L'assassí de la rosa (Capítol 4, part 1)

Disculpeu que hagi trigat tant en renovar, la setmana vinent, tornarem a agafar el ritme que cal! Pels qui ho enxampin de primer cop, si aneu a l'entrada anterior, la del capítol 3 podreu trobar tots els capítols anteriors.

4, primera part

El silenci va romandre en l'habitatge uns segons i l'únic que va trencar-lo va ser les llàgrimes en abundància dels pares de la Mireia. Era una situació tràgica en la què ni la Sandra ni jo vam saber com reaccionar davant de tant de dolor. Un gran i profund ho sento i un “tranquil, l'enxamparem!” van ser les úniques paraules que em van sortir de dins.

Sortint del pis dels senyors Mareny, vam dirigir-nos a l'oficina de policia per debatre la jugada. Allà ens reservaven un espai tancat amb un parell de sofàs, un ordinador amb impressora, una cafetera i tres estanteries per omplir-la dels casos en què havíem treballat i resolt. Malgrat la precoç edat que romania al meu cos, vint-i-nou anys, pels vint-i-sis de la Sandra, portàvem un grapat de casos a sobre; estrictament cent dos casos dels quals només un parell van ser de gran rebombori de cara a la nostra reputació.

El primer dels casos importants va ser el meu vintè cas. Encara per aquelles èpoques treballava sol i tenia cinc anys més de la majoria d'edat. Em van trucar per fer una investigació per desaparició a la ciutat del costat, a la petita ciutat de Càrdova. La desapareguda era la bellíssima filla de l'excel·lentíssim senyor alcalde, una noia roseta d'ulls blaus que sempre passejava amb tots els seus encants pels carrers més cèntrics amb vestits de grans dissenyadors. Una nit d'agost, em van trucar a la petita oficina que tenia al meu poble natal, en què la llum s'aguantava per un fil del sostre i la vella bombeta es balancejava al més mínim cop de vent que entrava de la finestra oberta, que procurava deixar entrar una mica de fresca juntament amb el cant de les cigales. El mateix alcalde en persona em trucà per a la contractació i el dia següent ja era en aquells indrets. Aleshores ja m'acompanyava la jaqueta de cuir negra i l'olor del tabac negre impregnat a la roba. Seguint les pistes del novell segrestador vaig arribar a una cabana abandonada a les afores de la ciutat, la recerca va durar poc més d'una setmana, però van ser uns dies de patiment i neguit, cercant sense parar nit i dia. La cafeïna i les cigarretes volaven com les fulles en un dia ventós de tardor i gràcies a una deducció brillant a pocs dies del crim que hagués ensorrat la meva carrera el vaig poder atrapar. Com bé us comentava; les pistes de repte que deixava el personatge sense identitat va fer dubtar i errar les idees principals del cos de policia de la ciutat, però astutament vaig encaminar-me cap al camí correcte. Un cop entrat a la cabana i amb la pistola carregada vaig trobar la jove Cristina allà emmanillada amb unes brides a la biga que aguantava el petit habitatge i sense cabells; aquell degenerat li havia robat allò que d'ella era més bonic. En unes petites vitrines hi restaven cinc perruques de cabell natural de noia, dues de morenes, un parell de rosses i una de sola de pèl-roja. Aquell malalt mental estava col·leccionant parells de cabells amb un propòsit no del tot definit i, en el moment de pensar, rumiar i sentir-me acompanyat per la presència no només de la Cristina vaig donar-me la volta. Allà era ell, que en un obrir i tancar els ulls em disparà a l'espatlla dreta. Si no hagués estat precís a l'hora de girar-me m'hagués pelat allà mateix aquell malparit. Però no, vaig caure a terra i recordo les seves paraules orgulloses i victorioses com si me les digués ara mateix...