cert, conjectures, misteris,
res pot resoldre aquest teorema: la vida.
És una injustícia, és un camí sense sortida,
però que ens repta a cadascú dels presents en el joc.
Tu, ens vas ensenyar que la lluita,
la força, l'estima, l'encant,
l'amistat, el valor, el coratge,
la simpatia, l'amabilitat,
un somriure i milers de gestos i sentiments
els hem d'aconseguir cada dia per la vida,
per allò que més desitgem.
Vas donar-nos la força per tirar endavant,
quan ens vam ensorrar aquell 10 d'Octubre;
teniem tots ben present el teu record.
Ara, molts, encara el tenim.
Et continuem imaginant amb aquell somriure característic,
amb un grapat de llibres sota el braç,
amb el teu encant i la teva força de voluntat.
Abraçant a qui ho necessités,
estant al seu costat en tot moment,
no dubtant en donar-li suport
i les ganes de lluitar pel que desitgés.
Ens vas donar l'energia que necessitàvem
per seguir la teva lluita, no et fallarem.
Sempre, siguis on siguis, et portaré dins el cor;
vas ser una gran persona, però ets i seràs sempre un gran amic;
sempre seràs el primer que va aplaudir un poema dit per mi,
m'agradaria poder escoltar el xoc de mans, una volta més.
Avui, dia com qualsevol altre,
dia que m'empressona en aquesta espiral;
ja fa tres anys del nostre comiat,
va ser trist, però et recordo com un gran amic.
Podria escriure't milers de paraules,
cap d'elles tindria el sentit que té un teorema;
un teorema reafirma una teoria amb fonament,
la fa aplicable i d'aquesta manera certa.
En canvi, podria escriure grapats de versos,
parlant del forat que ha creat aquest comiat,
que qualsevol teoria matemàtica no podrà mai trencar aquest enllaç,
sembla curiòs que l'ínfim i l'infinit vagin tan relacionats.
Però això és cert, conjectures, misteris,
res pot resoldre aquest teorema: la vida.
És una injustícia, és un camí sense sortida,
però que ens repta a cadascú dels presents en el joc.
Tu, ens vas ensenyar que la lluita,
la força, l'estima, l'encant,
l'amistat, el valor, el coratge,
la simpatia, l'amabilitat,
un somriure i milers de gestos i sentiments
els hem d'aconseguir cada dia per la vida,
per allò que més desitgem.
Vas donar-nos la força per tirar endavant,
quan ens vam ensorrar aquell 10 d'Octubre;
teniem tots ben present el teu record.
Ara, molts, encara el tenim.
Et continuem imaginant amb aquell somriure característic,
amb un grapat de llibres sota el braç,
amb el teu encant i la teva força de voluntat.
Abraçant a qui ho necessités,
estant al seu costat en tot moment,
no dubtant en donar-li suport
i les ganes de lluitar pel que desitgés.
Ens vas donar l'energia que necessitàvem
per seguir la teva lluita, no et fallarem.
Sempre, siguis on siguis, et portaré dins el cor;
vas ser una gran persona, però ets i seràs sempre un gran amic;
sempre seràs el primer que va aplaudir un poema dit per mi,
m'agradaria poder escoltar el xoc de mans, una volta més.
A la memòria de Carles Roig i Pou
dimarts, 5 de maig del 2020
Amo de la foscor
Amo de la foscor
Sempre que escric en tardor,
escric coses tristes;
possiblement siguin les fulles que precipiten,
sentiment de paral·lelisme que m'invadeix el cos.
No sé si és per les nits fredes,
manca d'escalfor de cel tapat;
serà que em sento identificat quan alço la vista
i només m'acompanya la lluna plena.
Amo de la foscor,
de tristesa i desolació,
cercador sense èxit de la claror;
intento robar cada matina
el teu sol per despertar
junts a cada albada.
Sempre que escric en tardor,
escric coses tristes;
possiblement siguin les fulles que precipiten,
sentiment de paral·lelisme que m'invadeix el cos.
No sé si és per les nits fredes,
manca d'escalfor de cel tapat;
serà que em sento identificat quan alço la vista
i només m'acompanya la lluna plena.
Amo de la foscor,
de tristesa i desolació,
cercador sense èxit de la claror;
intento robar cada matina
el teu sol per despertar
junts a cada albada.
dilluns, 4 de maig del 2020
Expressió (trista) escrita
Expressió (trista) escrita
Cada tarda es fa més fosca,
cada matí una mica menys clar;
les idees cada cop més difoses
i el cap ja no dóna per pensar.
Ara, dotze del migdia,
assagut sobre una catifa d'herbes,
les fotes d'un cel gris
mullen les pàgines en què escric;
no m'importa la pluja.
Purifiquen el meu organisme,
tot i que la tinta comença a escampar-se,
avui potser no és el millor dia per escriure...
Paraules corregudes que, com sempre,
expressen tristesa.
Cada tarda es fa més fosca,
cada matí una mica menys clar;
les idees cada cop més difoses
i el cap ja no dóna per pensar.
Ara, dotze del migdia,
assagut sobre una catifa d'herbes,
les fotes d'un cel gris
mullen les pàgines en què escric;
no m'importa la pluja.
Purifiquen el meu organisme,
tot i que la tinta comença a escampar-se,
avui potser no és el millor dia per escriure...
Paraules corregudes que, com sempre,
expressen tristesa.
diumenge, 3 de maig del 2020
A les fosques
A les fosques
Maleïdes mans que tremolen,
pors, incerteses,
tot serveix per la llarga espera
de la màxima tranquilitat.
Inspiro,
condiciono la habilitat d'inducció
amb el record dels teus ulls;
recerca de veracitat,
inhalo,
el primer sabor dels teus llavis
en memòria d'aquella explosió de sabors;
recent degustació local,
expiro.
Expulso tots els residus interns,
brossa pesada de carrega,
maldecaps dificils d'oblidar
i tenco els ulls.
Imatges perdudes en la memòria,
records que m'ajuden a les fosques
amb olor d'encens i marihuana.
L'espera s'ha fet llarga,
el temps a cremat les fulles,
el paper i el tabac;
ara només hi ha una espurna encesa.
Tanco els ulls i calma; la teva imatge.
Maleïdes mans que tremolen,
pors, incerteses,
tot serveix per la llarga espera
de la màxima tranquilitat.
Inspiro,
condiciono la habilitat d'inducció
amb el record dels teus ulls;
recerca de veracitat,
inhalo,
el primer sabor dels teus llavis
en memòria d'aquella explosió de sabors;
recent degustació local,
expiro.
Expulso tots els residus interns,
brossa pesada de carrega,
maldecaps dificils d'oblidar
i tenco els ulls.
Imatges perdudes en la memòria,
records que m'ajuden a les fosques
amb olor d'encens i marihuana.
L'espera s'ha fet llarga,
el temps a cremat les fulles,
el paper i el tabac;
ara només hi ha una espurna encesa.
Tanco els ulls i calma; la teva imatge.
dissabte, 2 de maig del 2020
Alliberat
Alliberat
Extenc els braços contra el vent,
aquest em colpeja fort contra les espatlles.
Tenco els ulls i em sento alliberat,
descarregant tot allò que l'esquena carregava.
Extenc els braços contra el vent,
aquest em colpeja fort contra les espatlles.
Tenco els ulls i em sento alliberat,
descarregant tot allò que l'esquena carregava.
divendres, 1 de maig del 2020
La malinterpretació de les paraules
La malinterpretació de les paraules
Semblo un complet inútil,
les idees se'm capgiren malpensant el seu sentit;
eternes imatges que es reflexen sobre el mar,
nocions perdudes per la malinterpretació de les paraules...
Malgrat tot, s'escapa el tren;
verbs conjugats en present que recorden un passat de dol;
ironia del tot va bé quan les gotes refracten al ulls,
conceptes equívocs sobre les teories evidents.
Però les neurones tornen les coses a lloc,
autopistes plenes de neurotransmissors bojos;
les contradiccions cada volta es fan més evidents,
encara que només existeixi un sentit unidireccional.
I ara toco fusta, obro els ulls però em llepo els dits;
esperant sempre una resposta dels llavis muts per l'oblit,
esperant veure la gent en un mateix món i compartit,
esperant trobar sentit a les paraules errònies que em ceguen la ment,
esperant que aquestes idees no restin dins meu eternament.
Semblo un complet inútil,
les idees se'm capgiren malpensant el seu sentit;
eternes imatges que es reflexen sobre el mar,
nocions perdudes per la malinterpretació de les paraules...
Malgrat tot, s'escapa el tren;
verbs conjugats en present que recorden un passat de dol;
ironia del tot va bé quan les gotes refracten al ulls,
conceptes equívocs sobre les teories evidents.
Però les neurones tornen les coses a lloc,
autopistes plenes de neurotransmissors bojos;
les contradiccions cada volta es fan més evidents,
encara que només existeixi un sentit unidireccional.
I ara toco fusta, obro els ulls però em llepo els dits;
esperant sempre una resposta dels llavis muts per l'oblit,
esperant veure la gent en un mateix món i compartit,
esperant trobar sentit a les paraules errònies que em ceguen la ment,
esperant que aquestes idees no restin dins meu eternament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)