Tu ets el vespre

Tu ets el vespre

Junt amb la teva imatge torno a caminar,
d'altres queden enrere com petjades sobre el mar.
Damunt dels dies cauen pluges per esborrar,
mes la tinta ja no escampa si no escric en passat.

Pas rere pas avanço per la vida,
a les butxaques ja no guardo postals de l'oblit.
Torno de nou a lligar-me amb una brida
als versos de ...vora el mar més bonics.

Malgrat tot, ja no és allà on escric el teu nom,
d'això s'ha encarregat l'albada de cremar cada paraula;
ara és l'indret on tot comença quan es agafem de les mans,
on passejàvem plegats alliberant a la lluna.

Perquè per a què vull aquesta si ara tinc els teus ulls,
perquè necessito la nit si m'adormo als teus cabells,
perquè m'han de guiar els estels si tinc les teves mans
i així deixem que juguin veient els teus encants.

Diuen que quan el Sol és devorat per l'horitzó,
la llum de l'esperança es queda en res;
crec que qui ho va dir no et va conèixer,
perquè tu ets el vespre en el què els meus somnis es fan realitat.