Març ventós (final de
trajecte)
El
vent de març obre la porta al canvi,
l'aire
transmet un caire càlid
i
emet una empenta molt suau.
Camines
dins un tren,
amb
destí: final de trajecte;
no
t'importa la parada ni la gent
només
busques un lloc per seure.
I
d'aquí surt el text,
aconsegueixes
seure empresonat,
per
culpa de les mirades que et segueixen;
judici
impotent guiat per la superficialitat.
El
dia és trist amb vent marcat,
els
núvols amenacen pluja
i
el sol és tímid a sortir
en
els primers instants d'aquesta estació
Però
forces adverses fan
que
no pugui centrar-me en l'escrit,
que
em perdi amb el xiuxiueig de la gent
i
de la seva mirada observadora.
Estan
impregnades de crítiques,
plenes
d'odi, estrés i agonia.
Cada
dia els persegueix
la
maleïda rutina del dia a dia.
I
avui es centren amb mi.
Sóc
força despenjat?
És
estrany escriure poesies
sobre
un paper d'ones electromagnètiques?
No
m'agrada sentir-me observat
ni
tan sols ser un egocèntric,
però
crec que si miren per les finestres
contemplaran,
sense ser superficials,
que
el món és més bonic del que s'imaginen,
que
el cel quan està trist amaga la bellesa
que
en dies de vent com aquest
transporta
satisfacció fins a l'última parada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada