Que lluny ens queden
aquells dies de tranquilitat, comoditat,
indepèndència, convivència, intimitat,
companyia i perfecció.
Sembla que les petjades que deixàvem enrere
per arribar al nostre destí, guiats per un far,
que ens cridava amb la llum del sol;
les borrava aquella brisa d'estiu mesclada
de petits fragments de pols del desert del fangar,
amb una barreja de caire humit provinent per la proximitat del mar.
Aquell paissatje ens envadelia al capvespre,
observant com el sol anava a dormir lentament,
les onades que anàven i venien, anàven i venien...
i les cames esgotades de tant caminar.
Els peus mullats passejant per la platja,
buscant cloïsses precioses que després miràvem amb deteniment,
observant la distància correguda i la que ens quedava per fer;
sense importar-nos els segons, sense tenir en comte les hores,
les onades, la calor, el cansament,
el sol i la lluna a la vegada.
El verd dels camps a l'altra banda del desert,
els ocells que ens miràven fixament,
les patjades que fèiem mentre caminàvem,
els cops d'aire i de mar que les esborraven.
Sense tenir en comte res del que ens envoltava,
només tu i jo, els teus ulls, el teu somriure, el teu...
tu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada