La flama s'apaga

La flama s'apaga

Es fonen els instants,
s'apaga la flama de la meva ànima;
cansada d'emergir de les cendres
de la foguera del pensament.

I en el precís instant que surt el Sol,
envejo la força del seu foc;
ple d'esperança de l'amor
que el lligava a la contradicció del dia.

Tristesa i cansament al recordar les històries
en què totes comencen: “Hi havia una vegada...”.
En vers, amb l'habitual final mai acaba,
els pastissos i els anissos restaven en l'oblit.

I continuo apagant-me lentament,
ja no vull oferir cap mena de resistència.
Oposar-me als sentiments dels ulls,
és posposar ínfimament la pluja que a la flama apaga.