Abril plujós (Trista primavera)

Recordeu aquell inici d'abril amb la pluja caient sense descans? Allò era l'abril i no l'estiu que tenim avui dia sobre els nostres caps. És per aquest motiu que vaig escriure aquest poema, per allò que diuen que a l'abril, pluges mil...

Abril plujós (Trista primavera)

Es pot respirar en l'aire,

t'endinses per un paisatge que creies conegut,

que havies desxifrat part per part i,

tot i així, et sorprèn a la primera de canvi.

I tot allò que creies blanc ara és negre,

tota la llum es transforma en foscor,

tots els ocells emmudeixen,

totes les flors s'inoloren per la terra mullada.

Per contra, les últimes ventades de març

colpegen contra l'ànima,

deixant indefensa tota planta creixent,

erosionant els marges i perfils de l'essència.

Sobre la terra mullada petjades,

les millors empremtes del destí

són les que indiquen el passat existent,

les que marquen un futur imminent.

És doncs, allà, vora el mar,

on les petjades deixen la marca,

on no hi ha res més enllà d'aquell paisatge,

oh blau infinit en aquest ocàs ple de sentiment.

I cloent els ulls, deixant només el sentit de l'oïda visible,

te n'adones de com les onades van i venen,

no importa que el sol s'amagui,

tot és més clar, més intens, abans de la penombra.

I quin és el sentit de la vida?

Tot oracle es presenta en el cel etern,

esfera brillant, presonera dels meus somnis,

presonera d'il·lusions i sentiments, reflexes sobre el mar.

Em torno a preguntar,

quin és el sentit de la vida?

Alço la mirada, el cel és brut,

cau aigua neta, tot esdevé segons el temps,

té sentit continuar?