Cor de porcellana
Quantes hores necessito per sentir l'aire,
per respirar-lo i alliberar-me de la vida;
per captar com la calma em crida
dins una bombolla d'estrès i d'aigua.
Que a l'interior s'ofega l'ànima,
cansada de somnis que són malsons;
si en nits de lluna nova amb estrelles dorms
i jo tot sol amb llençols de ràbia.
No aconsegueixo desconnectar del món
que com una teranyina m'empresona
entre reixes invisibles sense saber on són.
I com aquestes, intento treure-les fa estona,
però m'abraces a cada instant sense perdonar els segons
i escanyen el meu pobre cor fet de porcellana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada