Res més que res

Avui un poema del primer llibre, Res més que res. Ho sento però la nit ahir va ser llarga i les neurones queden amagades sota els paranys de la lluna...

Res més que res

Una pedra al mig del camí,

sense esme, sense sentiments,

sense ganes de voler viure

ni de perdre el temps.

Són paraules que s'arrapen a la pell,

formant part del meu cos nuu

davant la vergonya de ser humiliat,

de ser rebutjat.

Sento tristesa que s'apodera,

foscor que m'atrapa,

petites teranyines tenebroses,

que m'abracen a bones hores de matinada.

I no surt el sol,

sento que avui no podem gaudir d'alba,

doncs avui el sol s'adorm

i els núvols no es desprenen calma.

I el cel es torna negre,

com la resta dels meu dies,

vivint sota l'ombra de les gotes

que a poc a poc desntenyeixen l'ànima.

I m'ensorro com la pluja en el desert,

cercant il·lusions òptiques

que no recordin el meu ser,

que alterin la consciència.

Però no aconsegueixo res més que res,

respostes absurdes que no tenen sentit,

sentiments abstractes que moren pel matí,

i que a la nit reviuen per vetllar a Sant Martí,

esperant que el seu arc trobi la fletxa correcte,

el camí esperat per cercar la felicitat i no la tristesa.