L'acceptació

L'acceptació

Només demano una resposta,
què puc fer si no es compleixen les meves pregàries?
No comprenc la realitat que m'envolta;
m'empresonen les imatges dels somnis.

No he estat una pedra en el teu camí,
però no nego haver-me plantat en ell.
Què faig si ara he perdut el rastre
deixant enrere el meu present?

I en la brisa de l'aire sento el teu perfum;
en l'impacte els teus braços ofegant-me.
Maleïts records que no puc oblidar
si quan tanco els ulls veig la teva imatge.

Com rectifico aquesta condemna
si no aconsegueixo el perdó propi?
Aleshores, sóc culpable de l'afirmació
o sóc esclau de la negació?

Només trobo una solució d'unicitat,
que raona el fet que quan la nit és gris i freda,
hi manca l'escalfor de les teves paraules.

Una única explicació de perquè el cel és núvol
si a les estrelles les arrauleix l'aire.

Possiblement trobi les respostes si, finalment,
accepto que ja no hi ets, que estic amb els ulls embenats
i jo, només he tingut mala sort.