Cada rosa te la seva estella i, precisament aquesta està situada en el lloc més inesperat de la flor. La llegenda de Sant Jordi és de les clàssiques històries de dracs i princeses, però amb un cavaller que quan matà el drac la sang d'aquest es transformà en roses per a la doncella. Sant Jordi, patró de Catalunya, és quan situa la data oficial per a que les parelles es regalin roses i llibres els uns als altres.
De totes maneres no oblideu que pels qui encara tenim estelles clavades, espases de cavallers o de guerreres; que la sang que vessem malgrat no es transformi en roses, ni el vent en fulles llibres, tenim la satisfacció de respirar l'aire fresc que ens envolta, l'aroma de totes les flors i enriquir-nos de tots els llibres. No oblideu que una flor no fa primavera, però tampoc un dia o un regal. Gaudiu de vosaltres mateixos!
Camins de roses i gallarets
(Sant Jordi)
L'aigua
que durant aquests dos mesos ha caigut,
ha
esborrat molts versos d'aquestes terres,
fonent
la tinta amb el paper fent esborranys,
deixant
enrere les paraules per fer-ne l'oblit.
Però
no és l'oblit el qui perdura,
sinó
l'eternitat, que en dies de primavera
sorgeixen
de cada flor, cada pensament,
cada
olor, cada batec del sol en les ombres.
Queden
enrere les petjades del nostre patró,
perdudes
en llegendes que any rere any es recorden.
Un
cavall blanc ple de batalles recorria,
els
indrets més amagats del nostre país.
Fou
a la vila de Montblanc,
un
meravellós dia de primavera,
quan
la jove princesa d'aquell indret,
va
escollir el destí de l'eternitat.
Una
branca més curta que a la resta,
jugava
a ser déu amb les vides de les persones.
Tot
ésser humà d'aquella zona,
s'exposava
dia a dia al joc de la pervivència.
Fou
aleshores quan un galant cavaller
arribà
amb la situació extremada.
Una
creu vermella amb un fons blanc
i
un escut, espasa i llança preparades per ser emmarcades.
El
prodigi primaveral decorava amb flors silvestres
el
paisatge per on el cavaller deixava rastre.
Roselles
bategant amb força en el fons verd
i
que mica en mica l'emplenava de carmesí.
La
seva llança penetrà en el cos de la monstruosa fera,
que
des de feia mesos empaitava als vilatans.
Ni
les seves urpes ni els seus queixals
van
evitar que la seva mort fos quelcom a recordar.
La
bèstia queia a terra, sense cap mena d'esment,
de
la sang s'hi feien roses, vermelles, latents.
L'amor
de la jove princesa cap al perfecte cavaller,
feien
de la rosa al 23 d'abril un cor d'amor i sentiment.
Sobre
caminets plens de roselles va arribar
i
sobre pètals de roses s'esfumà.
Any
rere any en aquesta data,
emplenem
els carrers amb la sang de les roses,
amor
etern a la terra, entregant el nostre cor amb els pètals de foc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada