Avui el següent poema que descriu el què em passava fa vora tres anys i que a resumides comptes he escrit al fragment de dalt. No dormiu amb el cul enlaire malparits/des.
Mandarina
Habitació
a les fosques,
sento
necessitat d'una espelma i un encens.
M'estiro
amb calma sobre el llit,
recinte
que m'esclavitza entre quatre parets.
I
que gran que és el món,
en
comparació amb la minúscula part
que
formem els éssers humans,
destinats
a una condemna sense judici ni final.
I
aquí segueixo jo,
estirat,
abatut després d'un dia llarg.
Cloc
els ulls i aspiro amb força,
entre
l'encens i l'espelma s'hi barreja una altra olor.
Aquesta
olor és semblant,
a
la que la por deixa en el seu rastre i ens apodera.
Ens
apodera amb pausa i se'ns enganxa
sense
que ens la puguem treure de sobre.
Ens
cega, la por ens cega.
És
el pitjor vici que una persona pot tenir.
Amb
aquesta un es tenca amb ell mateix
i
no deixa de transformar-se tot en ego-.
I sí, s'instal·la dins de
nosaltres
com l'olor de la mandarina per
allà on passa.
No pots desfer-te, però en el
fons,
et va desfent a poc a poc i fa
mal allò que estimes
pel simple fet que et
protegeixes.
Tens por de fer-te mal, però
vas encegat.
Intentes evitar tot allò que
creus que fas malament
i al final esculls la situació
incorrecte.
I és incorrecte perquè et fa
actuar com no ets.
Fas les coses segons creus
millor per tu
i no per com solies fer-les,
tens por de fer-te mal,
però a la vegada, et destrueix.
Fa com l'ésser humà,
destruint tot allò que pot i se
li posa pel davant.
El problema és que ells no
s'adonen que
el que destrueixen és de vital
importància.
Ara aconsegueixo distingir
l'encens,
el problema ve, que he estat
massa temps
atrapat
per l'olor de la mandarina
sense
tenir en compte que l'espelma és qui m'il·lumina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada