Enderrocs i bocins

No sé si recordareu el desastre natural que va ensorrar milers d'habitatges i de vides de persones, ara el 12 ja va fa tres anys, a Haití. Recordo que aquest esdeveniment va ser de gran repercussió al cor de moltes persones i també al món que, malgrat no hi fèssin tot l'èmfasi que potser hagués calgut (que ja en van fer), ja que es tractava d'un país tercermundista o com la gent que es basa en aspectes capitalistes, selecciona la posició de poder d'uns i altres.

Sé que potser poca gent llegirà aquests versos i que jo potser faci poc amb quatre lletres, però sempre tindré a la memòria una petita idea del que van arribar a patir, però sobre tot, perdre.

Enderrocs i bocins

Enderrocs i bocins de pols en l'ambient.

Crits, desolació, tristesa,

qualsevol pensament negatiu i pessimista

recau en els ulls d'aquestes persones.

Tot s'ensorra.

I tot ho fa com en els somnis,

com totes aquelles sensacions que tens

quan et sents impotent davant la gran natura

i, a aquesta, no la pots vèncer.

Les llàgrimes esbossen tots els teus bens,

dóna el grau de significació per a tu i es combinen

amb el resó que fan les parets quan cauen a terra.

Tot retruny.

I tot és tan palpable com la realitat,

que ens pinta tots el cor del color més amarg

i ens pressiona fortament contra el pit

i m'afoga pensar simplement;

que, quan veig totes aquestes imatges

se'm posen tots els pèls de punta

i aquí, on som, no hi podem fer gaire res.

Simplement podem sentir,

que dia rere dia una part del nostre cos

i de la nostra ànima, viatja a Haití.