Endinsant-me en capes de fulles (Cau la tardor)
Endinsat lentament en capes de fulles,
analitzo la situació que sobrepassa els límits.
No cerco la certesa, no cerco la veracitat,
simplement el que manca a la tristesa, la felicitat.
Però avui el bosc és més fosc,
avui les caduca envolten el terra
protegint els bolets, les castanyes;
creant la fina capa que obstaculitza l'aigua.
Doncs el cel ja no és net i clar;
malgrat les branques fan visible la dispersió cromàtica,
les irregularitats temporals tornen a amenaçar;
avui el bosc és més trist, més pàlid, menys viu.
El vent que esdevé caòtic torna a amenaçar,
a les fulles tranquiles i esteses sobre la superfície terrenal.
Sense adonar-nos les plaques rocoses s'erosionen
i esquitxen sobre les ferides del temps.
Sagna el col·lectiu per les ferides seques de l'estiu,
sagna el cel davant l'orquestra de l'infern.
Tot es contradiu de cop, es dóna la volta a la situació,
capgirant els pronòstics físics i astrals.
Ja no hi ha marxa enrere,
els ocells escampen la boira sobre el cel clar.
Aquesta romàn amb calma ocupant tot l'espai,
que entre les branques d'aquests arbres hi restaven nuus.
La fauna es posa el pijama,
la flora i la vegetació els teixits de bressol;
les aus migren buscant un ecosistema millor,
deixen silenciat i dormit els boscos aquesta nit.
Cau l'etern somnífer sobre la fusta humida,
cau l'eterna pau sobre un terreny deshabitat.
Torna la foscor i la tristesa a córrer les meves artèries,
torna l'odissea d'alçar-se amb la felicitat...
... torna a caure... la tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada