Penombra

Penombra

La lluna va jugant amb els estels,
serà la força gravitatòria que les uneix
o per la intensitat que genera la conjunció
del destí de dues persones?

La teoria del tot encara no ha estat resolta,
aleshores, on s'amaga la resposta?
Del cel a l'infern hi ha un gran camí a recorre,
però la vida no ens dóna temps a donar-li gaires voltes.

Intento unificar les idees,
planificar totes les lleis que ens envolten,
però des de que ens vam separar,
vaig decidir cercar la teoria del res.

El res dóna lloc al fet,
de que si totes les lleis ens van ajuntar;
totes elles ens van disjuntar
i el temps, que era etern, se'ns en va anar de les mans.

Recordo que en l'encreuament de les nostres mirades,
es va produir una gran interacció electromagnètica
i que tant amb l'enllaçada com amb la ruptura,
es feien presents les forces nuclears, dèbil i forta.

Restant en repòs en les cendres d'aquest infern,
alço la vista al cel que tots dos vam crear plegats.
Si en la llum viatja l'esperança i un món fet de colors,
existeix la possibilitat d'unificar el tot i el res.

Perquè per a què la lluna deixi de jugar amb els estels,
necessitem que la nit deixi de ser fosca i clara,
que el monstre que ha estat devorat per les muntanyes,
reneixi de les tenebres i regni en el cel astral.

...jugant amb els estels (2011)

Bon dia a totes i tots!

Avui presentem nou llibre de poesia, ...jugant amb els estels.

Caminar pels camins de l'oblit és complicat i, sovint, fàcil perdre's en els

records que en un temps passat vas dedicar-hi tot el teu amor, somriures,

aventures, experiències... la teva vida. I quan dediques la teva vida i tot

esclata, aquesta es trenca en bocins que cada un d'aquests necessiten una

mica de la persona a qui enyores per poder-los ajuntar. És doncs quan,

seguint el camí que la vida ofereix, et guies pel rastre del vestit que

acomoda a la lluna cada nit quan el cel és clar, busques jugar amb les

estrelles i cercar aquella esperança, aquell sentit comú que, un cop que la

lluna ja no és el teu centre d'atenció principal, trobes que les estrelles es

tenen l'una al costat de l'altra i que la lluna, vol jugar amb elles per fer-nos

oblidar que, en qualsevol racó del planeta, existeix una possibilitat, que tots

dos estiguem mirant el mateix estel, cercant l'últim pas que ens queda per

l'oblit, però recordant que el joc d'aquest, com el dels estels, és un joc infinit

i per a la eternitat.

Aquest és la continuació directe de La lluna i està escrit en la darrera etapa del 2011, entre l'estiu i la tardor pel simple fet de què, un cop que la lluna deixa de jugar amb nosaltres, nosaltres la deixarem jugar amb les estrelles i aquesta situació a sorgit en aquest període temporal. 

Com és habitual, us deixo les cites d'inici de llibre:

“Y ahora estás en mi lista de promesas a olbidar,

todo arde si se aplica la chispa adecuada”

[La chispa adecuada, Enrique Bunbury (Héroes del Silencio)]

“Con mi mala estrella, aún sigo pensando en ti.

Quién me vende una alma y me presta esperanza...”

[El fin del camino, Txus (Mägo de oz)]

“Sé molt bé que des d'aquest bar,

jo no puc arribar on ets tu.”

[Boig per tu, Pep Sala (SAU)]

“El universo es tan grande que a veces,

conviene salirse y volverse a encontrar”

[Lagunas de memoria, Konsumo respeto]

La lluna (2011) Format físic

Bon dia!

I amb la lluna em mira finalitza els poemes que es poden trobar al llibre de La lluna. Us deixo un enllaç on podeu trobar el llibre en format físic:

http://www.lulu.com/shop/samuel-m%C3%A1rquez-hern%C3%A1ndez/la-lluna/paperback/product-21842467.html

També el podeu trobar en castellà!

En un parell de dies, tornem amb més, presentant el darrer volum d'aquesta trilogia i cinquè llibre de poesia: ...jugant amb els estels.

Salut!

La lluna (em mira)

La lluna (em mira)

La lluna em mira,
la nit em parla,
les estrelles envegen
la simfonia que ens atrapa.

Perquè a elles les observo,
però les privo d'enganxar-se
amb la connexió recíproca que uneix,
el meu amor amb ses paraules.

Poden marcar-me com a boig,
si en els escrits de les constel·lacions
recito versos amb el teu nom.

Tinc molts motius per iniciar aquest viatge,
de bogeria extrema sense la lluna,
si aquesta la deixo jugant amb els estels;

      per això, pel camí de l'oblit,
      seguint les meves passes...
      la lluna, em mira.

Destapant-me els ulls

Destapant-me els ulls

Benes de nostàlgia tapen la visió,
no deixen veure més enllà dels records,
no deixen que la sang arribi al cor
i obstrueixen les venes que un fibló;

punxa amb intensitat cada vegada
que el meu cap pensa en tu i en la tornada
de llunes, d'estrelles, de nit a matinada;
de sentir que la rutina ha estat a la fi trencada.

I ara que les mans pel temps han quedat gastades,
puc fer més força i resistir la forta fiblada,
que aquella tarda de gener la vida generava.

Que les paraules i les passes queden pautades,
que la distància entre el record i l'oblit queda marcada
i sabent el camí, ja no és tan difícil l'arribada.

La vida

La vida

La vida és un seguit de moments
posats consecutivament i sense pèrdua,
el destí i la casualitat s'han de veure
per comprendre que l'existència és negligent.

I amb tot, la vida és com un dominó,
peces construïdes per la conseqüència,
esperant la causa de la forta empenta
que genera la sensació de destrucció.

I una rere l'altra aniran caient,
s'aproximaran per arrossegar-te cap endavant,
és aquí quan nosaltres diem naixement.

I quan rebem l'impacte de l'espant,
quan ja no quedi cap moment,
veurem que la peça final cau i tot ha estat un engany.

L'estereotip de l'heroi (format físic)

Bon dia!

Com és habitual, un cop presentades les seccions de l'estudi i el treball de l'estereotip de l'heroi, us deixo l'enllaç amb el format físic per si alguna persona el vol.

En aquest, trobareu imatges, uns annexes extensos i tota la bibliografia i filmografia utilitzada per a realitzar-lo.

Agraeixo infinitament a Xavier Lluna per mostrar-me un camí tan fascinant!

http://www.lulu.com/shop/samuel-m%C3%A1rquez-hern%C3%A1ndez/lestereotip-de-lheroi/paperback/product-22139132.html

Salut!

Comprenent la negació

Comprenent la negació

La imatge de la lluna reflectida en l'aigua,
qualsevol indret és perfecte quan les onades ballen,
trencant la simetria esfèrica quan les ones no callen,
en la difracció de la llum en partícules i en l'aire.

Fracassant en la vida i esborrant les petjades,
marcades pel retornar del teu nom vora el mar.
A les ferides de guerra les obre el cel clar,
que en albades solejades cicatritzen les aigües salades.

Amb les empremtes que ja no tinc,
escriure versos buits i incomprensibles;
gastats pel paisatge àrid i humit.

Doncs de l'amor a l'odi no és camí inaccessible,
ni porta obligada que els meus dits al pany han d'obrir;
sinó més bé una via ràpida per saber que la negació és comprensible.

Nits bohèmies (l'hora d'oblidar)

Nits bohèmies (l'hora d'oblidar)

És difícil veure que tot crema,
quan els de fora ja han vist el fum.
Aquest, s'enlaire cel amunt,
que les ombres de la nit esperen.

Nits bohèmies i somiadores,
que difereixen d'allò que és real.
En un obrir i tancar d'ulls, tot igual,
quan a l'harmonia hi falten les hores.

I els segons s'escapen entre els dits,
maleeixes els records i les imatges
que el teu cor amaga dins.

Les agulles s'encallen amb els engranatges,
tornen a marcar l'hora de l'oblit
i els minuts perduts observant l'onatge.

L'estereotip de l'heroi (9. Conclusions)

9. Conclusions

La idea de l’heroi, el seu estereotip, no ha canviat al llarg del temps. Han passat segles des de la primera idea de l’heroi fins a l’actualitat i encara es manté el seu significat. Continua amb les constants de la idea de bé en contraposició del mal, de l’ésser amb poders, un justicier, una persona que ha realitzat grans gestes sense demanar res a canvi, i ha passat o sembla que hagi de passar a la història. 

L’estereotip dels l’herois ens diu que lluiten per defensar la justícia i per aconseguir la pau. La majoria lluiten per protegir la seva terra, el seu país o els seus ideals d’una manera altruista. És una responsabilitat que té com a recompensa el benefici de tothom i la fama. Però en aquest camí sorgeixen uns antagonistes que, en tots els casos que hem observat, intenten fer la vida impossible a l’heroi o, fins i tot, aniquilar-lo. Aquest mal personificat també ha seguit els mateixos passos que l’estereotip de l’heroi i la seva vida no ha variat al llarg dels segles.

Tot heroi, per enfrontar-se a les adversitats que li provoqui l’antagonista, necessita un domini sobre les seves habilitats i una preparació prèvia. Aquesta formació l’hem vista en tots els herois, tret d’Atena que ja va néixer preparada per a la lluita. 

Un cop acabada aquesta formació potencien les seves habilitats i dificulten la derrota, tret de quan els ataquen directament al seu punt feble. Per aquesta raó un heroi no és perfecte, té defectes i coneix la mort. L’únic heroi estudiat, que en aquest cas és una heroïna, que no pot morir, és la dea Atena. Tots els altres no poden defugir una mort segura. Aquesta última és una característica que també porta sobre les espatlles l’estereotip de l’heroi des dels inicis. 

Aquest terme de la mort és anomenat en sentit literal, però si l’analitzem des d’un punt de vista figurat o retòric, al llarg del temps, no només perviuen les característiques, sinó que també son  recordades i romanen vives la seva imatge i les seves gestes. 

Per tal d’acabar hem realitzat un quadre (p. 43) en què apareixen tots els herois que hem estudiat i els trests que els caracterítzen. Si l’analitzem verticalment, veiem una diferència que separa els herois anteriors i posteriors al segle xx amb relació a les seves característiques. La majoria comparteixen molts trets, però el naixement en condicions extraordinàries i el genius loci només es veuen en els herois anteriors al segle xx. Per altra banda, els herois posteriors al segle xx, deixen més de banda aquests dos aspectes i, en canvi, recullen dos aspectes que en els herois anteriors no estaven recollits: el vestit distintiu i la doble vida. 

Aquesta observació ens fa obrir una hipòtesi que podria constituir un treball posterior al que hem desenvolupat. Aquesta hipòtesi  és la resposta del perquè d’aquesta separació de característiques. Possiblement sigui pels avenços científics, ja que tracen una línia per la qual moltes teories del naixement queden anul·lades per impossibilitat. També implica que el genius loci no es consideri com abans. La globalització afavoreix la mancança d’aquesta característica en els herois moderns a causa que el món comença a “unir-se” en una manera determinada de pensaments, ideologies i maneres d’actuar. També la cultura més generalitzada i les menors diferències entre totes les persones del món, fan que l’estereotip de l’heroi sigui el mateix a tot arreu, que se’n generalizi una visió. Pel que fa a la doble vida i al vestit distintiu és una mena de desvinculament de la resta de persones, una forma d’aïllar-se de la seva rutina i de ser diferenciats de la resta d’humans. A més, no  deixa de representar el conflicte personal de l’heroi: el dilema i la responsabilitat.

Si observem el quadre horitzontalment, destaquem els herois treballats amb relacio al nombre de característiques que compleixen cadascun. Ens adonem que el prototip d’heroi, l’ideal, es troba en el personatge de Superman, que l’única qualitat que no conté és la de genius loci, ja que representa el bé per a tota la humanitat. Possiblement sigui així perquè està en una mena de punt de transició entre dos models d’heroi, l’antic i el modern observats més més amunt. Superman engloba totes les característiques de tots els herois anteriors a ell i els principals atributs dels herois del segle xx. En segon lloc, tenim Odisseu, el rei Artús i  Jaume i i, traspassant la barrera del segle xx, Batman, Daredevil i David Dunn, amb un 80% de les característiques observades. En aquest cas, veiem que els herois, ja siguin posteriors o anteriors coincideixen a posseir un alt percentatge de trets. De fet, els tres primers disposen de naixement en condicions extraordinàries i d’ésser genius loci, i els tres segons tenen doble vida i vestit distintiu. Els segueixen Tirant lo Blanc, Moisès i Gilgamesh; i darrere d’aquests V de Vendetta i Babe. Aquí arribem a l’equador del model d’heroi, amb l’aparició de la nostra heroïna, Atena. L’explicació és tan simple com dir que es deu al fet que no sols és considerada heroïna, també és una dea. En darrer lloc tenim en William Munny i en Bernie, amb un 40% i un 30% dels trets estudiats respectivament: el senyal inequívoc que es tracta de representants del concepte d’antiheroi.

El bosc

El bosc

Els arbres m'abracen a la nit freda,
m'escalfen amb les fulles que sorprenen,
de tacte suau amb ses va i venen,
mentre l'aire l'ànima despentinava.

I la brisa càlida transporta vida,
de riures morts i ple de penes,
de dunes de sorra sense arena,
de llàgrimes mudes que en solitud criden.

I malgrat les branques no deixin veure el cel,
ja arribarà la tardor que els condemni
quan de totes les fulles la boira faci el vel.

I amb el vent ferotge dels meus somnis,
bufaré les paraules que dels llavis fan recel
i de les promeses trencades el cor s'hi torni.

El camí de les estrelles (La lluna dividida entre els dos)

El camí de les estrelles (La lluna dividida entre els dos)

Avui la nit somriu,
la cara de la lluna transporta
la felicitat que la situació comporta
quan aquesta resta dividida entre els dos.

La sensació es transmet
pel camí que marquen les estrelles;
que malgrat a la vista siguin belles,
a la realitat evidencien la distància que ens separa.

Punts il·luminats al cel astral,
ínfimes esferes realment gegants,
pedres del camí celestial,

de somriures i esperances davant,
tristeses i vestits de dol en el passat,
de llunes d'altres galàxies per a poetes inspirats...

I, aquesta, dividida entre els dos,
transporta la llum eterna pel camí de les estels.

Resto amb els braços oberts

Resto amb els braços oberts

Resto amb els braços oberts,
esperant que el matí m'abraci,
esperant que el sol escalfi els indrets
que les ombres del passat refreden.

Segueixo dibuixant paraules sense sentit,
continuïtat uniforme de tristesa i solitud.
Encara resto amb les mans fermes,
anhelant que la tarda alci els somnis.

Perquè malgrat que els meus ulls no dormen,
el meu cos descansa perdut amb els estels,
desitjant que la nit s'arrupi a la meva espatlla

i jo, acariciant-la amb els meus dits,
precipito a la infinita falda astral,
i la lluna em bressola per oblidar el teu nom que s'acosta.

L'estereotip de l'heroi (8.Mort de l'heroi)

8. Mort de l'heroi

Un heroi, a diferència dels déus, no pot esquivar la cursa que tots els éssers vius tenim com a fi de la vida, la meta de la mort. 

Els déus són immortals, per això Atena no coneix el significat de la mort, en canvi, Gilgamesh, un cop Enkidu mor, deixa de banda la recerca de la glòria i intenta cercar desesperadament la immortalitat. Aquesta recerca, però, es torna insensata a causa que cap humà pot escapar de la mort. Odisseu tampoc pot fugir de la mort. En el seu cas és molt peculiar, a causa que si hagués acceptat Calipso com a la seva amant hauria accedit a la immortalitat que la dea li concedia; però Odisseu no volgué acceptar la petició pel gran afecte i amor que sentia per la seva muller, Penèlope. Per tant, haurà de morir, i ho coneixem quan, durant la seva estança a l’Hades, aconsellat per Circe,  parla amb Tirèsies de Tebes i aquest li explica les premonicions relacionades amb la seva mort. Ho comenta d’aquesta manera:

“ A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat.” (HOMER 1998: 261).

La profecia de Tirèsies va ser el punt de partida d’altres aventures d’Odisseu després de la mort dels pretendents. Amb tot, sabem que va existir una Telegonia, en la qual Telègon, un fill d’Odisseu i de Circe, va llevar la vida al seu pare. Jaume i també mor de vell, estant a València, El 1276. Després de tantes conquestes realitzades i tants anys en el poder, essent considerat guerrer del cristianisme i nomenat pel Papa, el rei aragonès i de terres catalanes no pot esquivar la parca i dona la seva vida a Déu. Observem així les paraules del Llibre dels fets i l’epitafi dedicat a ell al final:

“ I alguns dies més endavant, amb la intenció d’anar a Poblet i de servir la Mare de Déu en aquell lloc Poblet, havent ja partit d’Alzira i estant a València, s’agreujà  la nostra malaltia i fou voluntat de nostre Senyor que no poguéssim acabar el dit viatge que volíem fer.”

“I allí a València,

en l’any de 1276,

el 27 de juliol,

el noble En Jaume, per la gràcia de Déu

rei d’Aragó, de Mallorca i de València,

comte de Barcelona i d’Urgell

i senyor de Montpeller,

acabà els seus dies.

Que la seva ànima,

per la misericòrdia de Déu,

descansi eternament

en pau

AMÉN” 

(PUJOL 1991: 179-180)

També Tirant lo Blanc no pot escapar de les urpes de la mort. Després de fer fora els sarraïns de Constantinoble, Tirant va reconquistant tot el territori de l’Imperi i va alliberant les províncies i ciutats de Macedònia. Però quan es troba a Adrianòpolis agafa un refredat sobtat que li produeix un mal al costat tan fort que ell mateix sap que se li acosta la mort. Fa testament a favor d’Hipòlit, a causa que ell estava compromès amb Carmesina i anava a ser el nou rei del regne, i li redacta una carta a Carmesina. Però la parca li arribà anant cap a Constantinoble. Observem-ho en aquest fragment, en què Tirant diu les seves últimes paraules:

“[...] I mentre estava així parlant, Tirant va llençar un gran crit dient:

- Jesús, fill de David, tingues pietat de mi! Verge Maria, Àngel Custodi, Àngel Miquel, empareu-me! Senyor, en les teves mans encomano el meu esperit!

I dites aquestes paraules, va retre la seva noble ànima en braços del seu cosí.

Tots ploraven tristament i dolorosament, perquè per tot era estimat el príncep Tirant.[...] (MARTORELL 1994: 252)

Així fou com l’ànima de Tirant abandonà el món dels vius, i com a heroi el van enterrar junt amb Carmesina, qui morí mesos després. A la làpida es podia llegir:

“El cavaller que en armes fou el fènix

i la que fou de totes la més bella,

morts són aquí, en esta xica tomba,

dels quals el món ressona viva fama:

Tirant lo Blanc i l’alta Carmesina.”

(MARTORELL 1994: 260)

Ara, però, creuem el Mediterrani i part d’Europa per endinsar-nos en l’Anglaterra dels 90, on trobem V de Vendetta. Després de tota la seva lluita contra la dictadura i tots els seus contrincants, V rep ferides quan lluita contra el comissari. Aquestes ferides són tan profundes que no pot evitar que el seu alè se’n vagi i que deixi a mitges el seu últim acte terrorista. La seva companya, l’Evey, realitza aquesta última tasca, perquè ella creu que encara que V hagi mort, els seus ideals segueixen entre la gent, i no es perdran mai, perquè la llibertat és un concepte que tothom busca i, en el cas d’ell la llibertat l’ha poguda trobar arribant a la mort sent coherent amb els seus ideals.

Com hem pogut observar (més en Tirant que en els altres) se’ls fan homenatges, tombes, recitals, festes i tot tipus d’actes perquè la gent continuï creient que estan entre ells, que pugui fer-los reverències i peticions, perquè actuïn, un cop morts, també com una mena de protectors divins. D’aquesta manera els herois sempre viuen, viuen entre nosaltres, avancen en la història i les generacions que passen se’lsestimen, els adoren, creuen en ell viu ells com a models, segueixen els seus ideals, la forma que tenien de veure la vida. Només la mort, encara que sigui traumàtica, pot donar la dimensió llegendària a l’heroi. Els rites que el recorden el mantenen viu, com a model, representant, referència, d’una comunitat de persones o d’uns ideals (polítics o morals). 

Pel que fa als herois americans, és difícil veure la seva mort; les aventures s’allarguen en històries i històries que els fan més grans, les històries són llegides per una generació darrere de l’altra, com si aspiressin a la immortalitat, si més no sobre el paper.

Travessant fronteres

Travessant fronteres

Tot torna als seus cabals,
la vida es capgira o això és el que sembla.
Els somriures de la tristesa entren
en la dinàmica del tot és igual;

però possiblement no,
els somnis ajuden a guiar-te per la realitat,
és per aquest motiu que vaig perdut pel món
i amb unes ulleres que m'arriben als peus.

I aleshores que desitjo la fantasia o la realitat?
Si els somnis m'apoderen a cada nit,
quan intento travessar les fronteres...

I anhelo quelcom que no és la realitat,
la carretera de somnis es fa llarga,
però és més suportable si és amb tu

Una vida sense tu

Una vida sense tu

Passejo pels carrers de Breda,
tot em sembla trist.
El cel és buit d'estrelles i no trobo el camí,
que em du de volta, allà, on ets tu.

Sobre la roba impregnat de fum,
tot s'esfuma en un sospir.
De l'alé surt l'aire que fins feia res,
l'agafava per poder seguir endavant.

La nit se'm feia eterna,els carrers infinits.
Sento passes que venen darrera corrents,
m'imagino que als braços te'm llençaràs.

Que els teus ulls tornaran, a dir-me totes les veritats.
Que res entre nosaltres haurà canviat,
que estarem junts aquest vespre, esperant que surti el sol.


[Aquest poema està extret d'una cançó de Sin Kontrol, la primera banda a la que vaig formar part amb el S. Busquets, A. Romo i D. Prieto. Recordeu el "Anem a reventar-ho tot?"]