Després de la tempesta, arriba la calma, inquieta per culpa de les pors d'una altra contratemps, ja sigui extern o intern...
Calma inquieta
M'arrossega
contra tot pronòstic,
jo
només intento escapar,
oh!
monstres de gas que disparen,
molècules
humides contra el meu cos.
Buscant
refugi el trobo en les fulles,
tot
i que alguna em fa el parany;
de
ruixar-me de cap a peus
o
d'enfrontar-me amb les erugues.
I
em torna a arrossegar,
sacseja
el cel blau que feia de matinada
i,
incontroladament s'endu la petita fulla
amb
la que jo havia trobat suport.
S'apropa
el bon temps,
però
per contra esdevé tempesta,
ara
només és el fort vent
qui
em priva d'arribar a casa.
La
situació es calma,
sabem
que després del fred tenim refugi,
sobre
el mateix ecosistema
en
què nosaltres vivim.
Cal
afanyar-se, no deixar rastre,
a
poc a poc el sol surt, negligint els núvols,
però
el vent no s'apaga;
ja
vindrà quan tot es calmi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada