Roses blanques

Roses blanques

Del jardí de l'esperança han sorgit les llavors,
boniques flors creixen fortes esperant el seu destí.
Roses blanques hi tinc plantades perquè els colors de la nit,
les tenyeixi del color que vulgui encara que sigui de l'oblit.

Una d'aquestes he tallat, la més bonica, la més forta,
que malgrat tingui un paral·lelisme amb tu,
és la que més m'ajuda a tirar endavant,
a poder lluitar per canviar aquest camí que la vida ens ha deparat.

Amb ella seguiré caminant,
per la sendera que me marcat,
la d'esperança i la soledat,
la de la lluita pel propi benestar.

I deixaré en el desert de la meva vida,
marcades les petjades per trobar un nou far,
per poder seguir avançant
fins que la mort arribi a les meves mans.

I en diades de sant Jordi obriré el cor,
tenyiré de sang els pètals d'aquesta bella flor.
Un per un per cada any el 23 d'abril,
fins que el mateix deixi d'impulsar els glòbuls vermells.

I els deixaré a la porta del record,
te la regalaré com mostra del que tu has estat per mi,
la meva pròpia vida deixaré un cop a l'any a les teves mans,
doncs per molt que intenti oblidar-te, sempre restaràs en la eternitat.