Malaltia terminal

Malaltia terminal

Sellejats els teus llavis,
que dels meus mai més seran esclaus.
Ara sóc jo l'esclau de mi mateix,
de mi, de la tristesa i la soledat.

I ja puc cridar pel desert,
que en aquests indrets ningú m'escoltarà;
ànima en pena que el vent esborra el pas,
sentiments tancats en aigua salada.

Fredes les nits, una altra nit,
ja m'agradaria que tot fos com pluja en primavera;
oblidar-te sense esment ni prejudicis
i que el vent s'emportés el record que has deixat en mi.

Em falta l'aire per expulsar el verí
que has deixat en el batec del meu cor,
que em sentència a cadena perpètua
en un oblit sense fi.

Cicatrius mal tancades que esquinça l'ànima,
mancances de solucions d'aigua i sal;
si el teu fibló m'ha infectat per tot el cos
i el remei ja no funciona treballant amb fang.

Esculpint la teva imatge dins el cap,
febre accelerada de bons records;
ja només queden les fotografies
i una malaltia impossible de curar.