Destapant-me els ulls
Benes de nostàlgia tapen la visió,
no deixen veure més enllà dels records,
no deixen que la sang arribi al cor
i obstrueixen les venes que un fibló;
punxa amb intensitat cada vegada
que el meu cap pensa en tu i en la tornada
de llunes, d'estrelles, de nit a matinada;
de sentir que la rutina ha estat a la fi trencada.
I ara que les mans pel temps han quedat gastades,
puc fer més força i resistir la forta fiblada,
que aquella tarda de gener la vida generava.
Que les paraules i les passes queden pautades,
que la distància entre el record i l'oblit queda marcada
i sabent el camí, ja no és tan difícil l'arribada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada