Un heroi, a diferència dels déus, no pot esquivar la cursa que tots els éssers vius tenim com a fi de la vida, la meta de la mort.
Els déus són immortals, per això Atena no coneix el significat de la mort, en canvi, Gilgamesh, un cop Enkidu mor, deixa de banda la recerca de la glòria i intenta cercar desesperadament la immortalitat. Aquesta recerca, però, es torna insensata a causa que cap humà pot escapar de la mort. Odisseu tampoc pot fugir de la mort. En el seu cas és molt peculiar, a causa que si hagués acceptat Calipso com a la seva amant hauria accedit a la immortalitat que la dea li concedia; però Odisseu no volgué acceptar la petició pel gran afecte i amor que sentia per la seva muller, Penèlope. Per tant, haurà de morir, i ho coneixem quan, durant la seva estança a l’Hades, aconsellat per Circe, parla amb Tirèsies de Tebes i aquest li explica les premonicions relacionades amb la seva mort. Ho comenta d’aquesta manera:
“ A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat.” (HOMER 1998: 261).
La profecia de Tirèsies va ser el punt de partida d’altres aventures d’Odisseu després de la mort dels pretendents. Amb tot, sabem que va existir una Telegonia, en la qual Telègon, un fill d’Odisseu i de Circe, va llevar la vida al seu pare. Jaume i també mor de vell, estant a València, El 1276. Després de tantes conquestes realitzades i tants anys en el poder, essent considerat guerrer del cristianisme i nomenat pel Papa, el rei aragonès i de terres catalanes no pot esquivar la parca i dona la seva vida a Déu. Observem així les paraules del Llibre dels fets i l’epitafi dedicat a ell al final:
“ I alguns dies més endavant, amb la intenció d’anar a Poblet i de servir la Mare de Déu en aquell lloc Poblet, havent ja partit d’Alzira i estant a València, s’agreujà la nostra malaltia i fou voluntat de nostre Senyor que no poguéssim acabar el dit viatge que volíem fer.”
“I allí a València,
en l’any de 1276,
el 27 de juliol,
el noble En Jaume, per la gràcia de Déu
rei d’Aragó, de Mallorca i de València,
comte de Barcelona i d’Urgell
i senyor de Montpeller,
acabà els seus dies.
Que la seva ànima,
per la misericòrdia de Déu,
descansi eternament
en pau
AMÉN”
(PUJOL 1991: 179-180)
També Tirant lo Blanc no pot escapar de les urpes de la mort. Després de fer fora els sarraïns de Constantinoble, Tirant va reconquistant tot el territori de l’Imperi i va alliberant les províncies i ciutats de Macedònia. Però quan es troba a Adrianòpolis agafa un refredat sobtat que li produeix un mal al costat tan fort que ell mateix sap que se li acosta la mort. Fa testament a favor d’Hipòlit, a causa que ell estava compromès amb Carmesina i anava a ser el nou rei del regne, i li redacta una carta a Carmesina. Però la parca li arribà anant cap a Constantinoble. Observem-ho en aquest fragment, en què Tirant diu les seves últimes paraules:
“[...] I mentre estava així parlant, Tirant va llençar un gran crit dient:
- Jesús, fill de David, tingues pietat de mi! Verge Maria, Àngel Custodi, Àngel Miquel, empareu-me! Senyor, en les teves mans encomano el meu esperit!
I dites aquestes paraules, va retre la seva noble ànima en braços del seu cosí.
Tots ploraven tristament i dolorosament, perquè per tot era estimat el príncep Tirant.[...] (MARTORELL 1994: 252)
Així fou com l’ànima de Tirant abandonà el món dels vius, i com a heroi el van enterrar junt amb Carmesina, qui morí mesos després. A la làpida es podia llegir:
“El cavaller que en armes fou el fènix
i la que fou de totes la més bella,
morts són aquí, en esta xica tomba,
dels quals el món ressona viva fama:
Tirant lo Blanc i l’alta Carmesina.”
(MARTORELL 1994: 260)
Ara, però, creuem el Mediterrani i part d’Europa per endinsar-nos en l’Anglaterra dels 90, on trobem V de Vendetta. Després de tota la seva lluita contra la dictadura i tots els seus contrincants, V rep ferides quan lluita contra el comissari. Aquestes ferides són tan profundes que no pot evitar que el seu alè se’n vagi i que deixi a mitges el seu últim acte terrorista. La seva companya, l’Evey, realitza aquesta última tasca, perquè ella creu que encara que V hagi mort, els seus ideals segueixen entre la gent, i no es perdran mai, perquè la llibertat és un concepte que tothom busca i, en el cas d’ell la llibertat l’ha poguda trobar arribant a la mort sent coherent amb els seus ideals.
Com hem pogut observar (més en Tirant que en els altres) se’ls fan homenatges, tombes, recitals, festes i tot tipus d’actes perquè la gent continuï creient que estan entre ells, que pugui fer-los reverències i peticions, perquè actuïn, un cop morts, també com una mena de protectors divins. D’aquesta manera els herois sempre viuen, viuen entre nosaltres, avancen en la història i les generacions que passen se’lsestimen, els adoren, creuen en ell viu ells com a models, segueixen els seus ideals, la forma que tenien de veure la vida. Només la mort, encara que sigui traumàtica, pot donar la dimensió llegendària a l’heroi. Els rites que el recorden el mantenen viu, com a model, representant, referència, d’una comunitat de persones o d’uns ideals (polítics o morals).
Pel que fa als herois americans, és difícil veure la seva mort; les aventures s’allarguen en històries i històries que els fan més grans, les històries són llegides per una generació darrere de l’altra, com si aspiressin a la immortalitat, si més no sobre el paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada