Bocins d'un cor ple de ceguesa

Bocins d'un cor ple de ceguesa

Com una fletxa de Valentí vas arribar,
i com aquesta te n'has anat.
Tota tu va captivar els meus ulls i cor,
però la distància ha optat per fer-los miques.

I ara torno a ser aquell cec viatger,
amb la diferència de tenir un destí present.
Mica en mica aniré collint els trossos dels batecs,
que en tornar de veure't vaig deixar pel camí.

A les palpentes seguiré caminant,
doncs la meva vista he perdut amb l'esperança;
juntament amb el meu cos que va minvant.

I malgrat el teu cor és fruit de les meves mancances,
escriuré mil versos sobre tu per anar avançant
i aconseguir que al final dels dies, sigui al teu costat

Tu ets el vespre

Tu ets el vespre

Junt amb la teva imatge torno a caminar,
d'altres queden enrere com petjades sobre el mar.
Damunt dels dies cauen pluges per esborrar,
mes la tinta ja no escampa si no escric en passat.

Pas rere pas avanço per la vida,
a les butxaques ja no guardo postals de l'oblit.
Torno de nou a lligar-me amb una brida
als versos de ...vora el mar més bonics.

Malgrat tot, ja no és allà on escric el teu nom,
d'això s'ha encarregat l'albada de cremar cada paraula;
ara és l'indret on tot comença quan es agafem de les mans,
on passejàvem plegats alliberant a la lluna.

Perquè per a què vull aquesta si ara tinc els teus ulls,
perquè necessito la nit si m'adormo als teus cabells,
perquè m'han de guiar els estels si tinc les teves mans
i així deixem que juguin veient els teus encants.

Diuen que quan el Sol és devorat per l'horitzó,
la llum de l'esperança es queda en res;
crec que qui ho va dir no et va conèixer,
perquè tu ets el vespre en el què els meus somnis es fan realitat.

Sentiments recíprocs

Sentiments recíprocs

La sensació ha estat recíproca ;
en els teus ulls hi veig el carisma,
la brillantor i les ganes de somriure
que un cop a la vida per fi ens toca.

Un sentiment que compartim els dos,
les nits ens abracen i les hores es fan curtes,
les estrelles juguen a veure qui s'apropa a la ruta,
on la lluna fixa la mirada a ambdós.

Impressiona com amb una simple mirada,
els nostres silencis són capaços de parlar,
com, malgrat la distància ens agrada

el fet de poder gaudir i desconnectar,
encara que entre nosaltres mil parades;
la sensació recíproca de poder-nos abraçar.

Mal de cap

Mal de cap

Em fa mal el cap,
tot el dia capficat entre llibres
que la pluja densa d'aquest juny
emboira les idees.

Els llampecs retrunyen l'habitatge,
fet de carn i ossos amb neurones perdudes.
El so es propaga per dins la closca
que a poc a poc s'omplena d'idees.

Set pecats em persegueixen aquests dies
i alliberats seran a la nit de Sant Joan,
cremant amb paciència cada paraula.

Les fórmules restaran a la memòria,
que com moltes serviran per a constants
i m'examinaré d'aquells problemes que ahir no vaig resoldre.

Cor de porcellana

Cor de porcellana

Quantes hores necessito per sentir l'aire,
per respirar-lo i alliberar-me de la vida;
per captar com la calma em crida
dins una bombolla d'estrès i d'aigua.

Que a l'interior s'ofega l'ànima,
cansada de somnis que són malsons;
si en nits de lluna nova amb estrelles dorms
i jo tot sol amb llençols de ràbia.

No aconsegueixo desconnectar del món
que com una teranyina m'empresona
entre reixes invisibles sense saber on són.

I com aquestes, intento treure-les fa estona,
però m'abraces a cada instant sense perdonar els segons
i escanyen el meu pobre cor fet de porcellana.

Per aquest viatge no calien aquestes alforges

Per aquest viatge no calien aquestes alforges

Per aquest viatge no calien aquestes alforges,
malgrat la simetria que les acompanya
aquest cor ja no és simètric com l'anatomia mana,
sinó que és una part resolta d'un trencaclosques.

I la pell serveix de cuir per la càrrega,
que amb el teu cabell comença a construir,
peça per peça els somriures i les passes
que els teus ulls em guien al relluir.

Les crosses que a l'asfalt deixaven marca,
s'han transformat amb una sella de muntar,
en què els teus braços són lligam d'aquesta parca.

Perquè el destí és quelcom a desafiar
i en els camins d'un viatger a qui tot li manca,
la teva imatge és suficient alforja per continuar.

Camins

Camins

Passejo vora camins oblidats,
els records de sorra es transformen en asfalt.
Aquesta carretera de somnis arriba al seu final,
ja no em fa por una altra albada sense tu.

Fum i cendres m'acompanyen,
les petjades altra volta s'acomoden al camí.
Ja no em fa por mirar enrere,
si les imatges del cap no són més que bons records.

Respecte l'oblit em recolza el temps
i de les paraules m'abraça l'aire,
que en capvespres xiuxiuegen els arbres
mentre la llum de la lluna il·lumina la penombra.

I avui que el cel és net i clar,
cercaré un estel per poder jutjar
si la distància que ens separa és suficient
perquè el meu camí pugui continuar.

Primer una cama, després l'altra;
ara només cal esperar,
a que el vent bufi a bon port
i pels camins de la vida caminar.

Crec que per fi avui, me n'he adonat;
puc començar a prescindir de les estrelles.

Viatger sobre un mar de cendres

Viatger sobre un mar de cendres

Fumant espero trobar la resposta,
a perquè tot el que era jo es consumeix lentament.
El meu ésser desitja que tot s'esvaeixi ràpidament,
però l'aire que respiro encara és contaminat.

I observo la meva vida,
calada a calada, fum amb aire,
tot es barreja en sensacions de resurrecció
quan els records es redueixen a les cendres.

I ara la teva imatge es consumeix amb el vent,
escampa el teu record i les promeses del passat
quan inspiro per últim cop el que eren els teus llavis.

Espurnes grises i fosques, petites i conjuntes reflecteixen,
a totes les llàgrimes que vaig vessar per tu;

però avui acaba de caure l'última cendra.

Fora obsessions

Fora obsessions

Acceptar que no tenim
és la millor manera d'avançar,
és deixar enrere un passat
que el destí fa recordar.

Intentar no posseir allò que ja no ens pertany
forma part de la vida i els seus paranys.
Perquè un cop veiem que ja no ho tenim
som lliures de cercar alternatives.

No ens estanquem amb una idea,
els propòsits queden lluny del malestar;
costa no mullar-se els peus quan puja la marea.

Sovint es fa llarg aquest caminar,
si com aquell proevi savi deia:
“Quan la lluna és assenyalada no és el dit el que hem de mirar”.

Harmonia

Harmonia

La vida flueix,
malgrat la viscositat del camí,
la resistència es fa vulnerable
si la força aplicada és l'adient.

El Sol sembla que escalfa més els dies,
les fulles que encara aguanten,
segueixen l'harmonia de l'aire
que avui esbufega amb suavitat.

El cos resta cansat i amb parsimònia
s'estira sobre les catifes verdes de la gespa,
esperant un altre capvespre.

I allà de fons el mar,
continua jugant amb les onades;
brisa marina que transporta calma.

La flama s'apaga

La flama s'apaga

Es fonen els instants,
s'apaga la flama de la meva ànima;
cansada d'emergir de les cendres
de la foguera del pensament.

I en el precís instant que surt el Sol,
envejo la força del seu foc;
ple d'esperança de l'amor
que el lligava a la contradicció del dia.

Tristesa i cansament al recordar les històries
en què totes comencen: “Hi havia una vegada...”.
En vers, amb l'habitual final mai acaba,
els pastissos i els anissos restaven en l'oblit.

I continuo apagant-me lentament,
ja no vull oferir cap mena de resistència.
Oposar-me als sentiments dels ulls,
és posposar ínfimament la pluja que a la flama apaga.

Paraules

Paraules

Paraules que el vent s'emporta
i que les orelles negligeixen el seu so.
Paraules que s'entrellacen amb l'aire
i que els ocells no paren de cantar.

I pot ser que el meu cor sigui un trencaclosques,
un de peces molt petites i sense sentit,
divagant entre les habitacions de penombres,
sense finestres ni llums d'esperança.

Trepitjant els bocins del sentiment
i expulsant la ràbia dels records;
aquells que em deixen trencat per dins
i que entre pètals i pètals guanya la negació.

Desfent lligams d'una lluna que amb les estrelles,
es dedicava a jugar i a passar les nits en vetlla.
Jo, pobre màrtir de les paraules, intento seguir,
observant-la, perquè les paraules no són més que paraules.

Dualitat

Dualitat

Si la vida fos tan fàcil com una suma,
només hauríem d'afegir moments a les experiències,
simplement faríem les operacions adients
per a què tot el que ens passés s'adherís a les circumstàncies.

Però aleshores, com definiríem l'oblit?
La resta no és més que sumar quelcom negatiu,
és també afegir un moment dolent a l'existència
i que tingui la funció d'oposar-se als bons.

Tanmateix, si fem un conjunt d'una o altra,
multipliquem o dividim segons l'impacte causat
i ens perdem en la memòria dels moments, dels records,
dels somnis i els malsons, de la fantasia i la realitat.

Però quan aquests desafien les lleis relativistes,
quan aturar el temps és només qüestió d'imposar-se,
viatjar tan ràpid com la llum i perdre's en l'onatge electromagnètic,
la vida deixa de ser vida per ser vides, ja que aquest instant és cosa de dos.

Malgrat tot, provoca l'abstenció de l'espai i del temps,
una dualitat que sense lloc i amb atemporalitat provoca la disjunció,
una mescla explosiva que genera un big bang perquè tot torni a rodar
i com l'existència torni a ser com abans, un inici inexplorat.

Aleshores podem afirmar que la vida és tan fàcil com sumar?
En raonaments objectius i subjectius a la vegada sé que no,
no ens podem passar la vida fent una operació absurda si al final,
no tenim la suficient capacitat com per posar un igual.

Esperant la resposta

Esperant la resposta

Onades del mar, simfonia que envolta,
als pensaments perduts a la memòria.
Recordo les passes sobre la sorra,
que l'aigua salada s'emportava i s'emporta.

La distància marcada per tinta i asfalt,
separa dues vides que volen estar juntes.
Desitjos que es perden a les estrelles,
tots dos esperant mirar la mateixa.

I escric sobre papers en blanc la teva mirada,
clavada a la meva ment en el moment de la benanada.
Paraules inútils ja que descriure el paisatge,
resulta impossible davant de la bellesa i l'impacte

que creen els teus ulls al mirar-me,
en el fred i càlid oratge que desperta l'onatge,
en la sensació del sabor que els teus llavis hem deixen sense aire...

i me'l retornen esperant la resposta,
ho saps.

La nit

La nit

Els raigs del sol il·luminen la cara,
una altra albada sense tu.
Entre els silencies presència de calma
i una absència al record que s'apaga.

El rellotge afusella les hores,
les agulles esdevenen inútils;
davant la presència que té la sorra,
quan s'escapa entre sospirs.

La lluna em mira, somriu mentre pensa,
que la nit, ja torna a ser aquí.
Els llençols avui són molt més freds,
com enyoro aquella companyia.

No puc dormir, em falta una part de mi,
vaig a cercar-la pels carrers del silenci.
La brisa murmura, les gotes acomoden,
a les faccions que resten a la cara.

Els somnis naufraguen, s'ofeguen les paraules
i avui el llit es transforma amb una cista.
La lluna em mira, somriu mentre pensa,
que la nit, ja torna a ser per l'oblit.