Versos incomprensius

Versos incomprensius

Busco la llum del sol,
entre ombres m'hi sento millor;
em marquen el camí les petjades de la platja,
quan les onades esborren el seu pas.

Se'n van lentament i jo accelero,
seguir-les és la pitjor opció per perdre'm.
Vull volar cap al cel blau clar de la nit,
vull enfilar-me pels rajos de sol que em duuen a les estrelles.

Però caic quedant-me d'empeus,
cicatrius tancades sagnen a raig;
no són les ferides les que provoquen el mal,
sinó les llàgrimes dolces que supuren la pell.

El vent m'empenta amb força visible,
les fulles i els núvols romanen tranquils.
Les bèsties ferotges es tornen manyagues,
se'm tiren a sobre amb ràbia les domèstiques.

Els somnis es veuen distanciats pel somnífer,
confonc la realitat que em desperta quan més dormo.
No hi entenc ni gota de la fase REM,
però és quan sona el despertador quan els somnis tornen.

Tanco els ulls per fer visible el camí,
torno a seguir aquelles pases borrades pel mar.
Què iròniques que són les coses
quan els somriures costen d'extreure.

Ara és quan les poesies no tenen cap mena de rima,
quan els versos no tenen lloc per lligar-se,
quan els curts
es combinen amb els que són eterns...

Ara és quan tot toca un final,
quan tot acaba de començar i es resol el problema.
No és cap altre instant més adequat per escriure
que quan no tens cap idea dins el cap per dir,

per pensar, per dir-la bonica,
per dir-la, comprensivament, poètica
i a la vegada, absurdament, incomprensiva.