Testament II (Pactes amb la lluna)
Passi molt o passi poc,
sempre restaràs en el record del meu cap.
Malgrat estiguis viva, cosa que m'alegra;
pel meu cor sempre estaràs morta.
No és arrogància, és necessitat,
creure que no hi ets, saber que tot segueix;
que allà on les línies marquen l'horitzó,
no és res més que la línia de sortida.
La sortida cap al camí adequat,
un camí fet de records però sense mirar enrere,
un camí fet per l'oblit i per asserenar les idees,
un camí, un comiat, un desert sense límits.
Per això, deixo en testament,
un escrit amb les últimes gotes de sang
que del meu cor i el nostre amor ragen.
“Deixaré a la lluna jugar amb els estels,
i en la tomba del meu cor posaré:
A la memòria dels teus ulls, dels teus llavis,
dels teus cabells, de tu.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada