Buit
Avui les paraules embruten el silenci,
destrossen papers blancs esperats a ser escrits,
gotes de tinta que cauen soles sense cap nimfa,
taques com lletres que estructuren el paper.
Sento tristesa que s'apodera,
quan s'escriu sense pensar,
pensaments moderns, pensaments antics,
pensaments raonats sense pena ni sentit.
Als poemes ja no hi ha sentiment,
ja no hi ha tristesa, no hi ha històries,
ni contes de belles princeses,
ni de fades, ni de proeses.
Només parlem d'adjectius
que no tenen coherència amb la manera de viure.
Fets, accions, bestieses que se'ns passen pel cap,
i no donem sentit d'existència.
No tenim situacions maques a les que recrear,
tota la nostra capacitat d'escriure i de rumiar,
ja ni les paraules s'aparellen,
en una època de ruptura sentimental.
I entrellacem diners i feina,
quan les coses que t'agraden les fas perquè si,
critiquem la persona que ens acompanya
i que ens fa més lleu el camí.
Camí que ens duu a tots a un mateix lloc,
altres abans, altres després.
Ja en vers ho explicava Dante,
de cercles és ple l'infern.
Doncs la vida plena de cercles,
ens atrapa amb les seves urpes,
esperant que sigui el moment
de fer-nos caure en el més fons.
Plens de solitud, plens d’angoixa,
plens de tristesa, plens de por,
plens de ceguesa, plens de foscor,
plens de penes, plenes de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada