La despedida es el umbral del cielo y la esencia del infierno

dilluns, 29 d’abril del 2013

Trencaclosques amb sentit

Poema breu avui per acabar aquest mes d'abril que, com bé diu la dita, pluges mil. És una poesia escrita dins la situació de nits fredes de primavera i versos recitats per dir bona nit d'una manera diferent, trobar sentit a un trencaclosques que sembla que cada dia sigui més complicat per avançar, el trencaclosques de la vida.



Trencaclosques amb sentit

En l'aire es respira calma freda,
tot es fred, tot és gris.
Busco la llum en els teus ulls,
m'enamoren.

Tanca els ulls, descansa amb calma,
que d'aquí res t'envoltaré amb els meus braços.
Sigues pacient, endreça l'ànima,
encaixa els bocins d'aquest trencaclosques,

que aquesta vida, amb tu; té sentit.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Morfismes ofegats

Avui continuarem amb les poesies després d'un inici de cap de setmana mogudet. Avui toca:

Morfismes ofegats
Plou sobre mullat,
aquest equinocci està sent inestable,
provoca canvis de sentiments
i una alteració considerable dels sentits.

Et sents sensible,
qualsevol cosa és evident,
excusa per destacar un cert grau neuròtic,
és doncs quan comencen les gotes.

Quina desesperació que es transmet pels arbres,
el vent arrossega les esferes líquides,
amb un fort desig d'exhaurir l'essència
ni el tímid sol aconsegueix apagar-les.

Plou i aquestes tímides gotes,
ara blanques, un xic salades,
llisquen sobre una superfície vertical,
sense cap més fregament que la capa donada.

Sense desafiar la llei de la gravetat,
sense tenir por de caure al terra,
tot allò quan creies que simplement estaves xop
ara es transforma en ofegat.

Quina ironia de morfisme,
quan s'escriu en paper mullat,
no per les gotes que cauen en el paisatge,
sinó per les que escriuen aquests vers.

dijous, 25 d’abril del 2013

Ulls encreuats

Continuem presentant poemes de la secció de primavera, com durant la resta de primavera que portem, del segon llibre de poemes ... vora el mar. En res suposo que s'aniran acabant i per fer-ho lligar tot, aniré publicant artícles, escrits i altres fins a arribar a la secció d'estiu. Avui, ulls encreuats.

Ulls encreuats

Aquí estic, esperant a maig.
Feia temps que no escrivia,
la primavera altera les hormones
i les idees del pensament.

Però aquí hi torno a ser.
Aquesta estació és massa maca
pel meu estil d'escriure,
sempre prefereixo les coses tristes a les alegres.

Avui és diferent.
Desitjo amb bogeria veure els teus ulls verds,
brillants, radiants;
plens de vida i enamorats.

Odio veure'ls tristos, apagats;
amb el sol que la primavera
ens regala a cada instant,
amb la mateixa passió en què et miren els meus.

I és tan sols una mirada,
o que els nostres ulls s'encreuin;
perquè dins d'aquests s'hi fa la nit
en petits instants i segons

i la felicitat junta amb el teu cor.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Camins de roses i gallarets (Sant Jordi)

Cada rosa te la seva estella i, precisament aquesta està situada en el lloc més inesperat de la flor. La llegenda de Sant Jordi és de les clàssiques històries de dracs i princeses, però amb un cavaller que quan matà el drac la sang d'aquest es transformà en roses per a la doncella. Sant Jordi, patró de Catalunya, és quan situa la data oficial per a que les parelles es regalin roses i llibres els uns als altres.

De totes maneres no oblideu que pels qui encara tenim estelles clavades, espases de cavallers o de guerreres; que la sang que vessem malgrat no es transformi en roses, ni el vent en fulles llibres, tenim la satisfacció de respirar l'aire fresc que ens envolta, l'aroma de totes les flors i enriquir-nos de tots els llibres. No oblideu que una flor no fa primavera, però tampoc un dia o un regal. Gaudiu de vosaltres mateixos!   



Camins de roses i gallarets (Sant Jordi)

L'aigua que durant aquests dos mesos ha caigut,
ha esborrat molts versos d'aquestes terres,
fonent la tinta amb el paper fent esborranys,
deixant enrere les paraules per fer-ne l'oblit.

Però no és l'oblit el qui perdura,
sinó l'eternitat, que en dies de primavera
sorgeixen de cada flor, cada pensament,
cada olor, cada batec del sol en les ombres.

Queden enrere les petjades del nostre patró,
perdudes en llegendes que any rere any es recorden.
Un cavall blanc ple de batalles recorria,
els indrets més amagats del nostre país.

Fou a la vila de Montblanc,
un meravellós dia de primavera,
quan la jove princesa d'aquell indret,
va escollir el destí de l'eternitat.

Una branca més curta que a la resta,
jugava a ser déu amb les vides de les persones.
Tot ésser humà d'aquella zona,
s'exposava dia a dia al joc de la pervivència.

Fou aleshores quan un galant cavaller
arribà amb la situació extremada.
Una creu vermella amb un fons blanc
i un escut, espasa i llança preparades per ser emmarcades.

El prodigi primaveral decorava amb flors silvestres
el paisatge per on el cavaller deixava rastre.
Roselles bategant amb força en el fons verd
i que mica en mica l'emplenava de carmesí.

La seva llança penetrà en el cos de la monstruosa fera,
que des de feia mesos empaitava als vilatans.
Ni les seves urpes ni els seus queixals
van evitar que la seva mort fos quelcom a recordar.

La bèstia queia a terra, sense cap mena d'esment,
de la sang s'hi feien roses, vermelles, latents.
L'amor de la jove princesa cap al perfecte cavaller,
feien de la rosa al 23 d'abril un cor d'amor i sentiment.

Sobre caminets plens de roselles va arribar
i sobre pètals de roses s'esfumà.
Any rere any en aquesta data,
emplenem els carrers amb la sang de les roses,
amor etern a la terra, entregant el nostre cor amb els pètals de foc.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Síndromes florals (Pol·len)

Entrada ràpida! Feliç resaca pels/per les qui/que vau sortir ahir de farra per Breda! I feliç dia pels/per les qui/que sentin certa emoció pel pol·len en dies de primavera... les alèrgies són molt dures!


Síndromes florals (Pol·len)

Ja fa unes setmanes que ha començat,
l'equinocci de primavera ens atrapa,
la flora i la fauna comencen a treballar,
com bé diu el nom, en les primeres verdors de l'any.

De sostre un cel blau i clar,
núvols d'escuma blanca s'instal·len,
tot és harmonia i plaer
en una simfonia de canvi i de caos.

De sobte, petites partícules esfèriques
s'alcen pel cel, surant pel mateix,
espermatòfits renaixents volen conquerir
els camps verds i tenyir-los de colors.

Durant la tercera trentena el vent
arrossegava la llavor de les mares,
per donar vida als habitants d'un imperi primaveral,
anemòfils perduts en la transició.

Però els temporals amenacen ,
en breus comencen a entrar en escena;
inflen els col·lectius de microgametòfits
i ja no desafien les lleis de la gravetat.

No obstant això, la lluita permanent,
la insistència en l'existència fa que,
les plantes hidròfiles agafin la força
quan el cel blau comença a plorar.

Temps caòtic. La supervivència agafa força,
animals i flors comencen la lluita per la victòria,
la subsistència crea la dependència
que els aparella sempre en aquestes èpoques de l'any.

Zoofíliques maternes donen la vida,
persuasions perverses per dominar;
pobres bèsties que creuen que s'alimenten
i el que fan també és transportar.

I no poden evitar l'atracció dels colors,
de les olors que els hi donen aliment i refugi.
Síndromes florals que els apoderen,
per poder esquivar la fi de l'existència;

doncs sabem que aquest any,
la lluita seguirà fins a principis de solstici,
emplenant el paisatge d'esferes groguenques
i els ecosistemes de colors vius i passionals.


divendres, 19 d’abril del 2013

Temporal primaveral (gotes de pluja)

Crec que avui és un bon dia per el poema que toca, perquè quan creus que el cel és clar i el dia apreta amb la calor, sempre et pots trobar amb un xàfec primaveral.


Temporal primaveral (gotes de pluja)

El dia s'entristeix,
l'estació ens regala instants de rebuig
que contraresta amb tots els aspectes
de la bellesa del mes d'abril.

El cel és negre,
tan negre com l'atzabeja en què els núvols
si reflecteixen deixant enrere els rajos
d'aquell sol que amenaçava calor.

Recorda aquells dies de vent de març,
però amb certs tocs del fred d'hivern.
Ambdues arrossegaven les gotes furioses
que atacaven a una indefensa edelweiss.

T'entristeix la situació,
tanta bellesa destruïda pel que també era bell,
però ara la pluja insisteix en mullar els papers
on escriu la primavera.

I tots aquells versos que volies regalar-li,
els més bonics, els més preciosos;
ara responies com si li escriguessis
a la seva antagonista, la tardor.

La indecisió no et deixa contemplar el paisatge,
que tot i ser encantador, en aquests moments no
poden amb l'aire trist primaveral.

Plou i no portes paraigües,
les rodes dels cotxes t'esquitxen el fang.
Dies tristos, llums apagades, gotes de pluja.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Abril plujós (Trista primavera)

Recordeu aquell inici d'abril amb la pluja caient sense descans? Allò era l'abril i no l'estiu que tenim avui dia sobre els nostres caps. És per aquest motiu que vaig escriure aquest poema, per allò que diuen que a l'abril, pluges mil...


Abril plujós (Trista primavera)

Es pot respirar en l'aire,
t'endinses per un paisatge que creies conegut,
que havies desxifrat part per part i,
tot i així, et sorprèn a la primera de canvi.

I tot allò que creies blanc ara és negre,
tota la llum es transforma en foscor,
tots els ocells emmudeixen,
totes les flors s'inoloren per la terra mullada.

Per contra, les últimes ventades de març
colpegen contra l'ànima,
deixant indefensa tota planta creixent,
erosionant els marges i perfils de l'essència.

Sobre la terra mullada petjades,
les millors empremtes del destí
són les que indiquen el passat existent,
les que marquen un futur imminent.

És doncs, allà, vora el mar,
on les petjades deixen la marca,
on no hi ha res més enllà d'aquell paisatge,
oh blau infinit en aquest ocàs ple de sentiment.

I cloent els ulls, deixant només el sentit de l'oïda visible,
te n'adones de com les onades van i venen,
no importa que el sol s'amagui,
tot és més clar, més intens, abans de la penombra.

I quin és el sentit de la vida?
Tot oracle es presenta en el cel etern,
esfera brillant, presonera dels meus somnis,
presonera d'il·lusions i sentiments, reflexes sobre el mar.

Em torno a preguntar,
quin és el sentit de la vida?
Alço la mirada, el cel és brut,
cau aigua neta, tot esdevé segons el temps,

té sentit continuar?



dilluns, 15 d’abril del 2013

Llum de l'esperança, opac resistit

Des de dijous he tingut uns dies mogudets, m'alegro la veritat, però no he pogut renovar per res el blog. Així que avui, després d'un merescut descans, continuem:

Llum de l'esperança, opac resistit

Ja ho van dir a l'orient en el seu moment,
tota persona en el món
té una part bona i una de dolenta i
que en diferents proporcions es compensen.

És tan fàcil com creure que dins el bé
pot habitar el mal i viceversa.
Perquè dins la foscor sempre existeix la llum de l'esperança,
perquè dins la claror sempre existeix l'opac resistit.

I quin símbol més apreciat per expressar-ho tot
sinó tots els antagonistes principals?
Ens endinsem dins la religió? El ying i el yang;
o dins la cromologia? El negre i el blanc.

Tan és ara el sistema de referència,
no canviarà pas mai el punt de vista.
Aquests dos resten permanents sobre els teus teixits
sempre latents i eixerits.

T'observo i tu ho fas amb deteniment.
Animal d'ulls verds i tendres,
que la teva fixa mirada transmet
nerviosisme, seguretat, recolzament o qualsevol mena de sentiment.

Sé que com el món necessites l'aigua,
és essencial i necessari per subsistir.
Doncs bé, no saps llegir, amb prou feines escoltar;
però el teu ronroneig és suficient

per saber que per mi, ets molt important

dimecres, 10 d’abril del 2013

Cara al vent, contra corrent

Avui, el següent poema de l'apartat de primavera de ... vora el mar, narra la historia d'una relació en la majoria de casos, les discrepàncies i com és millor acceptar-les. L'altre dia em va venir al cap una metàfora: "D'un gra de sorra no es fa una muntanya si no tens a una persona que et vagi donant sorra i una altra que te l'agafi".


Cara al vent, contra corrent
No dubtaré mai
sobre les disjuncions que se'm presenten,
doncs sé clarament el què és el que desitjo
i no penso parar de lluitar.

Les paraules són paraules
i un vent tranquil i calmat pot actuar,
enduent-se-les lluny dels llavis que prometen
incomplint el pensament desitjat.

Doncs quatre lletres amb significat
tenen un pes absurd i insignificant;
la força de transmetre-les poden ser gegants
però de res serveixen si se les emporta el vent.

Difonc l'aire amb l'ajuda d'una cigarreta,
ara el vent és dens, espès.
Cada calada de fum contaminat calma el meu cos,
ara la relaxació ajuda a pensar.

Cal anar de cara al vent,
Raimon va dir-ho per la lluita de quelcom estimat.
Ara faig el mateix, de cara al vent,
lluitant a contra corrent.

Només serveix actuar,
no perdre's en disjuncions ni discrepàncies,
ser valent, barallar-se per aconseguir el teu propòsit
i no apartar-me del teu costat...

... junts cercarem la felicitat.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Perdut en disjuncions

Qui diu que aquest temps és una merda? El problema que tenim és que ja no ens enrecordavem ni de com era la primavera! Va que d'aquí res tenim dies de sol i platja barrejats amb aigua i vent!



Perdut en disjuncions
Desafies el temps,
et fons amb ell i no passen els segons;
les distàncies es fan negligibles
davant l'aturada temporal.

La mirada està perduda,
no tens el cap enlloc,
cos i ànima en disjunció,
cor i cap en discussió.

Les idees són clares,
les marca el dia bonic que fa;
perdut dins la teva mirada,
perdut dins els records.

Sóc de tot arreu i,
al mateix temps, no en sóc de cap;
crisi d'identitat davant els teus ulls,
excés de sensibilitat respecte la situació.

Les plantes floreixen,
els ocells canten amb força
en veure il·luminar al sol amb potència;
però no trobo l'energia enlloc.

Primavera, primavera,
on s'amaga la teva esplendor?


dijous, 4 d’abril del 2013

Contradiccions

Bogeries d'aquell temps que sempre queden en contradiccions...


Contradiccions

Fondre'm lentament amb l'aigua,
desaparèixer d'aquest món universal,
poder ser efímer i etern;
desconnectar d'aquesta bombolla que m'empresona.

No patir per escampar-me pels camps,
cada molècula del meu cos repartida
en petits bocins de substàncies aquoses,
esperant trobar destinatari anònim.

Poder decidir el moment per rebentar.
Tot s'acaba. L'inici del final és immediat
i, de sobte, sense voler rectificar,
m'agradaria tornar enrere per aturar el mal.

Sembla contradictori, no voler rectificar
i a la vegada voler tornar enrere.
No ho sembla, ho és i això m'incita a aconseguir-ho,
a lluitar per les coses que estimo.

Puc rebentar avui, com vaig poder ahir,
com podré demà.
Les forces de contenció són ínfimes,
però les forces per subsistir, infinites.


dimarts, 2 d’abril del 2013

Calma inquieta

Després de la tempesta, arriba la calma, inquieta per culpa de les pors d'una altra contratemps, ja sigui extern o intern...


Calma inquieta

M'arrossega contra tot pronòstic,
jo només intento escapar,
oh! monstres de gas que disparen,
molècules humides contra el meu cos.

Buscant refugi el trobo en les fulles,
tot i que alguna em fa el parany;
de ruixar-me de cap a peus
o d'enfrontar-me amb les erugues.

I em torna a arrossegar,
sacseja el cel blau que feia de matinada
i, incontroladament s'endu la petita fulla
amb la que jo havia trobat suport.

S'apropa el bon temps,
però per contra esdevé tempesta,
ara només és el fort vent
qui em priva d'arribar a casa.

La situació es calma,
sabem que després del fred tenim refugi,
sobre el mateix ecosistema
en què nosaltres vivim.

Cal afanyar-se, no deixar rastre,
a poc a poc el sol surt, negligint els núvols,
però el vent no s'apaga;
ja vindrà quan tot es calmi.