L'estereotip de l'heroi (7. L'antagonista -Part II-)

7. L'antagonista (Part II)

Superman també té els seus antagonistes. Per exemple l’arribada dels terroristes del seu planeta a la terra, li fa la vida impossible, ja que tenen les mateixes habilitats que ell, a més de ser ajudats pel seu màxim antagonista, Lex Luthor, un empresari molt ric de Metròpoli que sempre intenta jugar-li males passades a Superman.

David Dunn segueix els passos de tots els herois americans però en el seu cas queda una imatge clara del seu antagonista, el Senyor Cristall, ja que és un personatge amb uns atributs completament contraposats als de David Dunn. És fràgil, vulnerable i feble, però per altra banda és cruel i sense escrúpols i fa tant com pot, atemptats en un avió, l’enderrocament d’un gratacels i el desviament d’un tren, per trobar el seu ésser oposat, en David. El procediment per trobar a un heroi, al mateix temps que construeix la personalitat del David, serveix per contruir la del mateix antagonista.

Però per acabar els casos dels herois americans, ens fixarem en V de Vendetta, que trenca amb els esquemes de lluita pel govern establert, a causa que aquest tipus de govern trenca amb tots els seus ideals i és, per això, quan lluita contra ells. Per tant els principals antagonistes per a ell i per a la població d’Anglaterra són els governants; i en un sentit més ideològic, la dictadura i la repressió que aquests implanten. Però no només intervenen els seus ideals en la idea d’antagonista, sinó també les persones que el van tancar, maltractar i transformar en el camp de concentració de Larkhill. Aquestes persones molts, representants distintius del govern.

Pel que fa als antiherois; tenen antagonistes circumstancials. William Munny , una vegada s’ha fet més gran i la vellesa s’ha apoderat de la seva aparença, té com a enemics aquells que s’han comportat injustament amb una prostituta i el xèrif i els seus homes, que no han actuat de forma justa i igualitària a l’hora d’aplicar la llei. Bernie no presenta cap enemic declarat. Ni tan sols Babe.

Lleis, somnis i llibertat

Lleis, somnis i llibertat

Les lleis no estan fetes per la natura,
estan fetes pels nostres cervells per entendre-la
i; en conseqüència, generen el dubte i el respecte
pels qui estan en contra, divergent i amb el cap a la lluna.

Faig reculls de paraules d'un home savi,
que expressa en la seva vocació amor i dedicació.
Realment és magnífic conèixer a gent,
que amb l'edat no ha perdut la curiositat.

Si aquesta va matar el gat,
sense aquesta, nosaltres estaríem morts,
cal valorar que si no t'arrisques no guanyes.

I la història ha estat escrita així,
qui lluita pels seus somnis, vol viure feliç;
lluita pels teus drets, la teva vida i la sensació de llibertat.

M'ho he guanyat amb el temps i les canes

M'ho he guanyat amb el temps i les canes

De comprovar que oblidar és difícil,
el meu cap ha perdut totes les ganes.
M'ho he guanyat amb el temps i les canes,
pacientment d'equinoccis i solsticis.

En els núvols de mitja tarda s'amaga el sol,
que estacions llunyanes recorden la felicitat.
Esperança amagada que reflexa l'oposat,
quan es tenyeixen a la nit les estrelles de dol.

Ara les llàgrimes amaneixen el bon record,
absència de paraules, presència de silencis...
llavis muts, cors sords...

Que totes les imatges que projecta la lluna es trenquin,
que tots els desitjos a les estrelles caigudes són,
intuïcions repetitives perquè en els teus ulls pensi.

Inspiració ofegada

Inspiració ofegada

No estic inspirat,
no tinc ganes d'escriure res.
Sembla difícil expressar en vers
sentiments que amb el temps no han expirat.

Expulsar paraules quan no estas bé,
sensacions de solitud i desganes;
transmetre allò que sents i no tens
quan la tinta juga a no pintar el paper.

Sembla satisfactori l'anterior fet,
però si no tens idees, perquè escriure;
deu ser el fet de matar dos ocells d'un tret.

Ja que escriure és desfogar-se i riure,
és captar un moment viscut i res més;
és una teràpia instructiva per poder viure.

L'estereotip de l'heroi (7. L'antagonista-Part I-)

7. L'antagonista (Part I)

Un heroi, com ja hem esmentat, ajuda principalment a la justícia i a fer el bé per sobre del mal. Per aquesta raó trobem que lluita contra enemics, contra la idea de Mal i aquesta maldat es materialitza en els seus antagonistes.

En el poema de Gilgamesh es veu molt bé aquesta idea de bé i aquesta idea de mal. Gilgamesh representa el bé, i Huwawa, el seu antagonista, representa l’encarnació del mal. És un temible monstre, a qui ningú no gosaria mai enfrontar-se pel seu temible poder i la seva ferotge violència.

Un altre cas d’antagonistes és el d’Odisseu. El pobre heroi no només té com a antagonistes als déus del cel sinó també als pretendents de la dona. Primerament tingué els déus, els quals per anar a la guerra de Troia el van castigar a ell i a la seva tripulació. Però d’entre els déus ressaltà en  el càstig Posidó, qui intentà que el retorn a casa seva fos impossible o durador, a causa de la derrota que Odisseu va inflingir al seu fill, Polifem. En aquest fragment observem la petició del seu fill i com ell l’escoltà:

“ Així li vaig dir, i tot seguit ell va fer una súplica al sobirà Posidó, aixecant els braços al cel estelat: “Escolta, Posidó, que senyoreges la terra, el de la cabellera blavenca. Si veritablement sóc el teu fill i et complaus de ser el meu pare, concedeix-me que Odisseu, destructor de ciutats, no arribi a casa seva, el fill de Laertes, que té el seu estatge a Ítaca. Però si el seu destí és que vegi els seus estimats i que torni al seu casal de sostre elevat i a la seva terra paterna, que hi arribi tard i de mala manera, després d’haver perdut tots els seus companys, en una nau que no li pertanyi, i que trobi calamitats a casa”.

Així va parlar tot pregant, i el de la cabellera blavenca el va escoltar.” (HOMER 1998: 232)

Fou així com començà l’ofensiva antagònica per part de Posidó. Més tard, Zeus també li envià un raig des del cel a causa que la seva tripulació va menjar bestiar d’Hèlios. Fou aquí quan perdé la tripulació i quan navegà fins a l’illa de Calipso. Al cap d’uns anys tornà als seus estatges on es trobà amb els pretendents de la dona, els hque em dit que es transformaren en antagonistes seus. S’hi transformaren quan, creient que Odisseu era mort i que no tornaria, van tenir desig de poder i de luxúria per Penèlope i això els corrompé. A l’arribada d’Odisseu a Ítaca s’hi hagué d’enfrontar amb l’ajuda de dos criadors del bestiar, Telèmac i Atena.

Podem considerar que els màxims antagonistes de Moisès són els habitants d’Egipte i també els seus governants, els faraons. El poble d’Egipte tenia empresonat el poble jueu i els faraons, que eren els qui governaven, no el volien alliberar. D’aquesta forma, Moisès ha d’ajudar el poble a escapar de l’empresonament i de l’esclavatge dels faraons. D’altra banda, Moisès és heroi per al poble jueu, antagonista per als egipcis.

Entrem en el camí de la màgia amb la història del rei Artús. Aquest té per antagonista el rei Úmber del Nord. El rei de les terres nòrdiques vol aconseguir i conquerir les terres de Cameliard perquè diu que pertanyen al seu territori i, a més a més, vol que madona Ginebra, de la qual Artús s’enamora amb bogeria, es casi amb el seu fill. Per aquestes dues raons crec que és l’antagonista més destacat de tota la història ja que el rei ha de lluitar per defensar els seus territoris i també un altre aspecte molt important, el seu cor.

Per a Tirant lo Blanc i Jaume i els antagonistes són els mateixos, tots dos lluiten contra els sarraïns (els enemics de la fe) i a favor de la fe cristiana. Ells lluiten per la mateixa raó però en èpoques correlatives i amb la diferència que Jaume i és rei i Tirant lo Blanc un cavaller molt noble i amb molt de renom que està a les ordres primerament del rei d’Anglaterra, després del de Sicília i, finalment, del de Constantinoble. Però Tirant lo Blanc no només tingué els sarraïns com a antagonistes sinó també el duc de Macedònia, qui li feia la vida impossible per pura enveja i odi; fins i tot va dir que havia estat derrotat i mort en batalla i que havia fracassat. També, el duc ferí a traïció  Tirant, però morí en la mateixa batalla a mans del Rei d’Àfrica.  

Ara endinsem-nos de nou en els herois americans. Tots ells tenen la idea de mal encarnada amb algun que altre personatge malèfic. Mirem, doncs, Batman, que té com a antagonistes els criminals, però també en alguns casos la justícia. entre els criminals, ja que dintre d’aquests hi ha de molt representatius, que fins i tot tenen tanta fama com els herois, i un protagonisme que es repeteix en diverses històries. Per exemple tenim el cas de Duess Cares, un temible criminal i terrorista contra la justícia, a qui s’afegeix el novell criminal Enigma. Entre aquests dos antagonistes li fan la vida impossible a Batman en una situació d’indecisió a la seva vida. També ja en una edat adulta, torna a actuar com a superheroi en que ha de vèncer uns antagonistes anomenats Mutants. Daredevil, en canvi,  lluita pels valors de la gent tant en la feina com en la vida d’heroi. Treballa d’advocat i, en aquest sentit, lluita per defensar els drets d’una persona innocent per contra d’una que ha comès un delicte. Però a les nits les dedica a lluitar contra la injustícia del carrer, el vandalisme, els criminals, robatoris,...; tot dut a terme pel màxim representant de la màfia i terrorisme del país, el senyor del crim, Kingpin. De fet, els actes de mal no són insignificants, sinó que solen tenir una dimensió de tragèdia o de catàstrofe, que exigeixen l’actuació d’uns poders sobrenaturals.

D'esperar-te en aquesta andana

D'esperar-te en aquesta andana

D'esperar-te en aquesta andana,
se m'han quedat els cabells blancs.
Esperant el tren en un solitari banc,
que em dugui allà on l'oblit és la parada.

I davant d'aquest; ple de cigarretes mortes,
apagades, sense fum, sense vida...
ofegant els pulmons amb la brida
que lliga el teu nom i el meu cor amb forces.

Cendres, del nostre amor només queden les cendres
que la brisa del vent escampa de matinada,
juntament amb les paraules tendres.

Maleït el teu ésser quan sortint em cega de matinada,
perquè d'esperar el tren tinc els pulmons negres
i el cor buit, recordant-te a cada albada

Les onades

Les onades

Brisa infinita de l'aigua,
les onades transporten sensacions a la cara.
Sensacions d'estiu, de calor i de calma;
de tristesa, soledat i buit de paraules.

Les onades van i venen,
marcades pel ritme que decideix la lluna;
els astres marquen la simfonia que perdura,
a les faccions de la cara quan el teu nom em prenen.

I sí, porto tota la vida intentant girar la moneda,
capficant-me en viure-la de cara i no carregant la creu;
que en ella penjo el meu cos a cada albada.

I dins el cap ja no tinc la memòria dels deus,
sinó una corona de punxes que quan penso en tu se'm clava...
mirada perduda en el mar, que infinita és la mort.

L'estereotip de l'heroi (6.Gestes-Part III-)

6. Gestes (Part III)

6.2 La crueltat

La crueltat apareix principalment en els herois americans, tot i que també ho veiem amb Odisseu, qui perdé el control per matar els pretendents quan Atena va aparèixer. Però principalment va relacionada amb herois justiciers, que exerceixen la justícia per la seva mà. Un cas relacionat amb aquest fet és el de Batman, qui a tothora vol impartir justícia. La seva actuació davant dels criminals fa que, fins i tot, l’autoritat el defineixi a ell també com a un criminal, pel simple fet d’actuar segons les seves “pròpies lleis”. Un altre exemple és el de Daredevil. Daredevil començà a prendre’s justícia pel seu compte quan mataren el seu pare, als seus començaments com a heroi, i fou en aquest moment quan en l’intent de malferir l’últim dels seus objectius matà sense voler una persona. Va succeir quan aquest senyor es trobava en un local de dones i aquestes es tiraren a sobre de Matt, aleshores ell per desprendre’s d’una que l’estava atabalant la va empentar i sense voler va caure per la finestra i es matà. D’ençà de llavors, sempre ha deixat que actuï l’autoritat abans que ell per evitar successos com el d’aquell dia al local de dones. Observem-ho doncs en aquest fragment del còmic mentre perseguia Elektra (la traducció és nostra):

“ Matt podria fugir” 

“Podria véncer els policies.” 

“seria fàcil.” 

“Però això seria trencar les regles.” 

“Seria infringir la llei.”  

“Recorda l’última vegada que va perdre el control.” 

“Recorda el cristall de la finestra fent-se miques.” 

“Recorda una patètica pregaria a Déu...”    ” (MILLER 1994: 62)

Però si parlem de crueltat, abusos de poder o descontrol no podem deixar-nos V de Vendetta. La seva set de venjança fa que realitzi accions terribles i contra l’autoritat, que al mateix temps és la seva antagonista. V causa actes terroristes i el qualifiquen en aquest sentit. El nostre heroi atempta contra el parlament, l’escultura de Jezabel i altres símbols distintius del govern coetani. Tot això ho fa per poder trencar amb la dictadura del moment, per fer obrir els ulls al poble i fer-los veure que no són tan forts com per véncer-lo. Per altra banda, vénen les accions personals. En aquestes accions V va matant totes aquelles persones que el van maltractar, empresonar o introduir al camp de concentració de Larkhill. Les va matant una a una i amb aquestes morts també van caient representants d’alta importància al govern. Amb això el que aconsegueix V és el seu objectiu, l’ensorrament del govern actual i una època de canvis, en que mani el poble; tot i que els seus actes per arribar a aquests objectius siguin plens de crueltat i odi. De vegades, sembla un exemple de la idea que els fins justifiquen els mitjans.

Absència i enyorança

Absència i enyorança

Què és realment la poesia?
És un conjunt de sentiments sobre la taula
que s'expressen mitjançant joc de paraules?
O un joc de paraules respecte el moto posseïa?

Escriure respecte allò que tenies
és no saber valorar el que tens entre les mans,
és enyorar allò que al costat tenies abans,
és tenir o no tenir, obtenir el que posseïes.

I de tots els substantius que es poden verbalitzar,
sento l'absència de tots aquells que són sentiments;
dir estimada i t'estimo costen recitar.

Perquè sense ulls, ni imatges, ni de tu cap pensament,
és difícil escriure quan es tracta d'oblidar;
per això em considero en termes d'amor, enyorat i absent.

El silenci dels crits

El silenci dels crits

Estem envoltats per un sostre,
que quan el sol s'adorm i deixa pas a la lluna,
queda totalment vestit d'estels i runes,
que reflecteixen els records perduts en la memòria.

I malgrat aquesta llum que ens ofereix el cel,
ens capfiquem en produir més claror a la fosca nit.
Tornem a caure sota els paranys de que el dit,
és molt més important que allò que assenyala.

Estirem-nos en la sorra d'aquesta platja,
cadascú a una cala i un lloc diferent;
desfogant-nos cercant l'estrella oblidada

per la conjunció dels nostres ulls,
destrossada per la realitat en què vivim;
perduts en un mateix món, emmudint els crits.

Ara que no et tinc

Ara que no et tinc

És cert que darrera l'estructura poètica,
l'ésser humà busca quelcom per desfogar-se
d'un amor que el temps o mai deixa ofegar-se;
o és potser només una simple qüestió ètica.

Potser aquesta faceta sorgeix més amb l'home;
jo, fa temps, em vaig declarar etern a la lluna,
fins a conèixer la meva vida en la imatge de la duna
que s'amagava rere els negres cabells d'aquella dona.

Vaig decidir trencar aigües amb l'esfera blanca,
donar la meva vida i la inspiració a una noia
que, sota uns ulls color mel em robà el cor.

És per això que, després de tres llibres escrits,
de dedicar els meus versos a allò que envolta;
ara que no et tinc, decideixo fer-ne tres de l'oblit de cop?

L'estereotip de l'heroi (6.Gestes-Part II-)

Bon dia!

He pensat que el primer dia de la setmana penjaré els apartats corresponents a l'estereotip de l'heroi. Aquí deixo la segona part de les gestes.

6. Gestes (Part II)

També tothom reconeixerà les gestes de Moisès i com parteix el mar en dos per poder salvar el seu poble dels faraons o també la història de com el rei Artús arrencà l’espasa Escalibor de la pedra, però no, no foren tan simples aquestes aventures. Moisès partí el mar amb dos gràcies a l’ajuda de Jahvè. Per altra banda, el rei Artús no desclavà l’espasa Escalibor d’una pedra, sinó que l’aconseguí per consell de Merlí a l’arbreda d’Arroy. En aquesta arbreda existí un llac on descansava l’espasa i només la podia aconseguir qui la fada de les fades, Nymue, desitgés. Fou el rei Artús, l’elegit.

Jaume i té un gran renom en la història de Catalunya i en la del cristianisme per la seva conquesta de les terres dominades pels sarraïns, en concret l’expansió a les Illes Balears, València i Múrcia. Totes aquestes gestes o conquestes van ser realitzades durant tota la seva vida i abans no morí va ser cridat pel Papa per deixar en la història el seu nom escrit com a bon cristià. I dintre l’àmbit de gestes relacionades amb el cristianisme cal esmentar la que Tirant va fer a Tunísia. El jove i elegant cavaller va lluitar contra els homes d’Etiòpia per ordres del seu amo, el Cabdill. Després de batre els seus enemics va cristianitzar el rei Escariano i tota la seva cort. Només amb el regnat d’aquest rei ja va cristianitzar més de 44.000 sarraïns. També batejà tots els membres reials i poble de Montàgata, on restà Plaerdemavida i el seu futur marit, el senyor d’Agramunt. Així fou com Tirant lo Blanc va donar sacrament a molts sarraïns al nord de l’Àfrica i després aquests mateixos l’ajudaren a véncer les forces sarraïnes que volien conquerir Constantinoble.

Entrem ara en el camp dels herois americans. Totes les seves gestes van relacionades amb el que portem dient durant tot el treball. la idea de bé en contraposició al mal. Batman sempre lluita contra la injustícia, com Superman, i també ajuda els indefensos, com Daredevil o David Dunn. Tots ells ajuden les persones que ho necessiten, ja que en certa manera ho tenen com a obligació. Per altra banda tenim els casos de V de Vendetta i William Munny, dos terroristes. El primer creu que fa el bé per la humanitat i la intenta encaminar segons els seus ideals, marcats per una ideologia revolucionària, però el que per uns és acció justa i revolucionària, pot ser terrorisme per a altres. Un clar exemple d’aquesta relació de terrorisme i bé es crea quan fa volar pels aires el parlament, intenta fer veure que els poderosos que governen són realment dictadors i dèspotes i que la població pot trencar aquesta repressió. Des d’un punt de vista, Munny és un personatge cruel, que mata a tothom sense pietat i que no té sentiments. És un alcohòlic i totes aquestes habilitats posades al servei del mal no varien fins a l’aparició de la seva muller. L’aparició d’una persona femenina li crea un conflicte sentimental, i aquest conflicte psicològic és el que veurem en el següent apartat. Abans, però, deixarem constància que Munny també aplica la justícia passant per sobre del Xèrif, de forma revolucionària. La llavor que ha sembrat l’amor per la dona i el fill, fa que giri les seves energies a favor del bé. Babe també lluita per un bé major, més just i igualitari, lluita per ideals revolucionaris, ja que aspira a una societat d’animals en què s’aboleixen els privilegis i els prejudicis de casta o d’estament. Busca, realment, el desenvolupament de tot ésser segons les seves pròpies aptituds i esforç.


6.1 Els sentiments.

Fixem-nos amb el factor que recau en l’heroi a través dels sentiments: l’amor. La majoria d’herois senten atracció per una persona de la qual s’enamoren. Per exemple, Odisseu després de set anys a l’illa de Calipso, de ser-ne presoner  i, per tant,  de no poder veure la seva dona ni el fill, encara  recorda  Penèlope i rebutja l’oferiment d’amor de la dea Calipso i de la vida eterna que li atorgaria. Veiem aquest fragment:

“ [...] Per cert, jo em vanto de no ser inferior a ella ni per la seva estatura ni pel seu físic, perquè no escau que les mortals rivalitzin amb les immortals ni en figura ni en l’atractiu>>.

Responent-li, el molt enginyós Odisseu va dir: <<Dea venerable, no t’enfadis amb mi per això. Ja ho sé prou bé que l’assenyada Penèlope en comparació a tu és inferior en atractiu i en estatura. Certament ella és una mortal, i tu, immortal i exempta de vellesa. No obstant això, la desitjo, i sospiro tots els dies tornar a casa i veure el dia del meu retorn. I si un dels déus em fa naufragar en mar vinosa, ho suportaré mantenint dins el meu pit el meu ànim pacient per a les penes, perquè ja he patit molt i he aguantat molt en la mar i en la guerra. Així, doncs, aquest nou mal s’ajuntarà amb les meves altres penalitats>>.” (HOMER 1998: 151).

Així rebutjà la immortalitat Odisseu a causa del seu amor cap a Penèlope.

També el rei Artús patí per aconseguir la bella Ginebra de Cameliard. Va ser un amor a primera vista i la conegué quan reposava en una petita ermita, ferit de guerra, i se li aparegué creient que ella era un àngel. Més tard va haver d’anar a Cameliard per amenaces d’Úmber del Nord i amb l’excusa d’anar va poder veure madona Ginebra. Anà a Cameliard amb aparença i vestimenta de jardiner del castell. D’aquesta manera va poder veure madona Ginebra qüotidianament fins que, un bon dia, ella i les seves serventes li van fer treure la gorra que el feia tenir certa aparença i descobriren que era un formós i atractiu cavaller. Però no la conquistà fins que va lluitar contra el fill d’Úmber del Nord i el va batre en batalla. D’ençà de llavors, va anar per les rodalies en busca de guerrers amb la condició que servissin la seva enamorada, la princesa de Cameliard, i s’ho combinà amb la feina de jardiner per mantenir la identitat oculta. I no li anà pas malament. Va lluitar contra quatre guerrers molt bons, forts i valents, que resultaren ser Geraint, Gauvain, Ivain i Pèl·lias, cavallers de la seva cort, amb qui després lluità contra els homes més forts i valents d’Úmber del Nord i venceren. Així fou com el rei Artús va aconseguir el permís de casar-se amb Ginebra i continuà amb la seva lluita pel regne d’Anglaterra.

Un altre cas que cal comentar i que és molt important per als sentiments d’un heroi és la lluita d’amor trobadoresc entre Tirant lo Blanc i Carmesina. Carmesina li anava donant mostres del seu amor a Tirant, qui perdia els sentits per ella i quan veia que li’n donava massa li tornava a mostrar el contrari, fins que Tirant caigué en la malaltia d’amor. Un fragment del llibre on es veu molt l’amor que sent el cavaller per la princesa és quan entra a la seva habitació, acompanyat per Plaerdemavida per poder gaudir dels encants de Carmesina i a causa que s’apropava el rei, Tirant saltà per la finestra i és trencà una cama. Observem, doncs, aquest fragment:

“Llavors Plaerdemavida el va dur fins al llit i el va fer gitar al costat de la Princesa, advertint-lo que no es mogués ni fes res que ella no li digués. Ella es va posar darrere el capçal del llit i va ficar el seu cap entre el de Tirant i Carmesina, amb la cara mirant vers la infanta. Després va agafar la mà de Tirant i la va posar sobre els pits de la princesa i ell li va tocar les mamelles, el ventre i el secret. Amb tant de plaer i delectació l’acariciava, que Carmesina es va despertar i mig endormiscada va dir:

- Valga’m Déu, per què no em deixes dormir?

Plaerdemavida, amb el cap sobre el coixí, va respondre:

- No t’enutgis: ara surts del bany i tens les carns llises i gentils, i jo prenc un gran delit de tocar-les.

- Toca on vulguis –va dir Carmesina -, però no posis la mà tan avall.

- Dorm i deixa’m tocar el teu cos, que jo sóc aquí en lloc de Tirant. Oh, traïdor! On ets? Si tinguessis la mà on jo la tinc, ara series l’home més feliç de la terra.

Tirant tenia la mà sobre el ventre de la Princesa, i Plaerdemavida la seva sobre el cap de Tirant. Quan ella veia que Carmesina s’adormia, afluixava la mà i Tirant la tocava tant com volia; i quan ella es despertava, Plaerdemavida estrenyia el cap del cavaller i ell parava d’acariciar-la. D’aquesta  manera van estar més d’una hora. [...]

Tanmateix no va trigar gaire a conèixer que no era una dona i, no volent consentir-hi, va començar a cridar.[...]

En aquell instant, mentre trucaven a la porta, Plaerdemavida va agafar Tirant pels cabells i el va portar al retret i allí el va fer saltar pel terrat, donant-li una corda de cànem perquè s’esquitllés per l’hort, la porta del qual havia deixat oberta abans. I fet això va tornar a la cambra i es va estirar al costat de la princesa.

Tirant va lligar fortament la corda i va començar a baixar, però amb la presa que tenia per por que no el descobrissin, no va pensar si la corda arribaria a terra. I no hi arribava. Tirant, però, no va dubtar, ja que no tenia un altre remei, i en ser al cap de la corda es va deixar anar; i en caure es va donar un cop tan gran que es va trencar una cama. [...] (MARTORELL 1994: 187-189).

L’amor serveix per humanitzar personatges que estan per sobre de la mitjana; també serveix com una forma d’atreure’ls cap al bé. Crea simpaties envers els herois, però també és el motiu de molts dels seus problemes. És a la base del dilema entre la vida ordinària i la vida heroica.

Però ara endinsem-nos en el món dels sentiments dels herois americans. El problema que causa l’efecte d’una presència femenina a la seva vida fa que la majoria tingui dubtes sobre els seus poders i sobre si els ha d’abandonar o no. Per exemple, Batman s’enamora de la Doctora Chase Meridian i això li provoca la necessitat de dedicar més temps i d’abandonar la seva posició com a heroi. Al principi Chase queda atrapada amorosament per Batman, però més tard comença a enamorar-se de Bruce Wayne. Aquest factor fa que Batman es decanti per deixar de ser heroi i dediqui tot el seu temps a ser Bruce i estar amb Chase. També entra en aquesta batalla Clark (el cantó humà de Superman). Clark s’enamora de Lois, qui també s’enamora del seu ésser heroic. No obstant això, en descobrir la seva veritable identitat Lois s’enamora de Clark i com ell ja estava boig per ella, decideix abandonar els seus poders mitjançant una màquina que li proporcionen els seus pares a la base del nord.


És així doncs com observem que als herois americans l’aparició d’una persona amb qui volen compartir la vida, els implica problemes a l’hora de decidir el seu camí i els torna a endinsar en el dilema del ser o no ser i això els apropa als humans i, per tant, els fa ser més febles. Per tant, els sentiments són una debilitat per als herois americans, però també ho és l’abús de poder, la crueltat que provoca.

Abans d’entrar en aquest aspecte de crueltat, ens detindrem, però, en altres sentiments que no són pròpiament l’amor, a través del cas de Jaume i. Al Llibre dels Fets, l’heroi conqueridor apareix compensat per un costat tendre quan en el camí de la conquesta de València, mana desmantellar un campament tret d’una tenda de campanya que tenia el niu d’un ocell. També quan plora davant els murs de la ciutat conquerida de València.

Tres quarts d'una

Tres quarts d'una

Tres quarts d'una, la nit va per mi;
les agulles m'assenyalen, el temps toca fons.
Avui la sorra se m'escapa, desert infinit,
la vida se'm queda buida, amarg comiat.

Malgastada sigui la sort de tornar-te a veure,
això recordo cada nit, amb la lluna observant-me.
El cap em dóna mil voltes, quan arriba el vespre
i la teva imatge en el meu cap, dient-me adéu.

Me'n vaig, sentit contrari a la teva direcció,
seria un il·lús si jurés no mirar mai enrere
i un mentider si digués que encara no ho he fet.

Però al cap i a la fi me'n vaig buit i sol,
amb el temps escapant-se per les mans
i la vida, juntament amb tu, s'evadeix.

Versos de l'ahir

Versos de l'ahir

Són inútils les paraules que al recitar,
s'oposen als pensaments interns a mi,
les mancances es reflecteixen a cada capvespre,
quan escric aquests versos de l'ahir.

La cendra em condemna el temps del meu ser,
els somriures de la meva cara, la forma de veure
que això és tot el que queda entre tu i jo,
ja no hi ha res per fer.

Es tenyeixen les promeses que ahir em vas fer,
del color de la mentida, tot es destenyeix,
s'ensopeguen els meus somnis, maleïda realitat,
quan mullo aquestes fulles amb patiment.

Em perdo amb les línies d'aquest vers,
tot ara és tan confús...
M'ofego entre les llàgrimes que cauen sobre el paper,
rimes per a trossejar.

L'estereotip de l'heroi (6. Gestes - Part I-)

I amb el canvi de mes i entrant a la segona part del llibre La lluna, seguim amb l'apartat 6 de l'estereotip de l'heroi, per desconnectar una mica dels versos.

6. Gestes (Part I)

Totes aquelles formacions, tots aquells poders i totes aquelles debilitats que semblaven esborrades per una pluja d’estiu són necessàries perquè els herois realitzin determinades accions, ja bones o dolentes, en contra de la justícia sense trencar els límits de la llei, per bé de la humanitat. Per això deixem pas a les aventures, les accions, les calamitats, les gestes dels nostres herois.

Comencem, doncs, per Gilgamesh. Gilgamesh és rei d’Uruk i sempre la protegeix a mort. Aquesta protecció sempre ve donada per un enemic i per tant entra en camp de batalla. Però també són gestes les aventures personals. Se’n va al bosc dels cedres per lluitar contra Huwawa, un temible monstre que habitava en aquest ecosistema. Aquesta lluita amb el ferotge monstre s’esdevenia pel desig de Gilgamesh de conquerir la fama i la glòria. Ell, reencarnació del bé, no ho podia fer amb altre oponent que Huwawa, reencarnació del mal. Observem doncs el fragment de la Tauleta III, columna 4 del poema de Gilgamesh:

“Els humans tenen els dies comptats.

 Tot el que fan s’ho emporta el vent.

 Si caic, hauré conquerit la fama.

 La gent dirà: ‘Gilgamesh va caure

 lluitant contra el fer Huwawa!...’

 Estic decidit a penetrar en el bosc de les cendres,

 vull fundar la meva glòria.” (POEMA DE GILGAMESH 2007).

També els déus, en aquest cas una dea, realitzen gestes heroiques. Atena, la dea d’ulls d’òliba, ajudà herois com Odisseu o Aquil·les i protegeix a altres com Heracles. Era una dea de guerra i molt astuta. Però, una gesta que destaca en tota la seva història és la de com va guanyar Atenes a Posidó. La història, amb un breu resum, parteix que els atenesos volien un déu perquè els protegís. A aquesta batalla per la conquesta divina d’Atenes es presentaren Posidó i Atena. Van aportar un obsequi cadascú: la dea una olivera, amb la qual se li va atribuir la invenció de l’oli d’oliva i el déu va oferir una font d’aigua salada. Tenint en compte aquestes ofrenes dels déus, els atenesos van elegir la dea d’ulls d’òliba per protegir la ciutat i l’hi posaren el seu nom com a agraïment de l’obsequi i com a símbol protector.

Dintre del mateix camp apareix Odisseu. Odisseu patí moltes calamitats i càstigs divins que l’impediren tornar a casa amb poc temps i la seva tornada no s’efectuà fins al cap de vint anys. D’entre totes aquestes terribles gestes que efectuà n’he destacat una en concret. Ocorregué després de perdre la tripulació en una gran tempesta executada per Zeus raó de castigar-los per haver matat part del bestiar d’Hèlios. Durant la tempesta, un llamp caigué al vaixell, el va deixar fet miques i l’Odisseu s’agafà a un tros de fusta del vaixell per no ofegar-se. Els vents l’empenyeren fins a l’estret on se situaven els dos temibles monstres que dies abans varen poder esquivar, Caribdis i Escil·la. El fragment del text, un cop es trobà en situació i com escapà, és el següent:


“Aleshores el Zèfir va deixar de bufar tan fort, però llavors va arribar el Notos portant-me dolors al cor perquè tornés a esquivar una altra vegada la terrible Caribdis. Tota la nit vaig ser transportat per l’onada i, en aparèixer el sol, vaig arribar a l’escull d’Escil·la i al de l’espantosa Caribdis. Aquesta engolia l’aigua salada de la mar, però jo vaig saltar enlaire fins a la gran figuera borda i m’hi vaig quedar arrapat com una rata-pinyada. No podia aguantar-m’hi amb els peus ni tampoc enfilar-m’hi, perquè les arrels eren lluny i les branques molt altes. Aquestes branques llargues i gruixudes feien ombra a Caribdis. M’hi vaig aguantar fermament fins que Caribdis va vomitar novament cap a fora el pal i la quilla. Van tardar a arribar a mi, tant que ho desitjava. Les fustes van reaparèixer de la gola de Caribdis a l’hora que un home que judica molts processos de joves que s’enfronten en un plet s’aixeca de l’àgora per anar a sopar. Llavors em vaig deixar caure des de dalt de peus i mans per poder ser arrossegat, i vaig anar a parar al mig de la mar fent molt de soroll, a la vora de les fustes llarguíssimes. M’hi vaig asseure i vaig començar a remar amb els braços. El pare dels homes i dels déus no va permetre que veiés a Escil·la, perquè no m’hauria escapat d’una mort terrible.[...] (HOMER 1998: 298-299).