L'estereotip de l'heroi (5. Poders i debilitats -Part II-)

5. Poders i debilitats (Part II)

També és el cas dels reis estudiats. Tots ells, Gilgamesh, Odisseu, Artús i Jaume I, tenen gran destresa en les armes, són grans guerrers i conqueridors i posseeixen un alt coratge i valor. Però en aquests reis cal destacar també l’astúcia per aconseguir tots els reptes que volen. És aquí on introduïm els poders destacats d’Odisseu. La seva astúcia i la seva capacitat per idear estratagemes el fa superar calamitats tan ferotges com la del ciclop Polifem, fill de Posidó. Tot seguit teniu un fragment del moment que li para el parany per  deixar-lo cec:

“ [...] Així va parlar, i jo li vaig donar de nou vi flamejant. Tres vegades li’n vaig donar i tres vegades se’l va beure sense pensar-s’hi. Tan aviat com el vi arribà a l’enteniment del ciclop, li vaig dir amb paraules dolces com la mel: “Ciclop, ¿em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. Tu, però, dóna’m el present d’hospitalitat que m’has promès. Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”. <<Així vaig parlar, i ell tot seguit em va contestar amb el seu cor despietat: “Em cruspiré Ningú en darrer lloc entre els teus companys, i els altres abans. Aquest serà l’obsequi d’hospitalitat”. <<Va parlar i, mentre s’inclinava, va caure de panxa enlaire. Estava ajagut amb el coll robust girat cap a un costat. De la boca li sortia vi i trossos de carn humana i, carregat de vi, feia rots. Aleshores vaig acostar l’estaca a les brases abundoses, fins que va ser roent. Mentrestant encoratjava els meus companys amb paraules, no fos que algun es fes enrere per por. I quan l’estaca d’olivera ja estava a punt d’encendre’s, tot i que era verda, lluïa terriblement. Llavors, acostant-m’hi, la vaig treure del foc, i els companys que estaven drets al voltant. Sense dubte un dèmon els va infondre gran audàcia. Van agafar l’estaca d’olivera punxeguda en un extrem i la hi clavaren a l’ull. Jo, fent força des de dalt, la feia girar, com quan un home forada amb una barrina una fusta per a una nau, i els altres l’accionen per sota amb una corretja que han lligat per tots dos costats. Mentrestant, jo donava voltes sense parar, i així dintre el seu ull, després d’haver-li posat l’estaca roent, la fèiem girar. La sang li rajava al voltant del pal escalfat. El baf li va cremar totalment les parpelles al voltant i les celles, mentre se li encenia la nineta de l’ull. L’arrel també li espetegava amb el foc. Com quan un ferrer submergeix a l’aigua freda una destral grossa o una aixa i fa molt soroll, per trempar-la – perquè aquesta és la força del ferro -, de la mateixa manera grinyolava el seu ull al voltant de l’estaca encesa. [...]” (HOMER 1998: 226-227).

 D’aquesta manera podem observar l’astúcia que té Odisseu sobretot si, com succeeix, es posa a prova davant un enemic o una situació molt superiors a les seves possibilitats. És a dir, que l’heroi adquireix la seva mesura en relació amb la gran superioritat, qualificativa o quantitativa, dels seus contrincants o en relació amb la situació límit a què s’ha d’enfrontar. També, relacionat amb aquesta aventura, és important destacar el moment en que escapen de la cova de Polifem per una altra meravella d’Odisseu. Ho trobem en aquest fragment:

“[...] <<Quan va aparèixer l’Aurora de dits rosats, la filla del matí, el monstre va fer sortir a pasturar els mascles del remat. Les femelles belaven pel corral sense munyir, perquè tenien les mamelles plenes. El seu amo, afligit per dolors fortíssims, palpava el llom de tots els moltons que estaven drets. L’innocent no es va pensar pas que els companys estaven lligats sota el pit de les ovelles llanudes. L’últim mascle del ramat que es va dirigir cap a la porta va ser el marrà carregat de llana i de mi, que pensava coses no pas lleugeres. El corpulent Polifem, tot palpant-lo, li va dir: “Moltó estimat, ¿per què surts el darrer del ramat? Abans mai no anaves al darrere de les ovelles; al contrari, eres el primer que pasturaves les tendres flors de l’herba fent passes llargues, el primer a arribar a l’aigua corrent dels rierols, el primer que desitjaves tornar a l’estable a la tarda. [...] Quan vam ser prou lluny de la cova i del corral, vaig ser el primer que em vaig deslligar del marrà  i vaig alliberar els meus companys. [...]”. (HOMER 1998: 229-230).

També cal comentar que en aquest fragment s’observa l’estima que té Odisseu pels seus companys i com els serveix de guia, d’exemple i d’encoratjador. Un altre punt a favor que té Odisseu és que sempre té l’ajuda de la dea Atenea, que el porta a aconseguir grans gestes.