Ideario

Bones a tots! Sembla que el fred ja comença a endinsar-se per cada racó del nostre cos! Us deixo un poema que vaig escoltar fa temps i que el recitaven abans d'una cançó.

Ideario

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo 

Francisco M.Ortega Palomares, Cuenta atrás

El món en què vivim...

Un video espectacular que me'l van passar fa cosa de tres anyets i que avui m'ha vingut en ment! Crec que val moltíssim la pena que el comparteixi amb vosaltres i que el veieu! Aquí us deixo el link! Fins dijous!

Enllaç:


http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv

Fotografías

Bona nit a tots! Us deixo ja penjada la publicació d'avui abans no me'n vagi a dormir! És escrita d'ahir dissabte i parla una mica del camí que seguim tots a la vida i en el punt en què em trobo jo d'aquest trajecte! Espero (tot i que no) la veritat tenir una mica de companyia en aquest punt de trobada!

Avui però hi ha una coseta a comentar al respecte! Malgrat el camí i els records no siguin fàcils, somriu. D'aquesta manera captives a la gent, gràcies per escoltar un consell que realment era recíproc!

Fotografías


“Fotografías, imágenes; todo ello forma parte de un pasado que te ha construido como persona y te ha forjado tu manera de ser, todo ello te demuestra lo que perdiste en la vida y todas las piedras que tropezaste por el camino. Los recuerdos nostálgicos, agónicos, fríos, calurosos, tristes, bonitos, amargos, dulces, borrosos; no dejan de ser recuerdos. No obstante se tienen que tener presentes. Son los que en situaciones que no sabes muy bien como actuar te ayudan a consultar ese librito dentro de tu cerebro y te dice: “Así no tío, ya la cagaste una vez!”. Son los que te aconsejan cuando por un momento te encuentras una piedra gigantesca en tu camino y te dan dos golpecillos en la espalda y te dice: “Eh! Tranquilo todo es como tu lo veas, el punto de vista, si medio lleno si medio vacío, voltea la piedra y sigue tu camino”.

El problema viene cuando la piedra que te encuentras es la que hace recordar que te estas equivocando de camino que el otro era mejor pero ya no hay tiempo para redimirse con totalidad. Puedes rectificar tímidamente el paso, alentarlo o empezar un laberinto de piedras en el cual ya te pierdes sin avanzar.

Pero lo más jodido es que los recuerdos sean demasiado presentes y efímeros y el camino solo haya echo que empezar. No paras de encontrarte piedras y los recuerdos todavía no dejan de serlo.”

Res més que res

Avui un poema del primer llibre, Res més que res. Ho sento però la nit ahir va ser llarga i les neurones queden amagades sota els paranys de la lluna...

Res més que res

Una pedra al mig del camí,

sense esme, sense sentiments,

sense ganes de voler viure

ni de perdre el temps.

Són paraules que s'arrapen a la pell,

formant part del meu cos nuu

davant la vergonya de ser humiliat,

de ser rebutjat.

Sento tristesa que s'apodera,

foscor que m'atrapa,

petites teranyines tenebroses,

que m'abracen a bones hores de matinada.

I no surt el sol,

sento que avui no podem gaudir d'alba,

doncs avui el sol s'adorm

i els núvols no es desprenen calma.

I el cel es torna negre,

com la resta dels meu dies,

vivint sota l'ombra de les gotes

que a poc a poc desntenyeixen l'ànima.

I m'ensorro com la pluja en el desert,

cercant il·lusions òptiques

que no recordin el meu ser,

que alterin la consciència.

Però no aconsegueixo res més que res,

respostes absurdes que no tenen sentit,

sentiments abstractes que moren pel matí,

i que a la nit reviuen per vetllar a Sant Martí,

esperant que el seu arc trobi la fletxa correcte,

el camí esperat per cercar la felicitat i no la tristesa.

Nostalgia

Se que os dije una cosilla el lunes, pero todavía no la creo oportuna! Así que os dejo con una historia de amor y nostalgia fresca pero sacada ahora mismo del horno.

“ Y ahora no puedo recordar mientras bebo, del aire de tu piel. Y siento que por dentro ya no muero, cuando echo en falta, la comisura de tus labios.” (Historias perdidas, A Destiempo)

Nostalgia

“ Echo en falta la comisura de tus labios rozando los míos mientras los dos estamos sentados bebiendo cualquier cosa. Como se extraña el no poder palpar tu fragancia por el aire y llegar impregnado a casa siempre por las esencias de tu sudor, las que me acompañaban por las calles eternas y frías de invierno hacia mi portal, allí donde dejé mis sueños y abandoné objetivos, donde empecé a caminar contigo siempre de la mano con un billete de tren incierto sin destino, sin final. La verdad es que aun renunciando a mis expectativas, siempre me acompañas en la más importante para mi, los conciertos. Y es que historias perdidas cuentan que las farolas de esas calles eternas y frías nos observaban y tristemente se marchitaban para dejarnos a los dos a la luz de la luna, porqué el camino que empezamos juntos empezó en aquel bar donde te conocí.
Supongo que todos estamos hablando de lo mismo y comprendiendo lo mismo; esta historia de conjunción es más difícil llevarla a cabo si dentro de los bares no se puede fumar. Ya no tiene sentido fumarse un cigarro cuando vuelves solitario y frío por esas calles tristes hasta tu portal.”

Pequeños delinqüentes (09.03.2009)

Ja la última de les recuperacions d'entrades d'un blog que tenia abans! Recordo que aquesta la vaig escriure molt cabrejat tornant de la telecogresca, be, quan vaig tornar a casa! Fa molt d'això però que recordi parlava de la superficialitat i com encara estic d'acord amb que vivim abduits per aquesta merda ho penjo! Possiblement el proper dia us presentaré un regalet que encara estic treballant amb ell, però espero que cap a l'estiu ja estigui disponible! Bon inici de setmana!

PEQUEÑOS DELINQÜENTES

Les tantes de la nit, passejant pel carrer, una jaqueta tallada per les mànigues, algun que altre parxe idealista, una samarreta del meu grup de música i unes botes per caminar. De sobte un avís, un de seguretat. L'alcohol dissipava les seves paraules però l’impacta va ser quan va dir: eh! pequeño delinqüente.

No havia fet res, simplement em va dir així per les pintes que duia, ja tornem al tema de sempre... superficialitat.

I es que la superficialitat és un tema que es consumeix a la societat actual. Quants de nosaltres ha vist a una persona, amb barba i molt deixat, prim i despentinat i no ha pensat: un indigent. o quants dels que estan aquí llegint, que suposo que seran poquets, ha vist passar una noia o un noi que està boníssim/a i s'ha girat i ha pensat aquest/a me'l/me la follava? En el sexe es veu molt aquest aspecte, la gent li costa apreciar una persona pel seu encant interior, i les aprecia més per la imatge exterior. Estic d'acord en què és difícil no enamorar-se d'una persona pel seu físic, clar que influeix, a part de conèixer aquesta persona la primera impressió i el primer que sents quan creus que estàs pillat és una atracció sexual, física i sentimental a la vegada de la persona, però ja entra el físic. A mesura que el/la coneixes sudes més del tema superficial i et dóna igual com sigui aquesta persona si de caràcter, sentiment i altres aspectes interiors no canvia.

Però no ens desviem del tema, tot i ser un gran exemple de superficialitat, de sexe ja en parlarem un altre dia. Al què anàvem, la societat és molt superficialista.
Em va cridar l'atenció un programa a la tv (no la miro gaire, per 4 tonteries que fan), mentre estava a la cuina que deia: Si es tira un home al mig del carrer amb vestit i corbata tothom l'ajudarà. I si ho fa un disfressat d'indigent, també l'ajudaran? la resposta no la vaig veure en el programa, però la sé, igual que tots vosaltres la sabeu abans de que jo la digui, perquè possiblement molts dels que ara llegeixen això el mirarien amb menyspreu i continuarien el camí.
Som tots humans i tots ens mereixem els mateixos drets. No sé quina mania tan racional, tan absurda de no ajudar a gent que la vida no els hi ha facilitat gens les coses. En tot cas, que s'espavilin els de vestit i corbata, que aquests la vida sempre els hi ha anat bé, han pogut tenir una casa, una família, uns estudis i normalment una bona feina i un bon sou. En el cas dels polítics ja no el tocarem, de política en parlarem un altre dia.

Finalment, i per no donar tant la tabarra, no sé qui se'l llegirà, però un premi per no deixar-se emportar per la superficialitat i la vaguesa; el dret d'admissió.
Em rebenta que si vols entrar a algun pub, bar musical o discoteca hi hagin segurates i, que per la manera que tinguis de vestir, pentinar-te, parlar i/o actuar no et deixin entrar. A mi em va sobtar, personalment que em diguessin (després d'anar amb les condicions que demanaven) -no entres perquè avui no entres, no em dona la gana- no cal que segueixi.
No ho comprenc la veritat, som tots persones i si un va amb vestit i corbata i la vol liar allà al mig de la discoteca la liarà, jo m'hi he trobat amb ineptes d'aquests i jo quan vaig a llocs així, que són molt poques les vegades, és perquè els col·legues celebren aniversaris, festes entre amics o simplement per pillar-la una mica i fer el notes amb la música que posen, no per liar-me a hòsties.

Creieu que val la pena anar disfressat pel món, ocultant la nostra veritable manera de ser? No ho sé, però aquesta societat porta disfressada ja moltes dècades i, fins i tot, deixeu-me dir, molts segles...

Alborada de invierno

Alborada de invierno

“Frío. Muchas veces me han dicho que soy frío en sentimientos y en expresiones; pero nunca me había dado cuenta yo. Siento como me arropa ese desgarrado miedo que congela las entrañas, que poco a poco va adentrándose en mis venas y aquello a lo que todos llaman sangre en mi se vuelve arena y polvo. Si me pinchan no sangro, si me disparo me desareno en el desierto que mi cabeza va creando para así irme como Miguel Hernández en El rayo que no cesa; “desierto y sin arena” despidiéndome de todo lo vivido, despellejando los retales de noches en vela con palabras dormidas que reconcomen seriamente mi personalidad, que trastornan el paseo de los tristes cuando mi alma lo recorre con la pena de una luna ruborizada por las estrellas y por el rojizo matiz del otoño al despertar. Mientras una parte de nosotros oscurece lentamente, la otra parte va amaneciendo bajo el tono bermellón con la que la luz intenta recorrer toda la opacidad que se crea en el horizonte.

No hace falta perderse en un océano superfluo por el hielo que fluye por la superficie ni observar siempre la fría y solitaria cara oculta de la luna; simplemente basta con aceptar que ya te has perdido por ese océano encontrado en el oasis del desierto de tu cabeza, que observas a la luna en la penumbra para darte cuenta que el amanecer puede llegar en cualquier momento, solo es cuestión de tiempo, solo es cuestión de esperar.”

Renaixement (13.11.12)

Renaixement

“Els dies passen... les hores, els minuts, els segons i penses que tot importa quan el realment important és que simplement vas seguint el teu camí sense adonar-te'n de les petjades i vas tatxant dies del calendari. Aquesta carretera de camí de pedres marfil serveixen per anar construint la teva tomba i mica en mica anar gravant a la pedra, amb els propis fracassos, el teu epitafi.

A les nits negres la lluna es vesteix amb les tènues capes de núvols foscos que, a les nits curtes, el sol aprofita per desvestir-se de les peces de roba que abans t'abrigaven i envoltar-te amb la manta de la soledat.

Aquella claror que abans t'entrava i et feia veure les coses més clares, ara es transforma amb una càrrega dins d'una altra càrrega que, juntament amb milers d'aquestes, s'apilonen en un sac carregat a l'esquena i que cada pas que fas et sents pesat, esgotat, afogat i l'aire que abans respiraves es transforma en pol·lució pels pètals que s'amaguen als costats del camí.

Tot és penombra, tot és tristesa, tot és ple de branques seques i milers d'hectàrees cremades per l'incendi que tu mateix vas provocant. Sents que el camí ja no té ni principi ni fi, que has perdut el rumb, que les pedres que t'has anat trobant els darrers anys són els pilars dels nous camins, però també hi han les que te'ls poden ensorrar, que necessites que el vent et bufi a la direcció adequada; que el rellotge de la teva vida fa temps que s'ha quedat sense corda i ha sonat l'alarma. Només tu mateix pots donar-li corda una vegada més per seguir caminant, per decidir, per respirar, per viure... per renéixer.”

El dau de dues cares (12 de novembre 2009)

Avui una entrada una mica més crítica! És de fa uns anyets també, així que també era més xic i deia més disvarats! Tot i així, el que recordo és que parlava dels qui manaven aleshores, l'església, els militars... Era una mica l'època en què els bancs eren els llàdres per exel·lència del segle XXI però encara treballaven d'incògnit i davant una crisi, les esglésies demanaven que les votéssim amb insisténcia a l'hora de fer la declaració de la renta! No oblidem que aquests darrers han estat els majors lladres de la història. En fi... no us atabalo més, jo no l'he llegit, forma part del meu passat i per tant de mi; així que quan ho faci segurament estaré d'acord amb les idees però me'n riuré de la manera d'expressar-les! us el deixo aquí, que ja fa 3 anys d'això!!! Fins dijous!

El joc dels daus:

" Sembla mentida que portem tants anys evolucionant, dia rere dia donem més mostres de que la nostra mentalitat es redueix a les guerres, la destrucció del medi-ambient i ignorar i envejar a la resta de persones que ens rodeja. La societat ens ha educat així.

Fa gràcia un article que parlava sobre un curset sobre el sexe i de com provocar-te plaer amb les mans que es realitzava a Extremadura. El president del PP d'allà es queixava de si tenien prou responsabilitat sobre el tema i esmentava que eren <el hazmerreír> d'un país que anomenem "Espanya". No sé com ho veu ell, suposo que tot són punts de vista i jo diré el meu, per algun motiu estem en un país democràtic, per opinar sobre el que vulguem sense faltar el respecte a ningú.

Trobo absurd que digui que això és motiu de sàtira pel país i no ho digui quan a la tele s'escolta que estem en números vermells i que som un dels més mal situats d'Europa econòmicament.
També em fa riure encendre la caixa tonta i, poques vegades que l'encenc, veig coses que afavoreixen a les estàncies militars i a les esglésies. Segons la primera, sincerament, prefereixo que la gent utilitzi les mans en pelar-se-la fins que es mori de plaer que no a que les utilitzin en sostenir una arma de foc o qualsevol estri que pugui treure la vida a una persona, ja sigui innocent o no.
En canvi la segona... també és greu. l'església està fent barbaritats en la campanya per evitar que s'aprovi una llei que està molt avançada i que ja hauria de fer anys que estigues establerta: l’avortament.
L'avortament és un tema que, l'única persona que té pes en opinar sobre si vol o no, és la portadora del xiquet. A vegades les situacions, economicolaborals, d'habitatge, de convivència i limitacions, et fa decaure en l'opció d'avortar. Has de saber bé quan vols tenir-lo quan no. Si no estàs preparat no el busquis. Necessites tenir una vida assegurada perquè tampoc està la cosa per anar a viure fill, mare i pare amb els pares d'uns o dels altres. A vegades no es busca conscientment, a vegades el que passa és que per coses de la vida, imprudències, una dona pot quedar prenyada i aleshores depèn la situació tenir un fill o no. Ja em diràs una nena entre (14-20 anys) que collons ha d'anar a buscar un nadó, si no pot tenir una vida mitjanament solucionada a no ser que sigui de bona família o de família amb càrrecs representatius en l'estat del país. Per altra banda, sense divergir gaire, els preservatius serveixen per evitar aquestes situacions en què, segons l'església, juguem a ser déu traient la vida a una persona innocent; aleshores, perquè collons va el papa a Sud-Africa, on hi ha la màxima taxa de SIDA en el món i diu que el preservatiu no s'ha d'utilitzar entre altres coses?

No ho sé, la societat hauria de pensar dues vegades el que diu. Potser jo també, potser ara estic encès i necessitaria refredar-me, però m'ha acabat de cremar sentir que no baixa la taxa de dones maltractades, dones mortes per actes de violència domèstica i què, en la majoria dels casos, són dones que encara no tenen els 30 anys. Això no és jugar a ser Déu? A treure una vida, a amargar per sempre una vida? No hi ha res més en aquest món millor que la felicitat en un mateix i veure com l'expressen amb somriures, que no ho mereixen aquestes dones? o es que quan comencen a refer la seva vida deixen en llibertat al cabrón que les ha estat apunt de matar?

Einstein ja ho deia, "Déu no juga als daus" Però, sincerament i et respecto molt, Einstein, Déu no para de jugar els daus en la societat, potser en la física no, però si en la vida quotidiana; juga amb un dau de dues cares en la que sempre sembla que surti  la probabilitat de que les coses es facin bé per part dels que manen o, ja simplement, de les persones que vivim, sense excloure a ningú i incloent-hi a tothom; és pràcticament escassa."

Relatos

Us en dec una d'ahir! Aquí va! Demà una altra però aquesta és ben fresca!

Relatos

" Las buenas historias, relatos, cuentos, poesías... sólo pueden existir si hay alguien que las explica, comenta, inventa y recita y, sobre todo, un receptor que las escucha. Es tan simple como dejar que el silencio se apodere del ambiente para poder prestar atención a todo aquello que nos rodea. La vida en si es una buena comentadora de relatos y, a menudo, muy a menudo nos hace fluir sentimientos por nuestro cuerpo para provocarnos risas, lágrimas, bostezos, aburrimiento, prisas, indeterminación...
Ayer por la noche, mientras paseaba junto la carretera con el otoño presente en cada esquina, observaba todo lo que ésta me presentaba y me sentía descolocado, preocupado por mi destino que, pese a tenerlo claro, era incierto. El cigarro ayudaba a ahuyentar los fantasmas de la soledad y los ruidos de esas calles hambrientas y huecas maletas junto el diluvio que se encontraba al acecho. La luna de capas tenues y opacas se presentaba con el olor del alquitrán resurgiendo del asfalto, con una sonrisa fina recordando la cornisa de un bar cualquiera. Mientras seguía el camino, los grillos continuaban con su canto dedicando las plegarías a las noches de plenilunio y yo, inconscientemente, tiraba el cigarro no sin antes encenderme otro con la colilla del anterior y poco a poco iba restando minutos al reloj que me marcaba una canción en la cabeza que dice al estribillo: “Me iré a vivir lejos de aquí, donde las nubes no sientan el miedo. De noches negras de luna gris, con los colores de mi alma muero... (A Destiempo -Entre mis manos-) ” "

Poesia, crítiques o rutina? (9 de juliol 2009)

Poesia, ideals, crítica social o històries quotidianes... molts d'aquests aspectes resumeixen les cançons del rock urbà i rock&roll. Des de fa segles les cançons no deixen de parlar de fets que succeeixen a la vida, dia rere dia, moment a moment. Sembla que els compositors de les lletres esperin una espurna que s'encengui al seu camp de visió i els il·lumini les idees que es barallen per sortir de tot un munt de neurones que ja són plenes de pols. Primerament les lletres i la música es composaven per separat i cada una tenia un sentit i una categoria social diferent. Les lletres les composaven grans escriptors de l'època, fent d'elles poemes de gran qualitat i buscant que gent de classe alta es commogués de la plenitud i el sentiment que ells implantaven en petits papirs utilitzats. Per altra banda, la música també era plena de grans compositors, que buscaven implantar sentiments en notes, fer veure paisatges, escoltar la natura, la pluja, cants d'ocells... fent servir solament un grapat d'instruments. Aquesta música, però, només era destinada a gent amb molta classe i elegància de l'època, exposada en grans teatres i auditoris.

Però la música, les cançons sempre ha estat una cosa de classe mitja-baixa, que la pugui gaudir fins i tot el més deixat i pobre del món. Submergint-se en petits textos de la societat, grans llegendes territorials i meravellosos poemes d'amor, els joglars van posar petits ritmes a lletres i, que vulgarment transformaven amb melodies molt connectores per la societat i atractives per l'època; així van néixer els primers cantautors.   

Ens mostraven, amb petites mostres musicals, les crítiques contra el sistema en què vivien, explicaven la rutina i el dia a dia de la gent, emocionaven als habitants de qualsevol lloc amb algun poema de comiat o d'amor, captivant-los fins extreure’ls ‘hi l'última llàgrima dels ulls i captant la seva màxima atenció explicant llegendes que es creien oblidades. I així van anar passant els anys i la música va anar evolucionant, sense perdre passió ni res que ja portava, sense perdre el fil ni les bases que agafà amb els petits joglars, fins a dia d'avui.

Grans grups de les rodalies fan servir bases de les esmentades. No cal anar-nos gaire lluny; podem mirar grups nacionals.

S'hi troben grans grups de rock que engloben algun dels trets característics de la música en cançons. Marea, per exemple, és poesia pura, cançó sobre poesia una cosa que es portava molt en segles anteriors i que encanta a molta gent. Normalment les seves cançons es basen d'històries d'amor, normalment amb un desenllaç trist, enganyós o de comiat, juntament amb situacions de la vida que poden provocar sentiments diversos a la rutina d’una persona. Per altra banda tenim a La Fuga, que ens captiva amb petites crítiques sobre la vida social de les persones, la rutina, la manera de viure i també ens atrapa amb les seves majories de cançons poètiques i d'amor. 

Escapant-nos una mica del tema, només cal veure a bandes de rock com Transfer que ens relata la vida de les persones, per diferents causes, drogues, amors, violència, capitalisme formen la seva base principal.

Però si hi ha una cosa que ens encanta a tots... és que els englobin a tots, Marea està molt pròxim i ens fon a tots amb els seus meravellosos versos, però no podem negar que Extremoduro engloba tots els aspectes de la música sense perdre el seu estil, que Platero y tu sol relatar cançons sobre rutina i la vida de les persones i que els seus blues no deixen de ser una gran obra d'art respecte cançons d'amor, que Barricada porta molts anys fent el que realment saben fer, tocar bona música i englobar en cada Cd tots els estils possibles de temes i que Loquillo y los trogloditas en els seus anys de carrera, que no són poquets, ha anat evolucionant passant per tots els aspectes a destacar possibles.

Aquests grups són els que fan que ens sentim atrets a escoltar-los, a no avorrir-nos mai d'ells, a què quan els escoltem no podem evitar que amb cançons com Cadillac solitario, Cantalojas, Maldita mujer, Animal caliente, Despellejo, Tu corazón i un llarg etc fan que se'ns posin els pels de punta.

Una vida sense tu (2009)

Bon dia a tothom! Com estem? Avui m'he llevat amb ganes de penjar-vos una cançó de collita pròpia! Aviat faré més èmfasi del grup que tenim, els A Destiempo que, encara que aquest blog sigui per a poesia o escrits, intentem que les nostres cançons siguin també d'aquesta manera! Així que, avui us penjo un video d'una cançó meva amb la guitarra en un directe del 2009 a Hostalric. Era la primera vegada que la tocava en públic i no només aquesta circumstància és la que incideix en l'actuació de la cançó. Per mi una cançó molt personal que us deixo aquí amb la lletra! Feliç dimecres!

Crec que hi ha un problema per pujar, així que us deixo el link!

http://www.myspace.com/risisk/videos/una-vida-sense-tu/101355502


Una vida sense tu

" Passejo pels carrers de Breda,

tot em sembla trist.

El cel és buit d'estrelles i no trobo el camí,

que em du de volta, allà, on ets tu.

Sobre la roba impregnat de fum,

tot s'esfuma en un suspir.

De l'alé surt cervesa que fins feia res,

em recordava de tu vora el bar 33.

La nit se'm feia eterna,

els carrers infinits.

Sento pases que venen darrera correns,

m'imagino que als braços te'm llençaràs.

Que els teus ulls tornaran,

a dir-me totes les veritats.

Que res de nosaltres haurà canviat,

que estarem junts aquest vespre, esperant que surti el sol.

I la nit es feia llarga,

només dessitjava despertar,

d'aquest malson, aquest desastre,

d'una vida sense tu.

I desperto a la llum de l'alba,

en el parc del camp de futbol.

Intento recordar que feia estirat,

després d'una nit, intens l'oblit,

que em torna a recordar, que estic sense tu.

Camino amb calma a casa,

a les sis del matí no queda ningú.

Estic sol pels carrers de casa,

això no em pasava quan estava amb tu.

El cap, em feia voltes,

he perdut el número d'ahir a la nit.

Van ser vora de deu cerveses

i una ampolla martini sense sentit.

Però no vull, acceptar,

que lo nostre s'ha acabat,

m'agradaria que em diguessis que no m'estimes,

mirant-me, als ulls, per últim cop.

Que t'agafessis de les meves mans,

fredes, les tornesis a escalfar.

Que tot pot tornar a ser com abans,

només cal que em donis l'aire que em falta per respirar.

I la nit es feia llarga,

només dessitjava despertar,

d'aquest malson, aquest desastre,

d'una vida sense tu.

I desperto a la llum de l'alba,

en el parc del camp de futbol.

Intento recordar que feia estirat,

després d'una nit, intens l'oblit,

que em torna a recordar, que estic sense tu."