Nimfes de la inspiració

Nimfes de la inspiració

Entre mites grecs m'hi perdo,
trobo relació en una bellíssima història
que, malgrat m'aturi pel camí per explicar-la,
s'aprecia la similitud de la meva circumstància.

Ella, filla de divinitats, va ser considerada nimfa,
bellesa pura en un món terrenal,
de sostre astral i subterrani infernal;
regalava inspiració als poetes del seu pas.

I, encara que estic capgirant la situació,
és pel simple fet de donar sentit a aquests versos,
per relacionar-los amb el poder i no poder,
amb el desig de dificultat que ens trobem.

Doncs no va ser un poeta de qui fos musa,
sinó d'un déu que la inspiració la transformà amb obsessió.
La insistència d'Apol·lo per seduir-la
era proporcional a les ganes d'ella per escapar.

Però la desesperació per l'absurda fugida
va condicionar al desig fet realitat pel seu pare.
Mentre el déu s'apoderava del seu cos amb els braços,
ella s'anava transformant en un llorer per a l'eternitat.

D'aquesta manera era inevitable capgirar el destí
de viure eternament separats, situació com el nostre final.

“I en el llenç de la meva vida pintaré llorers,
com aquella rosa que en el seu dia et vaig regalar”