Sobre
la roba de la noia, únicament hi havia l'olor de l'assassinat; una
olor nítida i precisa i la primera idea sobre el cas va ser un
delicte de maltractament domèstic. Aquests primers indicis s'havien
de confirmar amb precisió, ja que tampoc sabíem del cert si la jove
tenia parella o no.
La
noia pèl-roja resultava ser la filla dels botiguers del carrer Jaume
I
, a dues pomes a la dreta del lloc dels fets. Eren els únics
botiguers que venien productes de tot tipus i no només uns de
concrets i eren molt coneguts per a tothom. No sabíem com donar-lis
la notícia, ja que, encara que no era filla única, el seu germà
gran feia anys que havia abandonat l'habitatge i s'allotjava lluny de
la ciutat i ells ja eren massa vells com per dur a terme la tasca de
la botiga i manteniment, juntament amb el seu estat de salut que cada
vegada deteriorava més.
Un
cop recollides les escasses proves del crim, simplement vam deduir
l'arma, un prim i afilat ganivet de cuina per tallar la carn; vam
decidir anar al petit apartament que teníem gairebé a les afores
per dormir una mica abans no anar pel matí per informar de la
notícia als familiars. D'aquest tema s'encarreguen més els oficials
de policia de la ciutat que no pas nosaltres, però aquest cas ens el
vam carregar nosaltres a les esquenes, o més aviat, jo mateix me'l
vaig carregar.
Al
arribar a l'apartament tot era tranquil; la calma a les quatre de la
matinada d'aquests indrets era clamorosa tenint en compte que feia
unes hores havia succeït un assassinat, fredament però calorosa a
la vegada. La Sandra s'estirà ràpidament al llit i quedà abatuda
per la nit moguda que se'ns presentà. Jo, en canvi, vaig encendre'm
una cigarreta, deixant sobre la tauleta de l'estudi la meva vella
pipa, vaig sortir al balcó i observava amb deteniment la ciutat,
cada inspiració de tòxics pels meus pulmons, eren un motiu de
tranquil·litat indecisa. Intentava cercar respostes en els carrerons
més foscos de la ciutat, trobar desesperadament un sospitós
adequat, buscar un perfil precís de la persona malèvola i
despiadada que era capaç d'assassinar a una bonica noia, fer-ho amb
una destresa impressionant i tenir la sang freda de deixar una rosa
vermella sobre el cadàver mentrestant aquest es dessagnava. Tantes
qüestions sense resposta que rondaven pel cap que m'era impossible
concentrar-me amb la solució final. Les idees se m'havien consumit
com les hores de la nit, com la cigarreta que ja no gastava més que
paper de filtre i, a poques hores de sortir el sol, m'estirava al
llit, juntament amb la bellesa que la Sandra m'envoltava i tancava
els ulls per descansar i començar el dia següent... una altra
vegada.
A
dos quarts i cinc de vuit del matí d'aquell vint-i-tres d'octubre,
la Sandra es llevava d'un llarg somni plaent de quatre hores
escasses. Els seus cabells onejaven suaument despentinats pel coixí
del llit i, el seu cos jove i tendre, quedava al descobert d'uns
llençols que en aquella nit de tardor, s'havien escalfat més del
compte. Malgrat pel matí, la boira era ras de terra i ofegava les
llums que feia poca estona s'apagaven en conseqüència de la tímida
albada. Jo, envers ella, no havia pogut dormir en tota la nit; el meu
cap em jugava males passades pensant i donant voltes al cas de
l'assassí. Ja era a la cuina, fumant per passar els nervis, esperant
que s'escalfés l'aigua de la cafetera mentrestant molia el cafè.
El
petó de bon dia, preparar unes torrades amb mantega i sucre i parar
el cafè a taula va ser l'ínfim interval de temps suficient com
perquè ella se n'adonés del meu estat de neguit.
-No
has pogut dormir oi aquesta nit? - va preguntar-me encara amb la veu
mig adormida. - No t'amoïnis tant per aquest crim, sé que de tots
en els què hem treballat és el que esdevé més complicat, però
tampoc tenim pistes ni cap mena d'indici; l'únic, el d'un possible
cas de violència domèstica, no serà pas el d'un assassí en sèrie.
-
Ho sé que no tenim cap mena de pista ni indici- vaig contestar-li
pensatiu.-però no sé perquè me l'estic prenent com un gran repte
ja que la manera d'efectuar i finalitzar el crim seguia tots els
passos d'una persona sense escrúpols, constant i decidida a
finalitzar l'obra d'art que havia acabat d'iniciar.-vaig seguir.
Només vaig fer una pausa per beure'm d'un glop el cafè, acabar-me
d'una calada la insignificant cigarreta que restava i vaig dir-li –
Ens hauríem d'afanyar per anar a dir als senyors Marenys
que la seva filla ha estat víctima d'un homicidi abans no obrin la
botiga, ja que les veus volarien soles per la ciutat. Ella simplement
afirmà amb el cap, m'agafà de la mà i em digué. -Tranquil,
l'enxamparem amor.- I vam sortir de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada