La despedida es el umbral del cielo y la esencia del infierno

dilluns, 31 de desembre del 2012

Capvespre boreal

Bona nit a tothom! Avui és el darrer dia de l'any i cal gaudir-lo al màxim! Mica en mica anem fent balanç de tot el que ens ha passat aquest any, coses bones, coses dolentes, maldecaps, pedres pel camí barregades amb alegries i somriures. El que no hem d'oblidar mai és tot allò que hem aconseguit en el camí i que hem superat obstacles al llarg d'aquest any que possiblement per a molts eren insuperables. A poc a poc anem construint el futur del nostre ésser i, xinu-xanu, ens anem formant com les persones que volem ser.

Ahir un dels meus amics (un dels millors i recordeu que d'aquests n'hi han poquets!) em va dir una veritat per estar bé amb un mateix i aconseguir una felicitat agradable d'una manera molt sencilla. Com avui, dia 31 de desembre que som, molts ens proposem molts objectius per l'any que ve, moltes metes; ell ahir va dir: " En realitat la felicitat és una proporció entre les metes que vols aconseguir i els èxits de les mateixes" , és un gran consell a seguir, doncs com be sabreu calen molt poques coses per estar feliç i bé amb un mateix, no cal obsesionar-se amb coses que siguin impossibles o que et provoquin maldecaps! No és més feliç qui més te sinó qui menys necessita!

Dit això, us penjo el poema que segueix del llibre "... vora el mar" i que tancarà l'any del blog per continuar el dia 2 de gener. Us desitjo una bona entrada d'any i feliç 2013! Bona nit!!

SMH



Capvespre boreal

Cel fosc, univers infinit,
grans esferes celestes es perden en l'horitzó,
si distingeixen sota una capa densa i espessa,
de vapor líquid que es condensa amb lentitud.

I mica en mica, s'emplena la cúpula
de diverses masses insignificants,
carregades de so i llum, carregades de substàncies
líquides i a vegades mig sòlides que acompanyen la gravetat.

Un vent calmat les mou, vent carregat
de partícules gelades que es filtren per la pell,
com les petites però constants llances aquoses
que s'adhereixen per tot el meu cos.

Et sents abatut, la natura avui pot amb tu,
ni la olor de terra mullada, ni les gotes lliscant per la cara
aconsegueixen batre la lluita contra la rutina,
la lluita a mantenir el teu cos a temperatura adequada.

I tot és clar, tot és fosc,
capvespre boreal, amb la lluita del so i la llum,
que mantenen constant els llampecs i els trons,
en aquesta tempesta de gener hivernal.





dissabte, 29 de desembre del 2012

Per emplenar (el teu amor)

"Si confundimos los parámetros del quiero y no puedo..."

Bona nit a tothom! Espero que les inocentades hagin estat lleus! Us deixo el poema d'avui, una mica romanticón, però be, de tant en tant no va malament (a més a més, és el que toca!)



Per emplenar (el teu amor)

A vegades sentim la necessitat
de dir les coses sobre un paper blanc.
Sentim l'obligació d'escriure, d'expressar,
d'imprimir les nostres idees sobre l'infinit clar.

Com jo en aquest cas, escric per emplenar,
per intentar cobrir l'espai buit que hi ha al paper,
per intentar omplir el petit forat que ha deixat el teu amor,
en el poema anterior, que és gairebé negligible.

I ho faig, perquè podria parlar dels teus ulls,
dir que són els que em m'empresonen cada cop,
cada mirada, cada instant, cada segon
i que amb el sol el marró es torna color mel.

Em perdo, em perdo dins els teus ulls,
com dins els teus petons, com les abraçades
i si, podria escriure milers de versos i rimes
parlant de tu, de com t'estimo.

El problema esdevé del sentit d'aquest poema,
que l'escric no com els altres,
l'escric amb la finalitat d'emplenar una pàgina més
tot i que sent sincers, tu ja has omplert totes les pàgines de la meva vida.

dijous, 27 de desembre del 2012

Memorias que nunca quise olvidar

"Tengo la sensación de que pronto voy a perder una parte de mi"

Continuem amb la publicació de poemes de la secció d'hivern! Sembla que és un xic nostàlgic, però també són aquestes dates les que ens fan pensar més amb aquests aspectes!




Memorias que nunca quise olvidar

Suave tintineo del viento en tu cara,
que ensanchan tus pupilas y tiemblan las pestañas;
es algo inexplicable como el sabor de un beso,
que corre y se desliza por esta telaraña.

Preguntas sin razones que no obtienen respuestas,
amargas soluciones para alguna de éstas;
que intentan explicar las cosas más opuestas,
la diferencia que hay entre ser lobo o ser la presa.

Cenizas que se esparcen por el mar del olvido,
que borran lo siguiente con to’ lo que has vivido;
se mezclan con la lluvia que empapan los recuerdos
y el olor de la tierra consigue ser perfecto.

Voy cerrando los ojos para buscar a ciegas,
simplezas e idioteces algo que me conmueva;
es algo preocupante que esté hecho de cera
más si falta tu calor ya no hay nada que me hiera.

Puertas que se cierran con pestillo en la nada,
pétalos de rosas untados como mermelada;
definen a tus labios tan finos y tan rojos
aquellos que deseo preferente a otras cosas.

Duchas de agua fría refrescan a mi cara,
limpian y purifican los rincones de mi alma;
inútiles intentos de olvidar lo pasado
rompiendo los reflejos en donde se han reflejado.

Busco y no encuentro el camino de salida,
comiéndome la testa resolviendo el enigma;
de porqué con cosas de éstas me vuelvo tan idiota
y me encierro en mi mismo con cadena perpetua.

Lucho por tratar de sacarte de mi cabeza,
lo intenté con todo y no sirvió ni la cerveza;
es algo preocupante que no lo cure el tiempo
peor es saber que contigo es lo único en lo que pienso...

...quemándome y ahogandome en recuerdos,
de memorias que nunca quise olvidar...

dimarts, 25 de desembre del 2012

Nadal

"Cuantas noches se quedaron por cumplir, esos sueños que tenías, guardados en el cajón con tus memoria, que el cielo te arrebató"

 Be, avui perqué és el que toca i avui també toca, aquest poema d'hivern:

 
Nadal

Blocs de neu precipiten lentament al carrer,
el terra queda blanc i les petjades queden marcades,
pots seguir el camí d'aquestes i totes porten al mateix lloc;
habitatges plens de riures i felicitat.

El fred ens apodera a tots per dins,
preferim la llar de foc, la nostra gent i un bon vi,
doncs són dies per la família, són dies pel destí,
són dies de nadal que recordo ben a dins.

La il·lusió corria amb força,
fa ja bora uns cinc anys,
obria els regals amb la força
de tenir-vos al costat.

I quan ets petit tot és màgia,
tot és pau i felicitat.
Però creixem i ens adonem,
que de petits, amb poc som feliços.

I és trist recordar, que només en els sopars,
et retrobes amb la gent que sempre t'estimarà.
Els petits es fan grans, els grans es fan més grans
i allà fora al carrer, els teus amics esperant.

I de la xemeneia surt el fum,
en aquesta nit d'hivern,
com s'esfumen els records presents,
en caminar pel terra blanc.

Ja ho diuen que el nadal és blanc,
és buit de sentiment.
Només quedem tu i jo,
davant una nit freda i humida.

Tu i jo, sobre el gran terra blanc,
com un foli de paper,
escrivint la nostra història,
amb les petjades del nostre camí...

           i com bé vas dir aquell 26, cada instant és un regal de nadal,
           com vas tornar l'any vinent, aquest any, cada instant amb tu.


diumenge, 23 de desembre del 2012

Entre els teus braços en nits d'hivern

Voy dándome cuenta que mis propósitos no son mucho más de lo que sueño, así que no sabré si los tengo a mi alcance o no hasta que lo intente, hasta entonces, solo seré un soñador.

Avui us deixo amb el segon poema de l'apartat del solstici d'hivern del llibre de poemes de ... vora el mar i juntament amb l'entrada d'hivern, us deixo un fragment de la lletra musical que està en procés:

"Aquel invierno te marchaste y en tu cabello colgaban todas las estrellas del firmamento."



Entre els teus braços en nits d'hivern



Precipita, precipiten les gotes,

el vent les tambaleja d'un costat a un altre,

plenes de força, plenes de fred,

s'enlairen i s'enfonsen a la vegada.



I un paral·lelisme m'atrapa,

es mescla una forma rodona i una d'allargada,

aigua neu en aquesta nit de reis,

neu d'aigua en aquesta nit d'hivern.



I cau. Cau per la meva cara,

refresca les idees que són difícils d'originar,

penso en coses belles, penso en coses tristes,

enlairo la vista, ja s'amaga el sol.



Podria escriure mil i una paraules,

dir que el vent em sacseja, bufa fortament.

Comentar que avui el cel l'escalfa

una fina capa de núvols negres, opacs.



I alço la vista, tot és trist,

però somric i, aquest somriure queda humit,

dibuixo entre els llavis com em sento,

feliç, ple, amb ganes d'escriure coses maques



i es que, el paral·lelisme entre les fulles i la pluja,

és etern i absolut, però avui em sento com una gota;

puju, m'enlairo fins el cel gris, que per mi és clar,

perquè sé que rere tanta negror hi ha un feix de llum,



esperança escrita en versos,

que dies enrere eren tristos

avui agafa força, venç a totes les pors

i cada partícula d'oxigen amb dos d'hidrogen



reflexa que tot és transparent, que tot és possible,

que les fulles ja han caigut i un hivern pot ser càlid...



...i ple de sentiments amb una simple abraçada.



divendres, 21 de desembre del 2012

Sobre caminets de sorra (ocàs d'hivern)

"Supongo que nos vamos dando cuenta que con la llegada del invierno los cielos se oscurecen y la penumbra nos arropa con más tristeza de la habitual. Hoy, para muchos, dicen que algo se acaba ya sea el mundo, la manera de pensar (ésta convendría) o cualquier otra estupidez que nos quiera inculcar cualquier medio comunicativo; yo creo que va siendo hora de cambiar a nuestros héroes que ya perecen muertos hace tiempo y transformarlos en nuestra persona. Ser nuestros propios héroes implica tomar las decisiones, defenderlas y luchar por nuestros propósitos, solo así seremos libres de escoger el camino y con ello nuestro destino.” 


Doncs seguirem amb el curs dels dies com era d'esperar. Comencem amb el primer poema d'hivern! Espero que us agradi!




Sobre caminets de sorra (ocàs d'hivern)

Sobre caminets de sorra,
ens endinsem al gran paisatge,
tot és clar, tot és llis,
el gel s'adorm al cim de les plantes.

El fred és la sensació dominant en mi,
respirem aires d'un hivern gris.
Ens envolten arbres, alzines i roures
i un petit llac que s'adorm amb el llençol del fred.

I m'abraces, junts contemplem estirats
aquell petit llac congelat,
els peixos, les plantes, tot ésser viu d'indret,
quedava sobtat per l'arribada de l'hivern;

però tu i jo no, tu i jo allà contemplant...

Te'n recordes? Quin paisatge,
com queien les fulles seques sobre l'aigua,
aigua glaçada com sovint les meves mans,
que agafes amb força, que no deixes anar.

I que bonic tot plegat, aquella església de fons,
el montseny a les esquenes, els pics més alts
plens de neu, plens de vida, plens d'amor,
com quan em mires, com en els teus ulls.

I m'enamores en cada instant,
encara que t'empipi, encara que ara et miri,
et miro i t'estimo, t'abraço i m'agrada trobar els teus llavis,
tocant-se amb els meus.

Sento que a vegades se m'escapa l'aire,
a vegades bufo més del que cal,
però vida, avui no bufo, avui fa fred,
t'abraço, encara que avui he forçat massa.

El sol vol dormir i la lluna aixecar-se,
aquí tu i jo asseguts ja, l'herba és humida,
preparats per enlairar-nos, preparats a tot,
tu m'agafes la mà i tots dos caminant;

caminets de sorra, dins l'ocàs d'hivern.


dimecres, 19 de desembre del 2012

Postal d'amor (flor)

El tiempo nace muriéndose es como una cuenta atrás de una alarma o un detonador. Si pudiera rectificar los errores o situaciones de mi vida, estoy seguro de que tú permanecerías en la situación que te corresponde ahora; ser la única flor que prevalece sobre el hielo de este frío invierno.


Avui el poema que tanca la sessió de tardor i dona inici a la d'hivern, com diu Marea en la seva cançó de Pedimento ho descriu molt bé:

Y de pronto aletear hacia el invierno para remontar de nuevo...”


Postal d'amor (Flor)

Aquí estic, trista i pansida,
segueixo el destí marcat,
cap baix intento aixecar el vol
com les papallones sobre meu, quan era bella.

I tot s'entristeix, el sol s'ennuvola,
mirada fixa a terra;
recordant, enyorant aquella època
que els seus rajos m'escalfaven

i emplenaven la vida al meu cos nu,
ara vell, ara gastat pel fred,
pel vent, per l'aigua;
arrugues que no em deixen nodrir.

Enlairo la vista per últim cop,
avui el cel és clar, el fred és sec;
el vent fa caure l'última capa que duc
se'm cega la mirada observant-la en el mar de fulles.

El canvi s'apropa, ara ho veig clar,
els temps difícils substitueixen als bons,
se'm fa bonic pensar que els meus vestits,
junt a aquestes fulles, serviran de marca

           en aquesta postal d'amor.


dilluns, 17 de desembre del 2012

Aquesta nit

"Vespres de desembre..." Ja tornem a enganxar amb els poemes de la secció de tardor! S'acaben les esperances en les nits fredes de tardor en aquest desembre.


Aquesta nit

Espelmes amb flama càlida
m'acomoden aquesta nit.
Plou, les gotes cauen lentament per la finestra,
s'entelen els vidres per la calor de dins.

Avui podria escriure rimes,
els versos més bonics d'aquests indrets,
els arbres floreixen i les flors somriuen,
i en els teus ulls veig el sol despertar.

Però no és així, tot és trist.
Les fulles dels arbres cauen pel vent, que,
esbufega amb molta força els núvols negres,
on s'amaguen la lluna i els estels.

S'il·lumina el cel amb algun llampec,
el so del tro ressona per tot l'habitatge,
les gotes cauen amb més força
i en els teus ulls veig la trista i fosca nit.

I les gotes de tinta cauen com les llàgrimes,
com la pluja, tornant a lliscar per la finestra;
cauen sobre paper blanc, paper de nostàlgia,
precipiten les idees sense sentiment.

Aquesta nit escriu una ànima amb el cor trencat,
fet miques, com els vidres que es trepitgen,
ferides que no tanquen, que les espurnes transparents
penetren amb força fent-les sagnar més i més.

I ara són les gotes de sang, que cauen amb ràbia,
impregnen les fulles on escrivia el teu nom.
Perdudes en la memòria, s'esborra el rancor,
nit buida d'estrelles com buit el meu cor.

Avui escric les rimes més tristes,
les espelmes s'apaguen com el foc del meu cor.
La veu tremola quan recordo el teu nom,
i una gota amb gust a sal posa el punt i final...

diumenge, 16 de desembre del 2012

Nota informativa



Com be us vaig informar ahir a la publicació, avui us presento una nota informativa en la què podreu trobar els links de les diferents poesies que representen la secció de tardor del segon llibre.
Demà continuarem amb la publicació d’aquests, espero que us agradin!

Escrivim els poemes sobre la sorra de la platja, vora el mar; d'aquesta manera la dansa de la lluna amb les onades decidiran quins d'aquests quedaran emmarcats per sempre en el cor de qui els llegeixi i quins d'ells no. Les meves mans segueixen els pensaments que ronden pel cap, un rere l'altre els vaig escrivint, dits plens de sorra, cap ple de lletres. I vosaltres, lectors, que sou la lluna, decidiu quins d'aquests agafa el vostre cor, les onades; perquè no és més important allò que es queda sinó allò que per molt que desaparegui, el cor s'apodera”.

Vora el mar
Samuel Márquez Hernández

EQUINOCCI DE TARDOR
7.      Aquesta nit (Publicació 17.12.12)
8.      Postal d'amor (flor) (Publicació 19.12.12)


dissabte, 15 de desembre del 2012

Els gats del teu carrer



Bona nit! Ja us penjo avui la publicació que seguirà el curs d’aquest dissabte. És collita recent, d’ara mateix, expressa una mica tot el que m’envolta i sento. A partir de dilluns CONTINUAREM amb la publicació dels poemes que es poden trobar al llibre de ... vora el mar.

Diumenge penjaré una publicació informativa, fent referència als poemes que havia penjat amb anterioritat i que, juntament amb els de dilluns i dimecres formaran el primer bloc del llibre: La tardor. Bon cap de setmana i recordeu un fragment molt bo de la cançó lagunas de memoria de Konsumo respeto:

El universo es tan grande que a veces conviene salirse y volverse a encontrar, las circunstáncias son siempre cuestión de moverse y saber donde debes parar. Los horizontes no son más que las líneas lejanas que ves al final...”



Els gats del teu carrer

Cada nit és més llarga
en aquest hivern de solitud i penombra,
en què les llàgrimes són substàncies gèlides
que envolten com un llençol el meu cos.

I la veritat és que feia temps que no escrivia,
que no ho feia pensant amb tu; però és inevitable
quan la relació que em fa de sustentacle
no és carnal, sinó sensorial.

És confós, trobar a faltar algú només pel seu somriure,
per la seva manera de mirar-te, pel seu perfum;
per l’essència que l'envolta.

El que encara em sorprèn és perdrem a les nits,
recordar el teu nom alçant la vista al cel
i passejant per les teulades juntament amb els gats

             que vetllen bonics somnis pels teus carrers.