Dualitat

Dualitat

Si la vida fos tan fàcil com una suma,
només hauríem d'afegir moments a les experiències,
simplement faríem les operacions adients
per a què tot el que ens passés s'adherís a les circumstàncies.

Però aleshores, com definiríem l'oblit?
La resta no és més que sumar quelcom negatiu,
és també afegir un moment dolent a l'existència
i que tingui la funció d'oposar-se als bons.

Tanmateix, si fem un conjunt d'una o altra,
multipliquem o dividim segons l'impacte causat
i ens perdem en la memòria dels moments, dels records,
dels somnis i els malsons, de la fantasia i la realitat.

Però quan aquests desafien les lleis relativistes,
quan aturar el temps és només qüestió d'imposar-se,
viatjar tan ràpid com la llum i perdre's en l'onatge electromagnètic,
la vida deixa de ser vida per ser vides, ja que aquest instant és cosa de dos.

Malgrat tot, provoca l'abstenció de l'espai i del temps,
una dualitat que sense lloc i amb atemporalitat provoca la disjunció,
una mescla explosiva que genera un big bang perquè tot torni a rodar
i com l'existència torni a ser com abans, un inici inexplorat.

Aleshores podem afirmar que la vida és tan fàcil com sumar?
En raonaments objectius i subjectius a la vegada sé que no,
no ens podem passar la vida fent una operació absurda si al final,
no tenim la suficient capacitat com per posar un igual.