Versos de l'ahir
Són inútils les paraules que al recitar,
s'oposen als pensaments interns a mi,
les mancances es reflecteixen a cada capvespre,
quan escric aquests versos de l'ahir.
La cendra em condemna el temps del meu ser,
els somriures de la meva cara, la forma de veure
que això és tot el que queda entre tu i jo,
ja no hi ha res per fer.
Es tenyeixen les promeses que ahir em vas fer,
del color de la mentida, tot es destenyeix,
s'ensopeguen els meus somnis, maleïda realitat,
quan mullo aquestes fulles amb patiment.
Em perdo amb les línies d'aquest vers,
tot ara és tan confús...
M'ofego entre les llàgrimes que cauen sobre el paper,
rimes per a trossejar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada