Lluna trista, lluna buida (28 d'Agost del 2010)
El silenci de la nit m'apodera,
quanta calma, quanta desolació...
els núvols vesteixen la tímida lluna
rodona
i completament contradictòria a mi...
... nit de lluna plena.
La flama que cremava el teu cor,
s'ha apagat, s'ha fos...
de res servien els suspirs
que es perdien pels engranatges oxidats...
... i que mai més tornarien a grinyolar.
Buit; immens espai per un cos tan petit,
no puc cloure els ulls sense veure l'imatge
dels teus cabells grisos a la vora del foc.
Mai més veuré aquesta imatge,
mai més en situació present;
només queda el record i la nostàlgia...
... i un t'estimo amb ple de sentiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada