L'estereotip de l'heroi (6. Gestes - Part I-)

I amb el canvi de mes i entrant a la segona part del llibre La lluna, seguim amb l'apartat 6 de l'estereotip de l'heroi, per desconnectar una mica dels versos.

6. Gestes (Part I)

Totes aquelles formacions, tots aquells poders i totes aquelles debilitats que semblaven esborrades per una pluja d’estiu són necessàries perquè els herois realitzin determinades accions, ja bones o dolentes, en contra de la justícia sense trencar els límits de la llei, per bé de la humanitat. Per això deixem pas a les aventures, les accions, les calamitats, les gestes dels nostres herois.

Comencem, doncs, per Gilgamesh. Gilgamesh és rei d’Uruk i sempre la protegeix a mort. Aquesta protecció sempre ve donada per un enemic i per tant entra en camp de batalla. Però també són gestes les aventures personals. Se’n va al bosc dels cedres per lluitar contra Huwawa, un temible monstre que habitava en aquest ecosistema. Aquesta lluita amb el ferotge monstre s’esdevenia pel desig de Gilgamesh de conquerir la fama i la glòria. Ell, reencarnació del bé, no ho podia fer amb altre oponent que Huwawa, reencarnació del mal. Observem doncs el fragment de la Tauleta III, columna 4 del poema de Gilgamesh:

“Els humans tenen els dies comptats.

 Tot el que fan s’ho emporta el vent.

 Si caic, hauré conquerit la fama.

 La gent dirà: ‘Gilgamesh va caure

 lluitant contra el fer Huwawa!...’

 Estic decidit a penetrar en el bosc de les cendres,

 vull fundar la meva glòria.” (POEMA DE GILGAMESH 2007).

També els déus, en aquest cas una dea, realitzen gestes heroiques. Atena, la dea d’ulls d’òliba, ajudà herois com Odisseu o Aquil·les i protegeix a altres com Heracles. Era una dea de guerra i molt astuta. Però, una gesta que destaca en tota la seva història és la de com va guanyar Atenes a Posidó. La història, amb un breu resum, parteix que els atenesos volien un déu perquè els protegís. A aquesta batalla per la conquesta divina d’Atenes es presentaren Posidó i Atena. Van aportar un obsequi cadascú: la dea una olivera, amb la qual se li va atribuir la invenció de l’oli d’oliva i el déu va oferir una font d’aigua salada. Tenint en compte aquestes ofrenes dels déus, els atenesos van elegir la dea d’ulls d’òliba per protegir la ciutat i l’hi posaren el seu nom com a agraïment de l’obsequi i com a símbol protector.

Dintre del mateix camp apareix Odisseu. Odisseu patí moltes calamitats i càstigs divins que l’impediren tornar a casa amb poc temps i la seva tornada no s’efectuà fins al cap de vint anys. D’entre totes aquestes terribles gestes que efectuà n’he destacat una en concret. Ocorregué després de perdre la tripulació en una gran tempesta executada per Zeus raó de castigar-los per haver matat part del bestiar d’Hèlios. Durant la tempesta, un llamp caigué al vaixell, el va deixar fet miques i l’Odisseu s’agafà a un tros de fusta del vaixell per no ofegar-se. Els vents l’empenyeren fins a l’estret on se situaven els dos temibles monstres que dies abans varen poder esquivar, Caribdis i Escil·la. El fragment del text, un cop es trobà en situació i com escapà, és el següent:


“Aleshores el Zèfir va deixar de bufar tan fort, però llavors va arribar el Notos portant-me dolors al cor perquè tornés a esquivar una altra vegada la terrible Caribdis. Tota la nit vaig ser transportat per l’onada i, en aparèixer el sol, vaig arribar a l’escull d’Escil·la i al de l’espantosa Caribdis. Aquesta engolia l’aigua salada de la mar, però jo vaig saltar enlaire fins a la gran figuera borda i m’hi vaig quedar arrapat com una rata-pinyada. No podia aguantar-m’hi amb els peus ni tampoc enfilar-m’hi, perquè les arrels eren lluny i les branques molt altes. Aquestes branques llargues i gruixudes feien ombra a Caribdis. M’hi vaig aguantar fermament fins que Caribdis va vomitar novament cap a fora el pal i la quilla. Van tardar a arribar a mi, tant que ho desitjava. Les fustes van reaparèixer de la gola de Caribdis a l’hora que un home que judica molts processos de joves que s’enfronten en un plet s’aixeca de l’àgora per anar a sopar. Llavors em vaig deixar caure des de dalt de peus i mans per poder ser arrossegat, i vaig anar a parar al mig de la mar fent molt de soroll, a la vora de les fustes llarguíssimes. M’hi vaig asseure i vaig començar a remar amb els braços. El pare dels homes i dels déus no va permetre que veiés a Escil·la, perquè no m’hauria escapat d’una mort terrible.[...] (HOMER 1998: 298-299).