Un do perdut entre lletres

“Te das cuenta que una persona es especial cuando la echas mucho en falta; pero aún más cuando después de unos meses sin verla, al hacerlo, es como si no hubiese pasado el tiempo.”

Bon cap de setmana! La veritat és que aquest em va fer bastanta gràcia tornar-lo a llegir, perquè recordo el dia que el vaig escriure, en el tren, plovent fora, jo estudiant pels finals de gener i escrivint un poema sobre pàgines d'electromagnetisme; la cara de la noia o dona del davant no tenia preu! En fi, aquí va la d'avui:

Un do perdut entre lletres

La gent s'estranya al mencionar-me poeta,

hi ha coses que la gent no entén;

el simple fet d'escriure paraules, de parlar

d'un tema qualsevol, et fa sentir diferent.

Et miren amb mala cara,

deuen pensar: “ què collons fa un físic

parlant en vers i estimant les lletres?”.

Si et fas aquesta pregunta, no em tinguis a les mans.

Doncs ser un centaure no és privilegi,

és un do, una qualitat especial com qualsevol altra

i el que realment importa són les paraules

que entrellaço, que em fan sentir bé.

A vegades escric sense saber que escric,

ara, clar exemple, m'he posat a escriure

pel simple motiu de que la física avui no

m'omple i necessito perdre'm en lletres.

Sento que en aquests instants se me'n va la inspiració,

però que més dóna, fa res que he començat un poema

i he acabat fent aquest; les noves tecnologies

m'han fallat i he acabat amb boli i paper.

Tanta parrafa per no dir res,

res que jo no sàpiga ni us faci saber.

Que m'estimo la poesia com la música o la ciència,

però t'asseguro, vida meva, que no tant com els teus ulls.