El silenci dels crits
Estem envoltats per un sostre,
que quan el sol s'adorm i deixa pas a la lluna,
queda totalment vestit d'estels i runes,
que reflecteixen els records perduts en la memòria.
I malgrat aquesta llum que ens ofereix el cel,
ens capfiquem en produir més claror a la fosca nit.
Tornem a caure sota els paranys de que el dit,
és molt més important que allò que assenyala.
Estirem-nos en la sorra d'aquesta platja,
cadascú a una cala i un lloc diferent;
desfogant-nos cercant l'estrella oblidada
per la conjunció dels nostres ulls,
destrossada per la realitat en què vivim;
perduts en un mateix món, emmudint els crits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada