I amb les magnífiques tempestes d'estiu, amb l'amenaça d'una tardor com les d'abans, arriba Tarda de cartes, l'últim poema de la secció d'estiu. Ja comença la tardor...
Tarda de cartes (Tempestes d'estiu)
Tarda de cartes.
Tot plegat la boira
torna a amenaçar
junt amb els núvols negres.
S'apaga el dia.
Aquestes no tenen remitent;
fa vora un any que volten
pels calaixos de casa,
sense destí, sense resposta...
Llamp que il·lumina el cel.
El cap dóna voltes,
poso seny al tencar la finestra,
perdut en els somnis,
ignorant la realitat.
Trist trencaclosques d'estiu.
La tinta es dispersa per la fulla,
la tempesta em recorda a aquella nit,
en que tot era tan contradictori,
etern oblit...
Records mortals.
L'ombra del meu dit
escampa l'humit en capa blanca,
la foscor en boscins salats,
la calor en vent i trons;
el fred infinit imparcial...
On tot comença, tot acaba i,
ni la lluna ni el sol,
ni la pluja ni els núvols,
ni les fulles ni el vent,
poden trencar el lligam existent
entre la terra i el cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada