La despedida es el umbral del cielo y la esencia del infierno

dimecres, 30 de gener del 2013

Pensamientos negativos

Pensamientos negativos

¿Alguna vez os habéis parado a pensar la mentalidad negativa que tenemos las personas, la humanidad, al recibir una noticia? Normalmente éstas son ajenas a todo lo que nos rodea aunque a veces no y eso provoca las dudas en nuestras mentes.

Es irónico, porqué nunca estamos dispuestos a sufrir, pero parece que buscamos el sufrimiento para sobrevivir, para hacernos a la idea antes de que las cosas salgan mal, para prevenir. Los dichos ya lo advierten, más vale prevenir, antes que curar, pero exactamente... ¿curar qué?

En nuestras remotas mentes existe un mecanismo de defensa que se activa cada vez que recibimos una desgracia, nos afecte o no y es aferrarse a lo que quieres y le tienes aprecio cuando cabe la posibilidad de que te afecte en primera persona. Esta autodefensa que se programa en el instante en el que el emisor hace su tarea, se activa por el mero echo de que antes ya has vivido esa situación y no deseas que se repita. Intentas evitar el sufrimiento, el dolor, las falsas esperanzas que un día tuviste y que tanto te hicieron revolcarte por el suelo, revolcándote ya sea con los pequeños cristales que poco a poco desangran la felicidad o con los fracasos enterrados por todas esas rocas que sucumbieron justo antes de alcanzar la cima.
Unos ejemplos muy clásicos de estos pensamientos negativos, es cuando se produce un accidente en una carretera donde un ser querido suele pasar, éste/a todavía no ha regresado y, aunque solo hay una pequeña posibilidad de que haya sido protagonista del desastre, hasta que no lo/la ves entrar por la puerta de casa que no suspiras y llega la calma.
Otro ejemplo es el de los celos de la pareja. Gente que ha sufrido engaños con su pareja, son más propensos a esperar un engaño de una nueva pareja. Aunque esta persona le muestre una total confianza, imágenes, reencuentros, viejas amistades siempre suponen el riesgo de tropezar con la misma piedra.

Y a eso quería llegar yo. Dicen que los únicos animales que tropiezan dos veces con la misma piedra son los seres humanos, aunque yo en casa he engañado de una misma manera una y otra vez a mis dos gatas. Eso no quiere decir que no pueda confiar con las personas, darle un punto de confianza y hacer borrón y cuenta nueva de mis sangrías de felicidad y mis fracasos en la vida, porqué aunque siempre tengan tendencia a aparecer los pensamientos negativos en estas circunstancias, no podemos olvidar que si tenemos miedo a recaer, es porqué hemos caído y así, hemos aprendido para siempre a como levantarnos.

dilluns, 28 de gener del 2013

El imán (24.12.12)

"El otro día entre estudio y cervezas llegué a una conclusión bastante coherente con un colega de representar la situación sentimental que vivíamos ambos e incluso algunos amigos nuestros.

Siempre tenemos la espina de aquella rosa clavada, la persona a la cual la vemos como alguien especial, como la que sus defectos son las virtudes que la hacen despuntar por encima de las demás personas y eso; no siempre es bueno.
El echo viene dado cuando por equivocación intentas sobreponerte al error de quedarte atrapado en su fuerte campo. La explicación es la que razonamos: A las personas nos gustan los retos personales, nos gustan las aventuras complicadas e incluso imposibles de realizar; pero lo que nos gusta realmente es el poder de creer que podemos alcanzar, de que llegamos a la meta, hasta que una gran ráfaga nos impulsa lejos de nuestro objetivo para así volver a pelear por éste.

Esta teoría la denominamos:

La atracción y la repulsión del imán
Apuesto, pues opuesto


La atracción y la repulsión del imán es una ley tan visual, básica, universal y que a los grandes físicos de la historia les costó varios siglos descubrir el efecto del magnetismo.
No es para menos, pues la atracción entre dos polos puede ser atractiva o repulsiva, todo depende de que sean polos opuestos o el mismo respectivamente. Pues esto es lo que nos pasa en nuestra situación sentimental.

Sentimos atracción hacia una persona que nos ofrece el mismo polo que nosotros le presentamos, la fuerza de repulsión es tan fuerte, que por mucho que intentes aferrarte no consigues llegar al destino. Al final, no obstante, si insistes la repulsión se rinde y hace el intento de flaquear y cambiar el polo para que la fuerza sea atractiva. Es entonces, solo entonces cuando crees poder alcanzar el objetivo y cuando este, en tu momento de éxtasis y laureles, que aprovecha para volver a mantener una distancia prudente para no juntar dos piezas en una.



Es posible que muchos no lo entendáis, pero los que si... supongo que sabréis por donde van los tiros...!"


dissabte, 26 de gener del 2013

¿Te atreves a soñar?

Avui us deixaré un link de video que vaig veure ahir i que trobo que és espectacular, tant per les paraules, com el raonament, com la presentació gràfica. No us dic res més perquè realment val molt la pena. Aquí teniu el link:

¿Te atreves a soñar?

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=i07qz_6Mk7g

dijous, 24 de gener del 2013

Estació 2.0 (29.12.12)

Estació 2.0

Siempre cuesta decir a una persona que la amas, aunque lo que realmente cueste no es el valor ni las maneras, sino el echo de quererse a uno mismo para poder tener el valor y las maneras de decirlo...


Un altre tren, a la mateixa estació i tu marxes amb un altre tren. Veure que el tren carda el camp per davant teu dues vegades i en cap d'elles puges per seguir un mateix camí fa que totes aquelles estelles se't vagin clavant com vidres petits que no veus, però que al cap i a la fi són els que fan que vagis sagnant mica en mica fins quedar-te sec. Recordo que fa temps vaig escriure una redacció que parlava dels cinc minuts, aquells que tant agraden a uns i que, encara que jo no sigui de gaudir-los, últimament els faig molt sovint. Doncs això, parlava dels cinc minuts que dorms des de que sona el despertador, el pares, dorms i fins que torna a sonar al cap d'aquests minuts no et tornes a despertar. Esmentava que en aquells petits instants era quan Morfeu es lluïa i tot el que arribaves a somiar en aquells 300 segons, era el que més desitjaves, el que en certa manera havies de lluitar per això, el que et mostrava més o menys els camins que havies de seguir, tot plegat, els trens. I encara que sigui un suplici veure't marxar cada volta, que sàpiga que en breus tornaré a aquest purgatori ple de comiats, haig de ser pacient, esperar el torn que la vida em presenti, doncs no seria tan pacient si no hagués tingut oportunitats, ja que encara que no hagi pujat al tren, és un purgatori i, fins que el meu cap no demani redempció o al final caigui en plaer de pujar-hi, sento que tindré les oportunitats. Primer de tot, però, ordenar les meves idees i la meva vida i, després; acceptar dos aspectes: El primer que cada rosa té la seva estella, la segona que Morfeu em castiga amb els teus ulls cada matí...”

dimarts, 22 de gener del 2013

Tibidabo

Bon dia! Avui abans de penjar el poema m'agradaria informar-vos que ha arribat el dia que ho farem com amb la secció de tardor! En queden tres poemes més aquest que presento avui, així que els presentaré quan l'etapa estacional els situï al dia corresponent! No obstant aquesta informació, no significa que deixi de presentar escrits com ja vaig fer amb anterioritat, així que dijous us penjaré un escrit anomenat Estació 2.0.

Ara ja si que toca! El que es pot llegir a continuació parla de les vistes des del Tibidabo a Barcelona. És escrit al 2010; però tot i així un dels millors records que guardo d'aquest lloc va ser el  divendres 4 de maig de l'any passat. Vaig poder gaudir d'una gran companyía que em van fer oblidar els nervis que pasava aquella nit. Bé, aquí us el deixo!



Tibidabo

Un mar de llums sota nostre,
llums artificials.
Els dies d'hivern ja s'acaben
i tu i jo contemplant el món.

T'abraço, fa fred.
Sents com jo també estic congelat,
però no ens importa,
a poc a poc sentim com flueix la transitivitat.

Principi zero de la termodinàmica”
et deia jo a cau d'orella.
Deixa't estar de física i pensa amb el cap
em contestava amb una rialla.

Veus, pensa; la gent està habituada,
tanta llum, cel contaminat...
en el poble s'hi respira aire fresc
i el cel és ple d'estrelles.

La gent està sensibilitzada
quan camina sobre caminets de sorra;
la gent de ciutat gaudeix del poble
perquè no està habituada a la natura.”

Els teus llavis diuen poesia quan
jo intento seguir-te amb les teories.
Em fascina el pensament i
m'encanta perquè forma part dels dos.

I t'abraço, t'abraço fortament.
Jo no estic habituat a veure un mar
de llums artificials i m'encanta observar-lo
mentre t'abraço i l'observem junts.

Sé que fa fred,
però ara en aquests instants no m'importa.
Estem tu i jo, observant el món,
entrellaçant-nos amb un suau i càlid petó

a les vistes de la metròpoli catalana.


diumenge, 20 de gener del 2013

Mandarina

"He perdut el romb a la meva vida. Disjuncions s'apoderen del meu ésser i provoquen eleccions incorrectes al meu voltant. Tot és fosc, insípid, inolor, silenciòs i gens palpable... que secs queden els calaixos quan els carrers són plens d'aigua."


Avui el següent poema que descriu el què em passava fa vora tres anys i que a resumides comptes he escrit al fragment de dalt. No dormiu amb el cul enlaire malparits/des.


Mandarina

Habitació a les fosques,
sento necessitat d'una espelma i un encens.
M'estiro amb calma sobre el llit,
recinte que m'esclavitza entre quatre parets.

I que gran que és el món,
en comparació amb la minúscula part
que formem els éssers humans,
destinats a una condemna sense judici ni final.

I aquí segueixo jo,
estirat, abatut després d'un dia llarg.
Cloc els ulls i aspiro amb força,
entre l'encens i l'espelma s'hi barreja una altra olor.

Aquesta olor és semblant,
a la que la por deixa en el seu rastre i ens apodera.
Ens apodera amb pausa i se'ns enganxa
sense que ens la puguem treure de sobre.

Ens cega, la por ens cega.
És el pitjor vici que una persona pot tenir.
Amb aquesta un es tenca amb ell mateix
i no deixa de transformar-se tot en ego-.

I sí, s'instal·la dins de nosaltres
com l'olor de la mandarina per allà on passa.
No pots desfer-te, però en el fons,
et va desfent a poc a poc i fa mal allò que estimes

pel simple fet que et protegeixes.
Tens por de fer-te mal, però vas encegat.
Intentes evitar tot allò que creus que fas malament
i al final esculls la situació incorrecte.

I és incorrecte perquè et fa actuar com no ets.
Fas les coses segons creus millor per tu
i no per com solies fer-les, tens por de fer-te mal,
però a la vegada, et destrueix.

Fa com l'ésser humà,
destruint tot allò que pot i se li posa pel davant.
El problema és que ells no s'adonen que
el que destrueixen és de vital importància.

Ara aconsegueixo distingir l'encens,
el problema ve, que he estat massa temps
atrapat per l'olor de la mandarina
sense tenir en compte que l'espelma és qui m'il·lumina.

divendres, 18 de gener del 2013

Dissabte mercat

Bon dia! Molts sabreu que els dissabtes a Riells i Viabrea fan mercat oi? Doncs jo recordo tornar allà pel febrer d'un dels meus viatges a Barcelona a les tantes de la nit d'anada i tornada un divendres. Quan el sol començava a tenir collons de sortir i jo de tornar a casa viu, vaig trobar-me que els que si que tenien collons era la gent del mercat i, només arribar a casa, vaig trencar amb la son i vaig dir, a escriure!



Dissabte mercat

Són les sis de la matinada,
avui el cel encara no és clar.
El sol s'avergonyeix de sortir
davant les mirades dels treballadors matiners.

L'aire és fred,
l'ocàs d'aquest hivern s'apropa,
tots sentim com ens abraça amb paciència
i amb tot el fred que li queda per donar.

Les nits es fan curtes,
però les gelades les fan infinites,
les rosades predominen sobre els camps,
que em duen de volta a casa.

I avui és dissabte,
a Riells i Viabrea s'hi fa mercat.
Són aquests els treballadors que a trenc d'alba,
repten el fred per ser recompensats.

dimecres, 16 de gener del 2013

Amb peu esquerra

Te das cuenta que una persona es especial cuando la echas mucho en falta; pero aún más cuando después de unos meses sin verla, al hacerlo, es como si no hubiese pasado el tiempo.”

Segur que fot fred eh!? Que no són imaginacions meves?! Aquests versos van dedicats a totes les persones que avui estiguin estudiant o facin un examen. Recordo que el vaig escriure a finals de gener del 2010 a l'estació de renfe de la UAB després de realitzar un examen una mica caòtic malgrat vaig passar hores estudiant-lo! En fi, que sé pel què passeu i ànims!


Amb el peu esquerra

No has dormit bé,
portes dins el cos
grans dosis de cafeïna
i tot i així, no rendeixes.

Et lleves, cansat,
tots els pensaments ballen dins el cap,
tot un cúmul d'idees
que no aconsegueixes solidificar.

Et pesen els ulls,
i comences a tenir la sensació
que avui no serà el teu dia,
que tot sortirà malament.

No t'equivoques, estàs encertat,
l'única nota positiva d'aquest dia
que tots els mals venen a sobre
i et sents, avui més, com una taca d'oli

i, com aquesta,
no aconsegueixo desaparèixer,
m'agradaria ser invisible,
passar desapercebut i cridar;

cridar per expulsar tota la ràbia
i la impotència de no fer res bé.
No he dormit bé, però avui,
tampoc ha estat el dia.


dilluns, 14 de gener del 2013

Enderrocs i bocins

No sé si recordareu el desastre natural que va ensorrar milers d'habitatges i de vides de persones, ara el 12 ja va fa tres anys, a Haití. Recordo que aquest esdeveniment va ser de gran repercussió al cor de moltes persones i també al món que, malgrat no hi fèssin tot l'èmfasi que potser hagués calgut (que ja en van fer), ja que es tractava d'un país tercermundista o com la gent que es basa en aspectes capitalistes, selecciona la posició de poder d'uns i altres.

Sé que potser poca gent llegirà aquests versos i que jo potser faci poc amb quatre lletres, però sempre tindré a la memòria una petita idea del que van arribar a patir, però sobre tot, perdre.



Enderrocs i bocins

Enderrocs i bocins de pols en l'ambient.
Crits, desolació, tristesa,
qualsevol pensament negatiu i pessimista
recau en els ulls d'aquestes persones.

Tot s'ensorra.
I tot ho fa com en els somnis,
com totes aquelles sensacions que tens
quan et sents impotent davant la gran natura

i, a aquesta, no la pots vèncer.

Les llàgrimes esbossen tots els teus bens,
dóna el grau de significació per a tu i es combinen
amb el resó que fan les parets quan cauen a terra.

Tot retruny.
I tot és tan palpable com la realitat,
que ens pinta tots el cor del color més amarg
i ens pressiona fortament contra el pit

i m'afoga pensar simplement;
que, quan veig totes aquestes imatges
se'm posen tots els pèls de punta
i aquí, on som, no hi podem fer gaire res.

Simplement podem sentir,
que dia rere dia una part del nostre cos
i de la nostra ànima, viatja a Haití.

dissabte, 12 de gener del 2013

Un do perdut entre lletres

Te das cuenta que una persona es especial cuando la echas mucho en falta; pero aún más cuando después de unos meses sin verla, al hacerlo, es como si no hubiese pasado el tiempo.”


Bon cap de setmana! La veritat és que aquest em va fer bastanta gràcia tornar-lo a llegir, perquè recordo el dia que el vaig escriure, en el tren, plovent fora, jo estudiant pels finals de gener i escrivint un poema sobre pàgines d'electromagnetisme; la cara de la noia o dona del davant no tenia preu! En fi, aquí va la d'avui:


Un do perdut entre lletres

La gent s'estranya al mencionar-me poeta,
hi ha coses que la gent no entén;
el simple fet d'escriure paraules, de parlar
d'un tema qualsevol, et fa sentir diferent.

Et miren amb mala cara,
deuen pensar: “ què collons fa un físic
parlant en vers i estimant les lletres?”.
Si et fas aquesta pregunta, no em tinguis a les mans.

Doncs ser un centaure no és privilegi,
és un do, una qualitat especial com qualsevol altra
i el que realment importa són les paraules
que entrellaço, que em fan sentir bé.

A vegades escric sense saber que escric,
ara, clar exemple, m'he posat a escriure
pel simple motiu de que la física avui no
m'omple i necessito perdre'm en lletres.

Sento que en aquests instants se me'n va la inspiració,
però que més dóna, fa res que he començat un poema
i he acabat fent aquest; les noves tecnologies
m'han fallat i he acabat amb boli i paper.

Tanta parrafa per no dir res,
res que jo no sàpiga ni us faci saber.
Que m'estimo la poesia com la música o la ciència,
però t'asseguro, vida meva, que no tant com els teus ulls.

dijous, 10 de gener del 2013

Records destruïts per l'home

Bon dia! Avui tenim un poema que fa referència a un del primer llibre, per tant us deixo el link aquí del besos con sabor a humo: ( http://frasesperdudes.blogspot.com.es/2012/12/besos-con-sabor-humo.html )


El següent poema recordo haver-lo escrit a l'hivern de 2010, amb un fred que cardava pel febrer i observar un lloc que li tenia agafat el seu encant havia estat destruït per les obres, en fi, això passa sovint no en aquest món? De fet ara mateix em sap més greu la destrucció del lloc, que la primera impressió que volia transmetre i que realment diu el poema, però en fi, aquí us el deixo!



Records destruïts per l'home

Quants records ensorrats
aquí a la meva esquena,
intento no observar el paisatge
que l'ésser humà ha destrossat.

No és el primer lloc que maltracta,
sovint fa malbé tot allò bonic,
sé que aquest no ho era gaire
però els records que m'atrapen ho són molt.

I, en realitat, no ho és gaire
a causa de que ha estat creat pel destructor
i, aquí, sobre un banc vermell i fred,
espero que arribi el tren que em torni a casa.

No em giro, intento esborrar del meu cap
aquesta imatge que no para de rondar-me;
intento prestar atenció a altres indrets que siguin pròxims,
però observo que també han cardat a terra el pont.

És trist, no ho nego,
sempre amb l'escusa de que no és segur,
amb qualsevol història absurda que intenta
justificar els fets, com sempre, absurds.

No pensen que aquell lloc pot ser,
per una persona tan insignificant com jo,
especial; especial en el sentit que he compartit
els primers instants de la resta de la meva vida.

Allà va començar aquell “besos con sabor a humo”
que comentava en el meu primer llibre,
allà començava un seguit d'esdeveniments que,
per la meva sort, farien canviar la meva vida a millor.

I es que allà va ser on vam entrellaçar els nostres llavis,
va ser el primer cop que una persona,
només amb els seus llavis, em fes descobrir que el món
quedava disminuït per a nosaltres,

que allò que feia temps que somiava, era real
i ara, tots dos junts, recordem aquell instant,
observant com la civilització salvatge ens el roba,
com expropien els nostres drets de gaudir, del lloc,

de l'estació que, com abans ens havia unit en un altre lloc,
en aquesta ens lligava per sempre,
dins els teus ulls tancats, submergint-me en el teu petó,
empresonant-me amb les teves mans i donant-me, ara ja fa,
el món a les teves mans.

dimarts, 8 de gener del 2013

Versos instantanis

Heu intentat mai escriure un poema que barregi una mica l'encant amb l'odi i la ira? Tranquils, jo tampoc, simplement em va sortir de dins un dia que estava apunt d'exclatar. Versos instantanis de l'apartat d'hivern.

Be, feliç dimarts gèlid de vacances trancades i dijous una altra publicació, a veure si estic més inspirat.

Versos instantanis

Perquè ningú em carda puto cas,
hi han paraules escrites sense valorar.
No seran pas mai les meves,
tot i que la forma d'expressar-me t'encanta.

I a vegades les pàgines poden quedar buides,
com la meva vida en alguns instants.
D'altres poden quedar plenes,
com sé que tinc, també, en algunes ocasions.

Café, cigarreta, encens, espelmes,
qualssevol d'aquests estris amb una música calmada,
em recullen dins aquestes quatre parets blanques,
com al cim del turó de l'home, com els paratges de la finestra.

I tot és blanc, tot es pot escriure,
trec el tap al boli i començo l'acció.
Escrivim coses bones, coses dolentes,
coses maques i coses lletges.

Però al cap i a la fi no deixen de ser,
sentiments expressats en un paper que el vent,
arrossegarà pel món, a mans que vulguin interpretar,
aquests versos insignificants instantanis.

diumenge, 6 de gener del 2013

Sant Andreu de Palomar

Sovint en el llibre de ... vora el mar, trobareu imatges que representa el que un poema intenta representar amb paraules. Són fotografies que vaig trobar idònies per una lectura i presentació més cómode i agradable!

Per cert! Us han portat moltes coses els reis? Que comenci lleu la rutina demà per a tots i totes!


Sant Andreu de Palomar



Aquí estic, palplantat;

assegut a les escales de la plaça de Can Fabra,

queda lluny d'allà on visc jo,

però ja fa temps que m'atrapa.



Sorolls, clàxons i ciclomotors,

incomoden les meves orelles fredes,

com les meves mans,

ara nues de teixit per escriure.



Però davant em calma l'oïda,

també se'm relaxa la vista,

l'aigua va amunt i avall

i m'enamora el so d'aquestes fonts artificials.



I sí, continuo a les escales,

assegut en el racó de l'esquerra

i darrera aquesta font s'hi amaga l'església

del que abans era un poble i ara fa ciutat.



La gent passeja en aquest mig dia,

fa fred però s'està còmode.

Qui sap si tu que em tens entre les mans,

m'observaves mentre escrivia.



Potser sí, potser no,

el que si que és cert és que en vida

no pots prescindir de venir aquí un mig dia

i observar Sant Andreu de Palomar rere les fonts.




divendres, 4 de gener del 2013

Cau la nit

Suposo que com be diu molta gent, la nit és més fosca abans de l'alba. En aquest moment tot és fosc i es fon amb uns matisos tristos i opacs com el color de l'ànima. Cau la nit...


Cau la nit

Llums que s'apaguen,
tot és fosc,
es desperten les estrelles,
cau la nit.

I cau la nit a tot el meu voltant,
la lluna il·lumina els racons que
els estels no poden presumir
del seu cos perfecte que mostren anys llum.

I aquesta, amb el seu cos blanc
m'atrau avui mentre escric,
que el seu cos esfèric es mostra esplèndid
davant els nostres ulls.

Aquí, a la vora del bosc,
tot es veu fosc i, el vent,
juga suaument amb les fulles
que van sobreviure a la tardor.

Avui el fred es calmat,
no congela com ahir,
t'agafo de la mà, no et deixo,
ara, ens cau la nit.

dimecres, 2 de gener del 2013

La bassa

Bon dia de 2013! Espero que les celebracions hagin estats adientes i que la resaca no sigui bèstia encara!

No us taladraré més i anirem a pel poema directament!! Parla d'un mateix, d'observar-se, d'adonar-se'n que no estàs bé i que quelcom ha de canviar. Be, escrit a principis de 2010!! Agur!


La bassa

Et miro, em mires,
solament ens separa aquesta barrera.
Realitat? O ficció?
Quantes vegades m'ho he preguntat.

Et miro, em mires,
dolça admiració pels físics
que condemnen aquest mirall líquid
en què es reflexa el meu ser.

Em mires, et miro,
fracassen els meus somnis i la inspiració;
em mostra a la meva esquena
un món que no puc carregar.

Em mires, et miro
i em perdo en la teva mirada;
abatuda, cansada,
amb l'autoestima destrossada.

Et miro, em miro,
impotència de satisfacció,
la calamarsa fa justícia,
partint el meu cos en dos.