Ara ja si que toca! El que es pot llegir a continuació parla de les vistes des del Tibidabo a Barcelona. És escrit al 2010; però tot i així un dels millors records que guardo d'aquest lloc va ser el divendres 4 de maig de l'any passat. Vaig poder gaudir d'una gran companyía que em van fer oblidar els nervis que pasava aquella nit. Bé, aquí us el deixo!
Tibidabo
Un
mar de llums sota nostre,
llums
artificials.
Els
dies d'hivern ja s'acaben
i
tu i jo contemplant el món.
T'abraço,
fa fred.
Sents
com jo també estic congelat,
però
no ens importa,
a
poc a poc sentim com flueix la transitivitat.
“Principi
zero de la termodinàmica”
et
deia jo a cau d'orella.
“Deixa't
estar de física i pensa amb el cap”
em
contestava amb una rialla.
“Veus,
pensa; la gent està habituada,
tanta
llum, cel contaminat...
en
el poble s'hi respira aire fresc
i
el cel és ple d'estrelles.
La
gent està sensibilitzada
quan
camina sobre caminets de sorra;
la
gent de ciutat gaudeix del poble
perquè
no està habituada a la natura.”
Els
teus llavis diuen poesia quan
jo
intento seguir-te amb les teories.
Em
fascina el pensament i
m'encanta
perquè forma part dels dos.
I
t'abraço, t'abraço fortament.
Jo
no estic habituat a veure un mar
de
llums artificials i m'encanta observar-lo
mentre
t'abraço i l'observem junts.
Sé
que fa fred,
però
ara en aquests instants no m'importa.
Estem
tu i jo, observant el món,
entrellaçant-nos
amb un suau i càlid petó
a
les vistes de la metròpoli catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada