Estació
2.0
Siempre cuesta decir a
una persona que la amas, aunque lo que realmente cueste no es el
valor ni las maneras, sino el echo de quererse a uno mismo para poder
tener el valor y las maneras de decirlo...
“Un
altre tren, a la mateixa estació i tu marxes amb un altre tren.
Veure que el tren carda el camp per davant teu dues vegades i en cap
d'elles puges per seguir un mateix camí fa que totes aquelles
estelles se't vagin clavant com vidres petits que no veus, però que
al cap i a la fi són els que fan que vagis sagnant mica en mica fins
quedar-te sec. Recordo que fa temps vaig escriure una redacció que
parlava dels cinc minuts, aquells que tant agraden a uns i que,
encara que jo no sigui de gaudir-los, últimament els faig molt
sovint. Doncs això, parlava dels cinc minuts que dorms des de que
sona el despertador, el pares, dorms i fins que torna a sonar al cap
d'aquests minuts no et tornes a despertar. Esmentava que en aquells
petits instants era quan Morfeu es lluïa i tot el que arribaves a
somiar en aquells 300 segons, era el que més desitjaves, el que en
certa manera havies de lluitar per això, el que et mostrava més o
menys els camins que havies de seguir, tot plegat, els trens. I
encara que sigui un suplici veure't marxar cada volta, que sàpiga
que en breus tornaré a aquest purgatori ple de comiats, haig de ser
pacient, esperar el torn que la vida em presenti, doncs no seria tan
pacient si no hagués tingut oportunitats, ja que encara que no hagi
pujat al tren, és un purgatori i, fins que el meu cap no demani
redempció o al final caigui en plaer de pujar-hi, sento que tindré
les oportunitats. Primer de tot, però, ordenar les meves idees i la
meva vida i, després; acceptar dos aspectes: El primer que cada rosa
té la seva estella, la segona que Morfeu em castiga amb els teus
ulls cada matí...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada