Renaixement
“Els dies passen... les hores,
els minuts, els segons i penses que tot importa quan el realment important és
que simplement vas seguint el teu camí sense adonar-te'n de les petjades i vas
tatxant dies del calendari. Aquesta carretera de camí de pedres marfil
serveixen per anar construint la teva tomba i mica en mica anar gravant a la
pedra, amb els propis fracassos, el teu epitafi.
A les nits negres la lluna es
vesteix amb les tènues capes de núvols foscos que, a les nits curtes, el sol
aprofita per desvestir-se de les peces de roba que abans t'abrigaven i envoltar-te
amb la manta de la soledat.
Aquella claror que abans
t'entrava i et feia veure les coses més clares, ara es transforma amb una
càrrega dins d'una altra càrrega que, juntament amb milers d'aquestes,
s'apilonen en un sac carregat a l'esquena i que cada pas que fas et sents
pesat, esgotat, afogat i l'aire que abans respiraves es transforma en pol·lució
pels pètals que s'amaguen als costats del camí.
Tot és penombra, tot és
tristesa, tot és ple de branques seques i milers d'hectàrees cremades per
l'incendi que tu mateix vas provocant. Sents que el camí ja no té ni principi
ni fi, que has perdut el rumb, que les pedres que t'has anat trobant els
darrers anys són els pilars dels nous camins, però també hi han les que te'ls
poden ensorrar, que necessites que el vent et bufi a la direcció adequada; que
el rellotge de la teva vida fa temps que s'ha quedat sense corda i ha sonat
l'alarma. Només tu mateix pots donar-li corda una vegada més per seguir
caminant, per decidir, per respirar, per viure... per renéixer.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada