La por del cel (som com la Lluna i el Sol)
Com pretens que t'oblidi
si en el meu cor hi resta l'enyorança?
Mar infinit de mirades oblidades,
quan el Sol és devorat per l'horitzó.
Expulsat per la por del cel
a quedar-se sol en el buit;
després de que la lluna acabi la dansa
que provoca la conjunció entre la mar i la sorra.
Conjunció entre la mar i la sorra,
una salada i l'altra aspra en sabor,
aromes que ja no reben els meus llavis,
en les palpitacions que transporta l'aire.
Són batecs que com els meus,
naufraguen en les corrents que provoquen
els canvis tèrmics en les partícules;
i que probablement siguin els teus.
Destinats a bategar junts,
cada matí em qüestiono si hem escollit el camí correcte,
si les nostres petjades havien d'anar l'una al costat de l'altra
i no en sentits oposats.
Però en l'aire, en mar i en sorra,
fins i tot en cel es capta el nostre dol,
en què en tots es necessiten uns als altres
i que tots guarden la simètrica relació causa-efecte.
Aleshores, estimant-te eternament...
com puc oblidar-te si cada segon que passa, t'enyoro?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada