Síndromes florals (Pol·len)
Ja
fa unes setmanes que ha començat,
l'equinocci
de primavera ens atrapa,
la
flora i la fauna comencen a treballar,
com
bé diu el nom, en les primeres verdors de l'any.
De
sostre un cel blau i clar,
núvols
d'escuma blanca s'instal·len,
tot
és harmonia i plaer
en
una simfonia de canvi i de caos.
De
sobte, petites partícules esfèriques
s'alcen
pel cel, surant pel mateix,
espermatòfits
renaixents volen conquerir
els
camps verds i tenyir-los de colors.
Durant
la tercera trentena el vent
arrossegava
la llavor de les mares,
per
donar vida als habitants d'un imperi primaveral,
anemòfils
perduts en la transició.
Però
els temporals amenacen ,
en
breus comencen a entrar en escena;
inflen
els col·lectius de microgametòfits
i
ja no desafien les lleis de la gravetat.
No
obstant això, la lluita permanent,
la
insistència en l'existència fa que,
les
plantes hidròfiles agafin la força
quan
el cel blau comença a plorar.
Temps
caòtic. La supervivència agafa força,
animals
i flors comencen la lluita per la victòria,
la
subsistència crea la dependència
que
els aparella sempre en aquestes èpoques de l'any.
Zoofíliques
maternes donen la vida,
persuasions
perverses per dominar;
pobres
bèsties que creuen que s'alimenten
i
el que fan també és transportar.
I
no poden evitar l'atracció dels colors,
de
les olors que els hi donen aliment i refugi.
Síndromes
florals que els apoderen,
per
poder esquivar la fi de l'existència;
doncs
sabem que aquest any,
la
lluita seguirà fins a principis de solstici,
emplenant
el paisatge d'esferes groguenques
i
els ecosistemes de colors vius i passionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada